Aquest investigador valencià, Àlex Sendra, de
la factoria Bilbeny o sigui de l’Institut Nova Història (INH) ha fet un treball
importantíssim creant la metodologia per desxifrar:
quines de les obres del Siglo de Oro
espanyol del XVI no són originàriament escrites en castellà sinó traduïdes del
català, furtades per tant d’un pretesament no-nat Segle d’Or català del XVI que
seria continuació del Segle d’Or català del XV i anteriors.
La base de la investigació o sigui l’equivalent
a la Pedra de Rosetta virtual, http://ca.wikipedia.org/wiki/Pedra_de_Rosetta
d’aquest treball és l’edició del Tirant lo Blanch del 1497 a Barcelona i la seva traducció
del català al castellà Tirante el Blanco del 1511 a Valladolid, amb
l’afegit de l’enginy de l’autor, més el treball sistemàtic de 2114 consultes,
de 88
mots en 25
diferents diccionaris successius de la RAE
des del proto diccionari de Covarrubias
fins a les darreres edicions passant per les de 1899, 1936-39, 1947, i de
mostrar en quadres
com la RAE va introduint-hi
modernament paraules que no reconeixien en els més antics...
Les eines
per aquest estudi les troba l’Àlex Sendra en la:
·
comparació de les obres,
·
i en l’estudi de l’origen dels traductors:
o
El Tirante el Blanco demostra que el Siglo de Oro castellà s'ha fet a base
de traduir del català. És básic començar aquest tema entenent per què els errors de traducció que comentarem són
com són i no d'una altra manera: Un traductor no se n'adona de
l'error quan no li sona malament, i això depén de quina llengua és la del seu món lingüístic i
de quina llengua li arriba de fora d'aquest. En el cas del Tirante el Blanco el traductor podia
ser castellà amb coneiximents de català, o català amb coneixements de castellà…
En l’estudi
sistemàtic dels mots de les obres del Siglo de Oro Espanyol ple de catalanades,
espardenyades com diuen al País Valencià, hi surten les expressions ja
explicades en altres apunts del rayo de leche, de l’alioli, del grau, del tastar, de l’amunt
i l’avall i moltes més i les explicacions canviants de cada mot en cada edició
del diccionari de la RAE.
L’article
incideix molt fortament a demostrar que els diccionaris de la RAE des dels seus origens han
mostrat milers d’excuses per no citar el català com a origen de molts dels mots de les
obres del Siglo de Oro español amb el fi de demostrar i reafirmar
que no hi ha cap influencia del català en el castellà de l’època.
La
traducció al castellà del Tirant lo Blanch tal com diu la frase italiana “traduttore
traditore” es traidora, però fet expréssament, és tramposa expressament, no involuntaria,
de forma que la traducció apareix com a original, anònima,
perquè no s’hi inclouen les primeres pàgines: Els preliminars i la dedicatòria són eliminats a l'hora
de fer el Tirante el blanco.
Amb això el fan anònim,
esborren la dedicatòria
al príncep Ferran de Portugal
(a Barcelona almenys des de l'agost del 1464 fins al març del 1465, a la
cort de Pere el Conestable,
proclamat rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a
Catalunya) i
també oculten que diu que està escrit en valencià. Amb aquesta
tisorada anonimitzen i descatalanitzen l'obra. Vegem què aporta aquest pròleg "obra del
traductor" com diu Riquer. ...la soberana reyna
sin par, doña Ysabel la tercera, de eterna memoria, que muchos cavalleros por
servicio de las damas hizieron grandes hechos en armas, que parecían
imposibles, en la conquista de Granada... Comprovem que si
amb l'eliminació dels preliminars i la dedicatòria anonimitzen i descatalanitzen l'obra,
amb aquest
próleg afegit al Tirante fan
veure que es va escriure des d'un context castellà. És a dir, com
diu Martí de Riquer, si no tinguérem els originals en català el Tirante el Blanco passaria per
castellà original, i aquest pròleg afegit donaria suport a la castellanitat
original de l'autoria. En el cas concret del Tirante
podem comprovar com, per molt que ho diga aquest pròleg afegit, a l'original de
1497 no s'esmenta la reina de Castella per a res.
Els dos
quadres Excel mostren:
·
Quins dels 88 mots apareixen en successives edicions
del RAE
·
88 paraules amb la possible catalanitat reconeguda
segons successives edicions del RAE
Entre els autors estudiats ultra el Joanot Martorell-Martí
Joan de Galba hi ha Ausiàs March, Joan Lluí Vives, Cristobal Colón, Bartolomé de las Casas, Cervantes,
Santa Teresa de Jesús, i molta part de l’obra de Lope de Vega...
Uns
tasts:
· Si es compara el Siglo de Oro (Español) amb el segle XV és sorprenent
el canvi, en molt poc de temps, en pocs decennis, de la conciència lingüística: Juan de Mena, per exemple, en un passatge famós, comparant el castellà amb el grec i el llatí,
parla del "rudo
y desierto romance".
· Una
traducció, diu Nietzsche, és una conquesta; els espanyols
del Siglo de Oro
la veien exactament així i consideraven com a seua una obra traduïda.
I Àlex Sendra escriu
a la Conclusió:
·
No podem
diferenciar el castellà del Tirante el
Blanco del castellà d'altres obres de la seua època suposadament
escrites en castellà originalment. Com que afortunadíssimament disposem de l'original en
català, podem
constatar les peculiaritats causades pel fet de ser una traducció del català, i
comprovar a continuació que aquestes irregularitats, les quals més concretament
entren en la categoria d'espardenyades, són generals arreu del Siglo de Oro castellà.
Observada la traducció mostrada pel Tirante
el Blanco de 1511 del Tirant
lo Blanch de 1497:
podem veure com el Siglo de Oro va ser escrit en català
i traduït d'una manera semblant al Tirant, cosa que confirma el que n'afirma en
Jordi Bilbeny.
Per als que
tinguin temps i els agradi el tema us afegeixo les tres parts de l’article,
aparegut al web
Àlex Sendra
El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or
castellà va ser escrit en català (1/3)
ARTICLES »
2012-07-20 | PROJECTE LLETRES CATALANES
Heu sentit a dir que el Siglo de Oro és una
traducció d’obres catalanes, atribuïdes a autors castellans? No és un rumor ni
una broma. Aquí teniu l'estudi inestimablement meravellós, imponderable i únic
de l’Àlex Sendra que ho demostra amb tant rigor i tantes dades, que, un cop
llegit, si encara no ho enteníeu, us en convencereu del tot.
1 – INTRODUCCIÓ
1.1 – Si no haguera aparegut l'original en català
Explica Martí de Riquer1 que Diego de Gumiel va editar el Tirant lo Blanc en català a Barcelona l'any 1497. A continuació diu: "El mateix Diego de Gumiel, altra volta a Castella, va publicar a Valladolid, en 1511, la versió castellana, Tirante el Blanco, que ací es reedita, sense que figure el nom del traductor o traductors. Igualment, a cap lloc de l'imprès de 1511, ni en la portada ni en el colofó, es fa constar que l'autor de la novel·la és Joanot Martorell ni es menciona el continuador Martí Joan de Galba. Per als lectors castellans, doncs, el Tirante el Blanco va aparèixer com una novel·la anònima, i com a tal l'havia de tindre Cervantes. I, el que és més greu, tampoc es fa constar a cap lloc que és una traducció d'una altra llengua, de manera que, si no tinguérem els tres exemplars conservats de l'edició de València de 1490, i els dos (un molt incomplet) que es coneixen de la de Barcelona de 1497, fins i tot es podria arribar a sospitar que el text imprès en 1511 era l'original de la novel·la". Se n'han salvat quatre i mig (tres, més un i mig ) de 1.015 exemplars originals (715 de la primera edició de 1490 i 300 de la de 1497)2. El Tirant lo Blanch va representar una tirada extraordinària per a la seua època. De no ser així, quants se n'hagueren salvat? Perquè Riquer no diu que se n'haguera pogut deduir una catalanitat original, ni que se li note que és una traducció del català diferenciable de la resta del castellà del Siglo de Oro.
1.2 – Un sol exemplar del Tirante el Blanco
També explica més avant3 que de l'edició de Valladolid de 1511 només se'n conserva un exemplar: Diu Jordi Bilbeny4 parlant de les edicions del Lazarillo de Tormes –una altra obra sospitosa d'haver sigut escrita en català i feta passar per castellana i anònima–: "de les impressions de Burgos, Medina i Alcalà, només se'n conserva un únic exemplar", es podria conjecturar que no n'hi hagués hagut ni tan sols ni edició, sinó merament aquests diversos exemplars –o un o uns quants més, no gaires per cert– fets imprimir per raó d'estat perquè en quedés constància futura. Com així ha estat... les edicions de Burgos, Medina i Alcalà només han existit en aquests únics exemplars preparats insidiosament per la Corona...
1.3 – El català i el Siglo de Oro, "un fenomen curiós"
Abans de tornar al Tirante el Blanco, vull destacar "un fenomen curiós" als voltants de l'època en què el Tirante es va editar, explicat per Hans-Martin Gauger5: Un fenomen curiós és la ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a llengua literària. El fenomen és curiós perquè segueix, quasi sense transició, a l'apogeu de la literatura catalana en el segle XV i perquè aquesta llengua com a tal queda sumament viva i no es converteix en una variant de l'espanyol. Inclús es segueix escrivint en català, però falten obres capitals, encara que no falten autors importants que dominen el català. Observem ací un fenòmen de lleialtat lingüística,, que passa,, en els autors catalans, és a dir en la conciència literària de l'època, al castellà convertit en espanyol. Les raons d'aquest camvi de lleialtat – en el camp de la literatura - no tenen res a veure (o molt poc) amb la literatura, sinó amb factors polítics en el sentit més ampli del terme... No hem d'oblidar la importància de les traduccions. Contribueixen enormement a la seguretat de la conciència lingüística del Siglo de Oro. Una traducció, diu Nietzsche, és una conquesta; els espanyols del Siglo de Oro la veien exactament així i consideraven com a seua una obra traduïda. Diu Miguel Sánchez de Lima, per exemple, en la seua obra El arte poético en Romance Castellano de 1580: "Si bien se mira, tantas y tan buenas cosas hay escripias en nuestro Romance Castellano, que no hazen falta ya las obras latinas, pues ya tenemos a Hornero, a Virgilio, y otros muchos y muy buenos autores traduzidos de tal suerte, que ninguno siente falta de latinidad". Si es compara el Siglo de Oro amb el segle XV és sorprenent el canvi, en molt poc de temps, en pocs decennis, de la conciència lingüística: Juan de Mena, per exemple, en un pasatge famós, comparant el castellà amb el grec i el llatí, parla del "rudo y desierto romance". N'hi ha altres judicis anàlegs d'altres. En canvi, ja al final del segle XV, el to és molt diferent.
2 - ELS TRADUCTORS EREN CATALANS
Afortunadíssimament va apareixer l'original en català d'aquesta obra del Siglo de Oro castellà, el Tirante el Blanco, i possiblement conservem l'edició en què es va basar el traductor. Com explica Martí de Riquer6 Juan Ginavel va demostrar que el Tirante el Blanco de 1511 es va traduir de l'edició del Tirant lo Blanch de 1497 i comenta que és lògic, ja que l'editor de les dues edicions va ser el mateix. Amb això, observant les incorreccions causades pel traductor constatem que prenen unes formes determinades, i aquestes formes concretes les podem trobar arreu del Siglo de Oro. El Tirante el Blanco demostra que el Siglo de Oro castellà s'ha fet a base de traduir del català. És básic començar aquest tema entenent per què els errors de traducció que comentarem són com són i no d'una altra manera: Un traductor no se n'adona de l'error quan no li sona malament, i això depén de quina llengua és la del seu món lingüístic i de quina llengua li arriba de fora d'aquest. En el cas del Tirante el Blanco el traductor podia ser castellà amb coneiximents de català, o català amb coneixements de castellà.
1.1 – Si no haguera aparegut l'original en català
Explica Martí de Riquer1 que Diego de Gumiel va editar el Tirant lo Blanc en català a Barcelona l'any 1497. A continuació diu: "El mateix Diego de Gumiel, altra volta a Castella, va publicar a Valladolid, en 1511, la versió castellana, Tirante el Blanco, que ací es reedita, sense que figure el nom del traductor o traductors. Igualment, a cap lloc de l'imprès de 1511, ni en la portada ni en el colofó, es fa constar que l'autor de la novel·la és Joanot Martorell ni es menciona el continuador Martí Joan de Galba. Per als lectors castellans, doncs, el Tirante el Blanco va aparèixer com una novel·la anònima, i com a tal l'havia de tindre Cervantes. I, el que és més greu, tampoc es fa constar a cap lloc que és una traducció d'una altra llengua, de manera que, si no tinguérem els tres exemplars conservats de l'edició de València de 1490, i els dos (un molt incomplet) que es coneixen de la de Barcelona de 1497, fins i tot es podria arribar a sospitar que el text imprès en 1511 era l'original de la novel·la". Se n'han salvat quatre i mig (tres, més un i mig ) de 1.015 exemplars originals (715 de la primera edició de 1490 i 300 de la de 1497)2. El Tirant lo Blanch va representar una tirada extraordinària per a la seua època. De no ser així, quants se n'hagueren salvat? Perquè Riquer no diu que se n'haguera pogut deduir una catalanitat original, ni que se li note que és una traducció del català diferenciable de la resta del castellà del Siglo de Oro.
1.2 – Un sol exemplar del Tirante el Blanco
També explica més avant3 que de l'edició de Valladolid de 1511 només se'n conserva un exemplar: Diu Jordi Bilbeny4 parlant de les edicions del Lazarillo de Tormes –una altra obra sospitosa d'haver sigut escrita en català i feta passar per castellana i anònima–: "de les impressions de Burgos, Medina i Alcalà, només se'n conserva un únic exemplar", es podria conjecturar que no n'hi hagués hagut ni tan sols ni edició, sinó merament aquests diversos exemplars –o un o uns quants més, no gaires per cert– fets imprimir per raó d'estat perquè en quedés constància futura. Com així ha estat... les edicions de Burgos, Medina i Alcalà només han existit en aquests únics exemplars preparats insidiosament per la Corona...
1.3 – El català i el Siglo de Oro, "un fenomen curiós"
Abans de tornar al Tirante el Blanco, vull destacar "un fenomen curiós" als voltants de l'època en què el Tirante es va editar, explicat per Hans-Martin Gauger5: Un fenomen curiós és la ràpida "decadència" (per emprar el vocable històric) del català com a llengua literària. El fenomen és curiós perquè segueix, quasi sense transició, a l'apogeu de la literatura catalana en el segle XV i perquè aquesta llengua com a tal queda sumament viva i no es converteix en una variant de l'espanyol. Inclús es segueix escrivint en català, però falten obres capitals, encara que no falten autors importants que dominen el català. Observem ací un fenòmen de lleialtat lingüística,, que passa,, en els autors catalans, és a dir en la conciència literària de l'època, al castellà convertit en espanyol. Les raons d'aquest camvi de lleialtat – en el camp de la literatura - no tenen res a veure (o molt poc) amb la literatura, sinó amb factors polítics en el sentit més ampli del terme... No hem d'oblidar la importància de les traduccions. Contribueixen enormement a la seguretat de la conciència lingüística del Siglo de Oro. Una traducció, diu Nietzsche, és una conquesta; els espanyols del Siglo de Oro la veien exactament així i consideraven com a seua una obra traduïda. Diu Miguel Sánchez de Lima, per exemple, en la seua obra El arte poético en Romance Castellano de 1580: "Si bien se mira, tantas y tan buenas cosas hay escripias en nuestro Romance Castellano, que no hazen falta ya las obras latinas, pues ya tenemos a Hornero, a Virgilio, y otros muchos y muy buenos autores traduzidos de tal suerte, que ninguno siente falta de latinidad". Si es compara el Siglo de Oro amb el segle XV és sorprenent el canvi, en molt poc de temps, en pocs decennis, de la conciència lingüística: Juan de Mena, per exemple, en un pasatge famós, comparant el castellà amb el grec i el llatí, parla del "rudo y desierto romance". N'hi ha altres judicis anàlegs d'altres. En canvi, ja al final del segle XV, el to és molt diferent.
2 - ELS TRADUCTORS EREN CATALANS
Afortunadíssimament va apareixer l'original en català d'aquesta obra del Siglo de Oro castellà, el Tirante el Blanco, i possiblement conservem l'edició en què es va basar el traductor. Com explica Martí de Riquer6 Juan Ginavel va demostrar que el Tirante el Blanco de 1511 es va traduir de l'edició del Tirant lo Blanch de 1497 i comenta que és lògic, ja que l'editor de les dues edicions va ser el mateix. Amb això, observant les incorreccions causades pel traductor constatem que prenen unes formes determinades, i aquestes formes concretes les podem trobar arreu del Siglo de Oro. El Tirante el Blanco demostra que el Siglo de Oro castellà s'ha fet a base de traduir del català. És básic començar aquest tema entenent per què els errors de traducció que comentarem són com són i no d'una altra manera: Un traductor no se n'adona de l'error quan no li sona malament, i això depén de quina llengua és la del seu món lingüístic i de quina llengua li arriba de fora d'aquest. En el cas del Tirante el Blanco el traductor podia ser castellà amb coneiximents de català, o català amb coneixements de castellà.
Si com afirma en Jordi Bilbeny la producció
literaria de l'època era protagonitzada bàsicament per catalans, els impressors
haurien de treballar sobretot a la nació catalana, i per això sembla lògic que
la primera impremta de la Península fóra a València i no a cap lloc de
Castella. Els traductors, per tant, és més probable que també foren
catalans que d'una altra nació. Abans de reprendre el Tirante
anem a parlar de quina era la nació dels traductors de tres llibres més: Al
llibre Els primers reculls de proverbis catalans de Na Maria Conca i En
Josep Guia, es parla d'obres en català traduïdes al castellà i fetes passar per
castellanes, i En Josep Romeu i Figueras parla al pròleg de la feina dels
autors del llibre, amb comentaris com: Quant a la impressió dels Refranys
glossats – Barcelona 1511, en català; Burgos 1509, Toledo 1510, etc., en
versió castellana – creuen que el traductor devia ésser català, perquè
al text de 1509 s'hi observen freqüents catalanismes. Pensen que l'edició
castellana de 1509 devia fer-se a partir d'una traducció, una edició valenciana
de circa 1500 avui perduda... En Jordi Prenafeta fa les anotacions de la restitució al
català del Lazarillo de Tormes, el qual forma part del llibre
basat en l'estudi preliminar d'en Jordi Bilbeny sobre aquesta obra, i en 14
notes diu que també troba indicis que fan al traductor català. Emilio Ridruejo
explica que Los doze trabajos de Hércules va ser escrit en català a
València i traduït al castellà en eixa mateixa ciutat. És a dir, de les tres
obres citades, en dues el traductor era català i la tercera va ser traduïda a
València. Passem ara a comprovar com efectívament els traductors feien el que
al País Valencià se'n diu "espardenyades" (paraula o frase incorrecta
dels valencians en parlar castellà) per tal d'entendre com es van generar
aquestes catalanades. Al mateix temps veurem constantment com aquestes
espardenyades són compartides per les obres més diverses del Siglo de Oro.
2.1 – Todos tres
Analitzem com es va fer la traducció del Tirant tot començant pel Lazarillo de Tormes: Francisco Calero pensa que l'autor del Lazarillo de Tormes va ser Joan Lluís Vives, per fonamentar-ho diu que hi troba valencianismes i entre d'altres diu: "També poden ser explicades com valencianismes les expressions todos cinco i todos tres, p. 109: Allá van todos cinco dando voces i p. 134: y así quedamos todos tres bien conformes" Que siga un valencianisme encaixa amb el fet que el Tirante el Blanco diu: 1511 - sino que todos tres lloraban. D'un original on diu: 1497 - sinó que tots tres ploraven. Però en un altre moment de l'obra el traductor diu 1511 - el Rey y la Reyna y la Infanta todos tres comían a una mesa Quan a l'original diu 1497 - e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula los tres. És a dir, aquest valencianisme ix del cap del traductor, no de l'original. Aquest valencianisme (segons Calero) a banda del Lazarillo, ho diu Cervantes17, Cristobal Colón i Bartolomé de las Casas9, els quals suposadament van escriure en castellà.
2.2 - Bandereta
Tornant als valencianismes del Lazarillo segons en Calero, també diu "Igualment els diminutius en -eta, -eto, en p. 51: Luego me quitaba la concheta y la ponía
sobre el altar i en p. 32: Cuando el pobreto iba a beber, no hallaba nada". En aquest sentit també parla en Jordi Bilbeny d'aquest fragment del Quixot "una funda de vaqueta, p. 568". I, novament veiem que aquest valencianisme pot tindre el seu origen en un original en valencià. 1497 - E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques 1511 - e porque fuessen conocidos traýan en las cabeças vanderetas, los unos blancas y los otros verdes O pot tindre el seu origen en el traductor 1497 - portava un leó tot d'or ab una petita bandera 1511 - que traýa un león de oro con una bandereta Segons en calero això és un valencianisme, i segons en Rico un italianisme.
2.3 – Buen hora
En Rico i Florencio Sevilla Arroyo veuen un altre italianisme, on en Bilbeny veu una catalanada, en aquest fragment del Quixot: "le dejó ir a la buen hora, p. 62". Com diu Jordi bilbeny, el comentari d'En Rico reconeix que no és expressió castellana. Doncs amb això, i amb el que diu l'Alcover-Moll ("Bona hora: expressió que s'afegeix a les salutacions bon dia i bona nit. Bona nit i bon' hora") no havia de ser castellà i sí podia ser català qui va traduir el Tirant donant com a resultat això: 1511 - deziendo a sus donzellas que se fuesen en buen ora, que ella tenía de rezar ciertas devociones y se daríe recado, que no avíe menester a ninguna d'un original on diu: 1497 - dix a les sues donzelles que anassen a dormir, que ella tenia de dir una poca de oració e que, aprés, ella se posaria al lit, que no volia negú.
2.4 – Después de mañana
En Bilbeny veu una mala traducció de "despús-demà" en aquest fragment del Quixot: llegaremos allá después de mañana. Que amb aquesta expressió es refereixen a un dia concret es veu més clar al Quixot de l'Avellaneda Para después de mañana, que es domingo, 23 I que equival a un "despús-demà" es veu ben clar mirant com van traduir el Tirant al castellà. I sobretot es veu clar que el van traduir amb el català com a primera llengua, ja que, com haguera traduït un castellà això? 1497 - La senyora m'à dit que li faça adobar lo bany per a demà passat... Amb un "despús-demà" al cap? 1511 - La Princesa me ha dicho que para después de mañana le haga adobar el baño...
2.5 - Barajan
En Josep Guia i na Maria Conca expliquen com al Siglo de Oro hi ha una obra anònima i castellana, el Refranes Glossados, que té el refrany "Quando uno no quiere dos no varajan" com a resultat de la traducció de "Quan un no vol, dos no.s barallen". Doncs observem que el Tirante té això: 1511 - quando uno no quiere, dos no lo barajan. D'un original on diu 1497 - quant hu no vol, dos no·s discorden
2.6 - Meytad
Martí de Riquer fa els comentaris de l'edició de 1974 del Tirante el Blanco. D'aquest fragment 1511 - con la meytad de las armas comenta (I, 11): "Advertiu la forma meytad, sens dubte suggerida per l'original (meytat)" Efectívament, l'original diu 1497 - ab la meytat de les armes Però en aquest altre fragment del Tirante: 1511 - El duque de Pera era capitán de la meytad de la gente, y Tirante de la otra meytad; D'on treu el suggeriment el traductor si a l'original hi posa això? 1497 - Lo duch de Pera era capità de la mitat de la gent e Tirant de l'altra mitat Aquest suggeriment de la paraula catalana el suggereix el traductor tot sol. És tan catalanoparlant que no li sona malament "meytad" en castellà. Li dóna la raó "sens dubte" en Riquer a en Jordi Prenafeta quan comenta que el fet que al Lazarillo isca "meitad" és un de tants indicis que el Lazarillo de Tormes va ser traduït del català per un català?
2.7 - Verino
Martí de Riquer creu que el traductor del Tirant al castellà era castellà26, però al veure que d'un original que diu: 1497 - delliberà de matar-se ella mateixa cautelosament ab metzines el traductor fa això: 1511 - deliberó de matarse ella misma con verino cautelosamente, en Riquer fa el següent comentari: V-55 "con verino, en l'original ab metzines, i no deixa d'ésser curiós que el traductor faça servir la forma catalanitzada verino, en compte de venino, usual en el seu temps en castellà". Sí que deixa d'ésser curiós si ens avenim a fer al traductor català. La curiositat l'hauríem de centrar en el fet que obres suposadament castellanes també fan servir aquesta forma, catalanitzada segons ell: ...prometiendo que el daria berino a pirro...tiene verinosos desseos... Observant com van traduir al segle XVI l'Ausiàs March podem comprovar com la forma "venino", usual en aquella època com diu Riquer, també és, encara que no tant com "verino", una forma catalanitzada: que si veri li demana plorant / ha ten poch seny que no'l sab contradir. le da, si llora, qu'el amor la ciega, / de suertequ'el veneno aún no le niega. Si com aquell qui es veri donant / al mestre seu, e quant veu sa dolor Como es aquel que a su señor ha dado / veneno, y viendo el gran dolor que tiene
2.8 - Hombre
Un catalanisme comentat per en Jordi Bilbeny del Quixot és aquest: "sin osar decir lo que el hombre tiene en su corazón (el que hom té), p. 271" "no salen tan a gusto com el hombre querría (hom), p. 590" En Rico diu que aquest "Hombre" té el sentit indefinit. De La Celestina, en Julio Cejador y Frauca, d'aquesta frase "Que conoscer el tiempo e vsar el hombre de la oportunidad hace los hombres prósperos", en fa el següent comentari "El hombre, indefinit, com 'on' en francès …." "On" en francès no es pot traduir com "hombre", i "hom" en català sí, però el que li ve al cap és el francès, tot i que la traducció del Tirant la van farcir d'aquests "hombre" en sentit indefinit que vénen d'un "hom". Tant si ve induït per l'original 1511 - no deve hombre dar tanto a otro que a sí haga daño 1497 - que no deu hom tant amar a altri que faça hom mal a si com si ve induït pel traductor 1511 - que por temor de mayores males se empiece hombre de doler 1497 - per dubte de més mals començar primer a dolre's 1511 - que dize Aristótiles que no puede honbre dar fe ni crédito a la fortuna, porque ningún tiempo cessa de mover a la redonda con movimiento arrebatado la rueda inestimable 1497 - Mira què diu Aristòtil: "¿com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable?
2.9 - Nonada
En Bilbeny veu una prova d'un "no-res" a l'original en català del Quixot en aquests fragments: "ser los historiadores puntuales, verdaderos y nonada apasionados, p. 110" "más vale algo que no nada (que no-res), p. 226" "no nada" que al Tirante pot vindre de l'original 1511 - ¡O quánta fatiga -dixo el Duque- me dan por no nada! 1497 - quanta fatigua __dix lo duch__ per no res me donen! 1511 - queríame agora combatir sobre nonada. 1497 - ara me volia combatre a tota ultrança sobre no-res I també pot vindre d'un original en català fora del Tirant, com és el cas l'any 1560 del traductor d'Ausiàs March: Traducció d'Ausiàs March - por nonada me accuso y rabio junto
Original d'Ausiàs March32 - per que m'ahir e per no res m'acús I a més, en el cas del Tirante constatem que els "nonada" poden ser obra del traductor: 1511 - Y dígoos, señor Tirante, que por mucho que le diga es tanto como nonada 1497 - Dich-vos, senyor Tirant, no y val res per molt que li diga
2.10 – Todo hombre
Al Guzmán de Alfarache observem que diu: que todo hombre naturalmente ame a todo hombre33 que és el resultat de traduir "tothom" com podem constatar des que vam recuperar l'original en català del Tirante: 1511 - ¡Sus -dixo el Duque-, todo hombre haga como yo hiziere! 1497 - Sus! __dix lo duch__, tothom faça lo que yo faré Com que també s'ha salvat de la crema l'Ausiàs March en català, podem comprovar que un atre traductor també va fer igual: Traducció d'Ausiàs March - qu'en la calor todo hombre quiere frío, Original d'Ausiàs March - En gran calor lo fret tot hom desija, I en ambdós traductors també observem que a voltes aquesta catalanada no les provoca l'original, sinó el traductor, tant en el cas del Tirant: 1511 - y todo hombre que sirviendo a su señor puede hazer armas no se deve escusar 1497 - E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. com en el cas del traductor d'Ausiàs March: Traducció d'Ausiàs March - ésta es la que a todo hombre da natura, Original d'Ausiàs March - aquesta es qu'a tots natura dona
2.11 - Sabido
Quan el traductor tradueix malament "sabut" amb el significat de "savi". El "sabut" pot vindre de l'original: 1511 - mancebo dispuesto más que otro, animoso, liberal, más sabido que grosero 1497 - jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser O del traductor: 1511 - hombre muy sabido en las armas. 1497 - home molt entés en les armes I així van fer els traductors gràcies als quals la literatura castellana té una de les seues principals obres, La Celestina: Sabido eres, fiel te siento, por buen criado te tengo O el seu primer cronista d'Amèrica, n'Hernán Perez de Oliva: … Mas Colón, que de estos vsos era bien sabido…… .… fue muger del Señor de la Casa del Oro, graciosa y muy sabida…
2.12 - Rocegante
La traducció de "roçegar" a l'època del Tirant era "arrastrar", i el traductor del Tirant a voltes ho fa bé: 1511 - os hará arrastrar por todo su campo, 1497 - vos farà roçegar per tot lo seu camp I a voltes no: 1511 - con ropas de brocado roçagante 1497 - ab robes de brocat rocegant Fins i tot sense que l'original l'hi porte: 1511 - ropas roçogantes de terciopelo carmesí 1497 - robes de vellut carmesí, largues fins als peus D'una de les dues maneres, al Quixot de l'Avellaneda també van fer dir això: una hermosísima ninfa vestida de una rocegante ropa36
2.13 – Con pena
Comenta n'Ariadna Duran: "Trobem en les converses que Colom manté amb els indis que todo aquello entendía el Almirante con pena (vol dir amb dificultats, no amb tristesa) i si bé trobem documentada l'expressió castellana de significat equivalent "a duras penas", sembla que amb la preposició "con" pugui ser un calc del català "amb penes (i treballs) ." D'on podem traure un altre indici que fa català al traductor del Tirant: 1511 - con mucha pena me salen las palabras de la boca 1497 - ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca 1511 - con mucha pena el Duque sacava una palabra de la boca 1497 - scassament volia parlar
2.14 – Hizo del ojo
En Jordi Bilbeny veu un ús de "fer l'ullet" a l'original en català del Quixot a través d'aquest fragment: "hizo del ojo a los compañeros, p. 247" Que podem trobar al Tirante fruit del traductor i no de l'original: 1511 - Tirante hizo del ojo a Felipe 1497 - E Tirant signà a Phelip
2.15 – Puñada
En Jordi Bilbeny diu que al Quixot hi ha una mala traducció de "punyada" en aquest fragment "descargó tan terrible puñada, p. 1742 Que el traductor fa apareixer al Tirante, malgrat que a l'original no hi és: 1511 - dávase de puñadas en los ojos y en la cara 1497 - batie's los ulls e la cara És possible que els traductors de l'època foren generalment catalans? Si és així, els errors de traducció al traduir del català al castellà tendiran a ser més concretament espardenyades, reflectides al Tirante el Blanco i a qualsevol altra traducció del català d'aquella època. Comencem-ho a comprovar amb les notes de Martí de Riquer de l'edició de 1974 del Tirante el Blanco.
Àlex Sendra
El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or castellà va ser escrit en català (2/3)
2.1 – Todos tres
Analitzem com es va fer la traducció del Tirant tot començant pel Lazarillo de Tormes: Francisco Calero pensa que l'autor del Lazarillo de Tormes va ser Joan Lluís Vives, per fonamentar-ho diu que hi troba valencianismes i entre d'altres diu: "També poden ser explicades com valencianismes les expressions todos cinco i todos tres, p. 109: Allá van todos cinco dando voces i p. 134: y así quedamos todos tres bien conformes" Que siga un valencianisme encaixa amb el fet que el Tirante el Blanco diu: 1511 - sino que todos tres lloraban. D'un original on diu: 1497 - sinó que tots tres ploraven. Però en un altre moment de l'obra el traductor diu 1511 - el Rey y la Reyna y la Infanta todos tres comían a una mesa Quan a l'original diu 1497 - e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula los tres. És a dir, aquest valencianisme ix del cap del traductor, no de l'original. Aquest valencianisme (segons Calero) a banda del Lazarillo, ho diu Cervantes17, Cristobal Colón i Bartolomé de las Casas9, els quals suposadament van escriure en castellà.
2.2 - Bandereta
Tornant als valencianismes del Lazarillo segons en Calero, també diu "Igualment els diminutius en -eta, -eto, en p. 51: Luego me quitaba la concheta y la ponía
sobre el altar i en p. 32: Cuando el pobreto iba a beber, no hallaba nada". En aquest sentit també parla en Jordi Bilbeny d'aquest fragment del Quixot "una funda de vaqueta, p. 568". I, novament veiem que aquest valencianisme pot tindre el seu origen en un original en valencià. 1497 - E per ço que fossen coneguts portaven al cap banderetes: los huns les portaven verdes, los altres blanques 1511 - e porque fuessen conocidos traýan en las cabeças vanderetas, los unos blancas y los otros verdes O pot tindre el seu origen en el traductor 1497 - portava un leó tot d'or ab una petita bandera 1511 - que traýa un león de oro con una bandereta Segons en calero això és un valencianisme, i segons en Rico un italianisme.
2.3 – Buen hora
En Rico i Florencio Sevilla Arroyo veuen un altre italianisme, on en Bilbeny veu una catalanada, en aquest fragment del Quixot: "le dejó ir a la buen hora, p. 62". Com diu Jordi bilbeny, el comentari d'En Rico reconeix que no és expressió castellana. Doncs amb això, i amb el que diu l'Alcover-Moll ("Bona hora: expressió que s'afegeix a les salutacions bon dia i bona nit. Bona nit i bon' hora") no havia de ser castellà i sí podia ser català qui va traduir el Tirant donant com a resultat això: 1511 - deziendo a sus donzellas que se fuesen en buen ora, que ella tenía de rezar ciertas devociones y se daríe recado, que no avíe menester a ninguna d'un original on diu: 1497 - dix a les sues donzelles que anassen a dormir, que ella tenia de dir una poca de oració e que, aprés, ella se posaria al lit, que no volia negú.
2.4 – Después de mañana
En Bilbeny veu una mala traducció de "despús-demà" en aquest fragment del Quixot: llegaremos allá después de mañana. Que amb aquesta expressió es refereixen a un dia concret es veu més clar al Quixot de l'Avellaneda Para después de mañana, que es domingo, 23 I que equival a un "despús-demà" es veu ben clar mirant com van traduir el Tirant al castellà. I sobretot es veu clar que el van traduir amb el català com a primera llengua, ja que, com haguera traduït un castellà això? 1497 - La senyora m'à dit que li faça adobar lo bany per a demà passat... Amb un "despús-demà" al cap? 1511 - La Princesa me ha dicho que para después de mañana le haga adobar el baño...
2.5 - Barajan
En Josep Guia i na Maria Conca expliquen com al Siglo de Oro hi ha una obra anònima i castellana, el Refranes Glossados, que té el refrany "Quando uno no quiere dos no varajan" com a resultat de la traducció de "Quan un no vol, dos no.s barallen". Doncs observem que el Tirante té això: 1511 - quando uno no quiere, dos no lo barajan. D'un original on diu 1497 - quant hu no vol, dos no·s discorden
2.6 - Meytad
Martí de Riquer fa els comentaris de l'edició de 1974 del Tirante el Blanco. D'aquest fragment 1511 - con la meytad de las armas comenta (I, 11): "Advertiu la forma meytad, sens dubte suggerida per l'original (meytat)" Efectívament, l'original diu 1497 - ab la meytat de les armes Però en aquest altre fragment del Tirante: 1511 - El duque de Pera era capitán de la meytad de la gente, y Tirante de la otra meytad; D'on treu el suggeriment el traductor si a l'original hi posa això? 1497 - Lo duch de Pera era capità de la mitat de la gent e Tirant de l'altra mitat Aquest suggeriment de la paraula catalana el suggereix el traductor tot sol. És tan catalanoparlant que no li sona malament "meytad" en castellà. Li dóna la raó "sens dubte" en Riquer a en Jordi Prenafeta quan comenta que el fet que al Lazarillo isca "meitad" és un de tants indicis que el Lazarillo de Tormes va ser traduït del català per un català?
2.7 - Verino
Martí de Riquer creu que el traductor del Tirant al castellà era castellà26, però al veure que d'un original que diu: 1497 - delliberà de matar-se ella mateixa cautelosament ab metzines el traductor fa això: 1511 - deliberó de matarse ella misma con verino cautelosamente, en Riquer fa el següent comentari: V-55 "con verino, en l'original ab metzines, i no deixa d'ésser curiós que el traductor faça servir la forma catalanitzada verino, en compte de venino, usual en el seu temps en castellà". Sí que deixa d'ésser curiós si ens avenim a fer al traductor català. La curiositat l'hauríem de centrar en el fet que obres suposadament castellanes també fan servir aquesta forma, catalanitzada segons ell: ...prometiendo que el daria berino a pirro...tiene verinosos desseos... Observant com van traduir al segle XVI l'Ausiàs March podem comprovar com la forma "venino", usual en aquella època com diu Riquer, també és, encara que no tant com "verino", una forma catalanitzada: que si veri li demana plorant / ha ten poch seny que no'l sab contradir. le da, si llora, qu'el amor la ciega, / de suertequ'el veneno aún no le niega. Si com aquell qui es veri donant / al mestre seu, e quant veu sa dolor Como es aquel que a su señor ha dado / veneno, y viendo el gran dolor que tiene
2.8 - Hombre
Un catalanisme comentat per en Jordi Bilbeny del Quixot és aquest: "sin osar decir lo que el hombre tiene en su corazón (el que hom té), p. 271" "no salen tan a gusto com el hombre querría (hom), p. 590" En Rico diu que aquest "Hombre" té el sentit indefinit. De La Celestina, en Julio Cejador y Frauca, d'aquesta frase "Que conoscer el tiempo e vsar el hombre de la oportunidad hace los hombres prósperos", en fa el següent comentari "El hombre, indefinit, com 'on' en francès …." "On" en francès no es pot traduir com "hombre", i "hom" en català sí, però el que li ve al cap és el francès, tot i que la traducció del Tirant la van farcir d'aquests "hombre" en sentit indefinit que vénen d'un "hom". Tant si ve induït per l'original 1511 - no deve hombre dar tanto a otro que a sí haga daño 1497 - que no deu hom tant amar a altri que faça hom mal a si com si ve induït pel traductor 1511 - que por temor de mayores males se empiece hombre de doler 1497 - per dubte de més mals començar primer a dolre's 1511 - que dize Aristótiles que no puede honbre dar fe ni crédito a la fortuna, porque ningún tiempo cessa de mover a la redonda con movimiento arrebatado la rueda inestimable 1497 - Mira què diu Aristòtil: "¿com pots dar fe ni crehença a la fortuna com en negun temps cessa de moure entorn, ab moviment soptós, la roda instimable?
2.9 - Nonada
En Bilbeny veu una prova d'un "no-res" a l'original en català del Quixot en aquests fragments: "ser los historiadores puntuales, verdaderos y nonada apasionados, p. 110" "más vale algo que no nada (que no-res), p. 226" "no nada" que al Tirante pot vindre de l'original 1511 - ¡O quánta fatiga -dixo el Duque- me dan por no nada! 1497 - quanta fatigua __dix lo duch__ per no res me donen! 1511 - queríame agora combatir sobre nonada. 1497 - ara me volia combatre a tota ultrança sobre no-res I també pot vindre d'un original en català fora del Tirant, com és el cas l'any 1560 del traductor d'Ausiàs March: Traducció d'Ausiàs March - por nonada me accuso y rabio junto
Original d'Ausiàs March32 - per que m'ahir e per no res m'acús I a més, en el cas del Tirante constatem que els "nonada" poden ser obra del traductor: 1511 - Y dígoos, señor Tirante, que por mucho que le diga es tanto como nonada 1497 - Dich-vos, senyor Tirant, no y val res per molt que li diga
2.10 – Todo hombre
Al Guzmán de Alfarache observem que diu: que todo hombre naturalmente ame a todo hombre33 que és el resultat de traduir "tothom" com podem constatar des que vam recuperar l'original en català del Tirante: 1511 - ¡Sus -dixo el Duque-, todo hombre haga como yo hiziere! 1497 - Sus! __dix lo duch__, tothom faça lo que yo faré Com que també s'ha salvat de la crema l'Ausiàs March en català, podem comprovar que un atre traductor també va fer igual: Traducció d'Ausiàs March - qu'en la calor todo hombre quiere frío, Original d'Ausiàs March - En gran calor lo fret tot hom desija, I en ambdós traductors també observem que a voltes aquesta catalanada no les provoca l'original, sinó el traductor, tant en el cas del Tirant: 1511 - y todo hombre que sirviendo a su señor puede hazer armas no se deve escusar 1497 - E qui servint son senyor pot fer armes braves, no deu cercar de domèstiques. com en el cas del traductor d'Ausiàs March: Traducció d'Ausiàs March - ésta es la que a todo hombre da natura, Original d'Ausiàs March - aquesta es qu'a tots natura dona
2.11 - Sabido
Quan el traductor tradueix malament "sabut" amb el significat de "savi". El "sabut" pot vindre de l'original: 1511 - mancebo dispuesto más que otro, animoso, liberal, más sabido que grosero 1497 - jove, dispost més que tot altre, animós, liberal e més sabut que no grosser O del traductor: 1511 - hombre muy sabido en las armas. 1497 - home molt entés en les armes I així van fer els traductors gràcies als quals la literatura castellana té una de les seues principals obres, La Celestina: Sabido eres, fiel te siento, por buen criado te tengo O el seu primer cronista d'Amèrica, n'Hernán Perez de Oliva: … Mas Colón, que de estos vsos era bien sabido…… .… fue muger del Señor de la Casa del Oro, graciosa y muy sabida…
2.12 - Rocegante
La traducció de "roçegar" a l'època del Tirant era "arrastrar", i el traductor del Tirant a voltes ho fa bé: 1511 - os hará arrastrar por todo su campo, 1497 - vos farà roçegar per tot lo seu camp I a voltes no: 1511 - con ropas de brocado roçagante 1497 - ab robes de brocat rocegant Fins i tot sense que l'original l'hi porte: 1511 - ropas roçogantes de terciopelo carmesí 1497 - robes de vellut carmesí, largues fins als peus D'una de les dues maneres, al Quixot de l'Avellaneda també van fer dir això: una hermosísima ninfa vestida de una rocegante ropa36
2.13 – Con pena
Comenta n'Ariadna Duran: "Trobem en les converses que Colom manté amb els indis que todo aquello entendía el Almirante con pena (vol dir amb dificultats, no amb tristesa) i si bé trobem documentada l'expressió castellana de significat equivalent "a duras penas", sembla que amb la preposició "con" pugui ser un calc del català "amb penes (i treballs) ." D'on podem traure un altre indici que fa català al traductor del Tirant: 1511 - con mucha pena me salen las palabras de la boca 1497 - ab fatigua gran me poden exir les paraules de la boca 1511 - con mucha pena el Duque sacava una palabra de la boca 1497 - scassament volia parlar
2.14 – Hizo del ojo
En Jordi Bilbeny veu un ús de "fer l'ullet" a l'original en català del Quixot a través d'aquest fragment: "hizo del ojo a los compañeros, p. 247" Que podem trobar al Tirante fruit del traductor i no de l'original: 1511 - Tirante hizo del ojo a Felipe 1497 - E Tirant signà a Phelip
2.15 – Puñada
En Jordi Bilbeny diu que al Quixot hi ha una mala traducció de "punyada" en aquest fragment "descargó tan terrible puñada, p. 1742 Que el traductor fa apareixer al Tirante, malgrat que a l'original no hi és: 1511 - dávase de puñadas en los ojos y en la cara 1497 - batie's los ulls e la cara És possible que els traductors de l'època foren generalment catalans? Si és així, els errors de traducció al traduir del català al castellà tendiran a ser més concretament espardenyades, reflectides al Tirante el Blanco i a qualsevol altra traducció del català d'aquella època. Comencem-ho a comprovar amb les notes de Martí de Riquer de l'edició de 1974 del Tirante el Blanco.
Àlex Sendra
El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or castellà va ser escrit en català (2/3)
Heu sentit a dir que el Siglo de Oro és una
traducció d’obres catalanes, atribuïdes a autors castellans? No és un rumor ni
una broma. Aquí teniu l'estudi inestimablement meravellós, imponderable i únic
de l’Àlex Sendra que ho demostra amb tant rigor i tantes dades, que, un cop
llegit, si encara no ho enteníeu, us en convencereu del tot.
3 – 17 COMENTARIS DE MARTÍ DE RIQUER
3.1 - Llibre I, pàgina 13 – "negocios y aferes del mundo tradueix los mundanals negocis. Així doncs, afer no és ací un possible catalanisme, sinó una veu castellana en ús corrent en el segle XVI (cfr. Diccionario Histórico, I, p. 870 – 871)." És a dir, sembla un catalanisme, però com que a l'original no diu "afers", aquest "aferes" no va ser induït per l'original en català. En Riquer veu que ha eixit del traductor, però com l'erra quan fa al traductor castellà, dedueix que no és un catalanisme. El fet que aquesta paraula la podem trobar en altres obres antigues també li desmenteix la catalanitat, via el Diccionario Histórico de la Real Academia Española. Sobre consultar la RAE per decidir sobre la possible catalanitat de les paraules en parlarem a la secció 5.
3.2 - I, 21 – "En l'original: bombardes, balestes e colobrines e spingardes. La paraula culebrina (ací colebrina, sens dubte calc de l'original) era llavors recent en castellà (Corominas, DCELC, I, p. 979, la registra a partir del Guzmán de Alfarache, 1599)" Amb el Tirante es "sens dubte" un calc de l'original en català, però quan apareix al Guzmán de Alfarache, abans citat com a portador de catalanades, entra oficialment al castellà.
3.3 - I, 62 – "delitosas, 'deleitosas' forma no usual en castellà suggerida per l'original fruyts delitosos." Si al Tirante "delitosas" ha sigut suggerit pel català de l'original, què hem de deduir d'aquestes altres obres? ...La septima es que se guarde de cosas demasiado dulces: porque son opilatiuas y delitosas...1 ...En verdad no consideraste ni paraste mientes alo que vulgar & comunmente dezir se suele..... & dela final destruycion tuya & delos tuyos & del cruel estrago & cayda dela tu noble cibdad de troya otra vez refrescases & renouases alas gentes por venir materia de delitosas fablas & ystorias de destruycion...2. Paràgraf amb un "paraste mientes" que fa retornar al Tirante: 1511 - Parad mientes en lo que os diré: 1497 - Parau bé sment en lo que us diré:
3.4 - I, 105 – "los males, en l'original los mals, és a dir 'los [hombres] malos' " En Riquer es refereix al fet que d'aquest original: 1497 - E per tal cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè pugua perseguir los mals, no havent dupte dels perills que·ls ne pugua sdevenir. En van fer aquesta traducció: 1511 - Y por tanto, conviene al cavallero que sea más animoso, más valiente que qualquiera otro, porque pueda perseguir los males, no aviendo temor ni duda de los peligros que le pudiessen venir Donant un resultat semblant a aquest altre que no és del Tirante: ...Muchos males hombres se esforçaron de fazer secreta mente homecidios & otros enormes delictos & maleficios...3 Amb un "maleficios" amb el sentit de "malifetes" tal com li passa al Lazarillo de Tormes segons ens desvela en Bilbeny4.
3.5 - I,132 – "he devisado, en l'original devisat vos he. El verb devisar té el valor de "describir" en textos aragonesos (vegeu Avellaneda, Quijote, , 175, nota a ii, 162, 19)." El Quixot de l'Avellaneda ja ha eixit i tornarà a fer-ho com a portador de catalanades. Oficialment aquesta obra la va fer algú de Tordesillas, Valladolid, però que a poc que es furga aquesta pàtina oficial, ens trobem primer que aquesta autoria no se l'han pres seriosament mai, i segon que s'hi perceben tants aragonesismes a l'obra que els porta a fer l'autor anònim aragonès5.
3.6 - I, 214 – "trepados, en l'original trepats, és a dir 'acuchillados', amb obertures". Llavors hem d'entendre que també hi havia un original en català d'aquesta altra obra anònima del Siglo de Oro? ...se a de labrar unas molduricas enlaçadas con sus florones y en los enlaçados o aobados sus florinçicos pengantes, trepados por bago... 6 D'eixe "penjantes" que hem trobat en parlarem al punt 5.4.
3.7 - II, 75 "hornero, en l'original forner, 'panadero' " Hem d'afegir una nota semblant per al més que prolífic Lope de Vega, eixe autor que sembla mentida que poguera crear tant. ...No seáis hornera si tenéis la cabeza de manteca; que también yo sé refranes...7
3.8 - II, 111 - "Aquest pròleg no consta a l'original, i segurament és obra del traductor." Parla del pròleg al Tercer libro del Tirante el Blanco, que apareix al Tirante el Blanco com un afegit sense base a l'original. Ben al contrari passa amb el principi del Tirant lo Blanch: Els preliminars i la dedicatòria són eliminats a l'hora de fer el Tirante el blanco. Amb això el fan anònim, esborren la dedicatòria al príncep Ferran de Portugal (a Barcelona almenys des de l'agost del 1464 fins al març del 1465, a la cort de Pere el Conestable, proclamat rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a Catalunya) i també oculten que diu que està escrit en valencià. Amb aquesta tisorada anonimitzen i descatalanitzen l'obra. Vegem que aporta aquest pròleg "obra del traductor" com diu Riquer. ...la soberana reyna sin par, doña Ysabel la tercera, de eterna memoria, que muchos cavalleros por servicio de las damas hizieron grandes hechos en armas, que parecían imposibles, en la conquista de Granada... Comprovem que si amb l'eliminació dels preliminars i la dedicatòria anonimitzen i descatalanitzen l'obra, amb aquest próleg afegit al Tirante fan veure que es va escriure des d'un context castellà. És a dir, com diu Martí de Riquer, si no tinguérem els originals en català el Tirante el Blanco passaria per castellà original, i aquest pròleg afegit donaria suport a la castellanitat original de l'autoria. En el cas concret del Tirante podem comprovar com, per molt que ho diga aquest pròleg afegit, a l'original de 1497 no s'esmenta la reina de Castella per a res.
3.9 - És el moment, senyor lector, d'escoltar l'audio "El Siglo de Oro va ser escrit en català. PRIMOS - RAC1 2011-02-07 17h58m18s.wmv" que pot trobar a http://www.youtube.com/watch?v=FTJz7cpgCOQ. Heu sentit com l'humorista fa la broma amb la paraula "primos" i dedueix que si algú ho fa servir volent dir "delgados", ha de ser català. Heus ací una mostra de com es genera el castellà del Siglo de Oro, ja que si al Tirant lo Blanch hi posava: 1497 - Lo seu nas era prim e afil·lat Van fer aquesta traducció: 1511 - Su nariz era muy prima, afylada En Riquer comenta: II, 137 - "prima (en l'original prim), 'delgada'" És a dir, com fan Bartolomé de las Casas ....obras déstas hacen cada día, de lana y algodón, muy primas y muy delgadas y finas...8 I d'altres: ...chapineros y çapateros de obra gruesa y prima...9 ...los mjenbros los vnos son primos & los otros son gruesos...10
3.10 - En Riquer comenta II, 161 – "tabla, en l'original taula, 'mesa'" Com passa amb Cervantes: Venida la noche, cenará con el rey... Levantarse han las tablas, y entrará...11 Lope de Vega: ¿No es mesón aquel de la tabla? 12 Etc. ...e tomaré algunos para comienço de mesa e otros para la mesma yantar, e reseruaré algunos para leuantar de la tabla... 13 ...Fueron en este entrevalo las tablas puestas y Nerus, acompañado de sus más cercanos parientes y amigos, se fueron alegremente sentar a tabla... ...Y él se va a vestir una ropa corta. Y desatada su bragueta, debaxo de la tabla mostró...14 Aquest últim paràgraf ve amb un "se va a vestir" amb el sentit de "es va vestir" ben clar.
3.11 - Aquest fragment del Tirant: 1497 - no us calrà sinó pendre aygua a les mans Va ser traduït així: 1511 - no cale sino tomar agua a manos I en Riquer comenta: II, 209 – "no cale, en l'original no.us calrà. En la nostra traducció és freqüent traduir el verb calre o caldre, 'ser precís, importar, convenir', pel castellà caler, que en el segle XVI ja sonava com arcaic (cfr. Corominas, DCELC, I, p. 594)". Al segle XVI sonaria com a arcaic, però al XVII ho fan servir autors com Lope de Vega: Non cale que me detengas15 O Cervantes: ¡Perro, el huir no te cale! 16 Què en diu la Real Academia Española? " caler. (Del lat. calēre, estar caliente). 1. intr. desus. ser menester. U. en Aragón". Amb això del "desus." assimilen paraules que no s'ha fet servir mai en castellà, però que ixen als textos antics.
"U. en Aragón". Llavors Cervantes i Lope de Vega eren aragonesos? Des de la RAE estant, novament, igual que amb l'"aragonositat" de l'Avellaneda, dedueixen que cal mirar a llevant. Però de moment fan curt, com indica el Tirante el Blanco i també la traducció d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March - qu'en ser amat no·m calia fer compte Traducció d'Ausiàs March - que no cale pensar en ser amado Original d'Ausiàs March – No·m cal dir pus Traducció d'Ausiàs March - No cale dezir más
3.12 - Aquest fragment del Tirant: 1497 - E vist per los embaixadors lo senyal Va ser traduït així: 1511 - Visto la señal por los embaxadores I en Riquer comenta: II, 219 – "Visto la señal, la mala concordança pot ser del traductor, ja que senyal, en català, és masculí. En la nostra traducció señal, en castellà, a voltes és masculí i a voltes femení." També li passa al traductor d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March: Si co·l malalt que no 'nten los senyals. Traducció d'Ausiàs March: Como el enfermo, qu'el señal no entiende. Fins i tot li passa quan l'original no l'indueix: Original d'Ausiàs March: Lir entre carts, tres son les grans carreres Traducció d'Ausiàs March: Señora mía, tres son los señales Veiem que no és un cas aïllat el traductor del Tirant a l'hora de fer traduccions com aquesta de Bartolomé de Las Casas.… y muy presto a cualquiera oración que nos les digamos que digan y hacen el señal de la cruz…17 O aquesta de Sant Vicent Ferrer...faziendo el señal de la cruz ençima del coraçón...18 Entre d'altres ...hacer de presto el señal de la cruz encima del corazón...19
3.13 - En Riquer fa dues notes referides a la mateixa qüestió: II, 233 - "humilmente y devota, en l'original humilment e devota, és a dir ". II, 262 – "justamente y templada, en l'original justament e temprada, és a dir ", En Pep Comajuncosa ha escrit articles parlant d'algunes catalanades de Cervantes, i concretament al seu article "Primers treballs amb el "Persiles"20 sobre "Los trabajos de Persiles y Sigismunda" diu: "He utilitzat l'edició de Cátedra, a càrrec de Carlos Romero Muñoz, autor també de les notes a peu de plana. Un bon comentarista, que no té por d'esmentar el català a l'hora de fer comparances". 1) "Pero más principalmente y propia se dice que los poetas nascitur…" (p.243) Nota a peu plana: "Aquestes parelles d'adverbis en què, contra el costum castellà, el mente apareix no rere l'últim adjectiu sino rere el primer (és a dir, com fa el catalá) són insòlites" De la nota es desprèn que hi ha més casos, els cercarem… El Tirante el Blanco demostra que la intuïció d'en Comajuncosa és correcta: Efectívament, hi han més casos.
3.14 - III, 7 - nólite, en l'original nòlit, 'flete' Aquesta paraula que fan servir en textos castellans antics21 forma part de les que comentarem més avant al punt 5.3.
3.15 - III, 275 – "Royne, igual en l'original, «el Ródano»". Que podem trobar al Siglo de Oro en textos suposadament no traduïts del català22.
3.16 - D'aquest fragment de l'original del Tirant: 1497 - e la suavitat de les tues paraules, me han conduÿda en tan alt grau de amor que afectadament vull encara major mal que morir per tu Van fer aquesta traducció: 1511 - y la suavidad de tus palabras, me han conduyda en tan alto grado de amor que afetadamente quiero aunque mayor mal que morir por ti, En Riquer fa notar que hi ha un error de traducció: IV, 240 – "aunque, mala traducció d'encara, que ací està el sentit de 'todavía'". Aquest "aunque" no té sentit en eixe context i, si el camviem per "todavía", la frase recobra tot el sentit de l'original. Observem ara aquesta descripció del cavaller Amadís de Gaula que fa el Quixot: …estoy por decir que con mis propios ojos vi a Amadís de Gaula, que era un hombre alto de cuerpo, blanco de rostro, bien puesto de barba, aunque negra, de vista entre blanda y rigurosa, corto de razones, tardo en airarse y presto en deponer la ira; y del modo que he delineado a Amadís, pudiera, a mi parecer, pintar y describir todos cuantos caballeros andantes andan en las historias en el orbe; que… ...se pueden sacar por buena filosofía sus faciones, sus colores y estaturas…23 Aquest "aunque" de Cervantes no té sentit, en canvi si és substituït per un "todavía", aquest cobra tot el sentit que no tenia l'"aunque", com explica Riquer que també li va passar al Tirante per culpa d'un error de traducció.
3.17 - Acabem amb els comentaris a les notes de Martí de Riquer amb el que sembla un testimoni a arreplegar per en Josep Guia a les notes V, 193,16; V, 196,21 i V, 233, 18 on es fa, entre d'altres, aquesta referència a Roís de Corella: "...aquesta narració... i determinats detalls... revelen que l'autor del Tirante és qui s'ha inspirat en Corella, i no a la inversa com alguns sospitaren..." I tant que s'hi ha inspirat, com que són la mateixa persona, com ens ha explicat En Josep Guia24.
4- MÉS SOBRE EL CASTELLÀ DEL TIRANTE EL BLANCO I EL SIGLO DE ORO
4.1 – Ardiente-ardiendo
En Jordi Prenafeta d'aquest fragment del Lazarillo "los dichos clérigos eran de los reverendos", diu del traductor que confon "reverente" (reverent) i "reverendo" (reverend) (pronunciat reverent)25. En Jordi Bilbeny comenta d'aquest fragment del Quixot que el traductor fa una mala traduccio d'ardent per "ardiendo" en comptes del correcte "ardiente": ...el buen caballero andante, aunque vea diez gigantes que con las cabezas no sólo tocan, sino pasan las nubes, y que a cada uno le sirven de piernas dos grandísimas torres, y que los brazos semejan árboles de gruesos y poderosos navíos, y cada ojo como una gran rueda de molino y más ardiendo que un horno de vidrio, no le han de espantar en manera alguna; antes con gentil continente y con intrépido corazón los ha de acometer y embestir, Observem ara com van traduir aquesta descripció d'un volcà que es fa al Tirant: 1497 - una gran muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant sens cessar jamés 1511 - una gran montaña que lança gran quantidad de fuego quemante sin jamás cessar Per tant, constatem que aquest tipus d'errors es produïen, ja que "quemante" no té sentit (no existeix el "fuego no quemante") i "quemando" sí, ja que un volcà pot durar segles actiu. També observem al Tirante com a voltes tradueixen bé la paraula "durant": 1497 - No plàcia a Déu __dix Tirant__ que yo·m partís de la maj[e]stat vostra durant lo temps de la necessitat 1511 - No plega a Dios, señor -dixo Tirante-, que yo me partiesse de vuestra magestad durante el tiempo de la necesidad I a voltes malament: 1497 - Durant aquestes treves arribà lo marquès de Luçana 1511 - Durando las treguas llegó el marqués de Luçana 1497 - durant lo siti, féu fer una mina molt secretament 1511 - Durando el tiempo deste cerco, Tirante hizo hazer una mina muy secretamente. Aquesta mala traducció dóna un resultat molt semblant a això de Lope de Vega: …los unos y los otros prosiguieron, / aquéllos en la ofensa / y éstos en la defensa; / pero, durando el cerco, no tuvieron / remedio ni sustento los cercados; / tanto, que a Zapaquilda desfigura / la hambre la hermosura… 26 Entre d'altres27.
4.2 – Vamos, vais
D'aquest fragment del Tirante el Blanco: 1511 - Agora quiero que los dos vamos a la Condesa para que nos lo dé En Riquer comenta (I, 35): "vamos, 'vayamos'" Julio Cejador y Frauca d'aquest fragment de La Celestina: tanto nos diessen del parayso, quando allá vamos fa el seguent comentari: "Vamos per vayamos s'usava, como es veu pel Quijote"28 Tornant al Tirante el Blanco, observem també l'ús de vays per vayáis: 1511 - Amigo, ruégoos que si amáys a vuestro señor natural que os vays comigo e dexéys de servir a esse vuestro Tirante. D'aquest fragment de La Dorotea, de Lope de Vega: No vais aprisa al gusto; que presto le perderéis con lo que se sigue L'any 1964 van publicar el seguent comentari: "Sobre l'ús de "vais" per "vayáis", i "vamos" per "vayamos", molt usual, vegeu les notes de Rodríguez Marín, Quijote." 29 Anem a veure aquestes notes i resulta que d'aquest fragment del Quixot: … porque vamos luego en busca de algún castillo donde alojemos esta noche y hagamos el bálsamo… en Rodríguez Marín fa el següent comentari:
3.1 - Llibre I, pàgina 13 – "negocios y aferes del mundo tradueix los mundanals negocis. Així doncs, afer no és ací un possible catalanisme, sinó una veu castellana en ús corrent en el segle XVI (cfr. Diccionario Histórico, I, p. 870 – 871)." És a dir, sembla un catalanisme, però com que a l'original no diu "afers", aquest "aferes" no va ser induït per l'original en català. En Riquer veu que ha eixit del traductor, però com l'erra quan fa al traductor castellà, dedueix que no és un catalanisme. El fet que aquesta paraula la podem trobar en altres obres antigues també li desmenteix la catalanitat, via el Diccionario Histórico de la Real Academia Española. Sobre consultar la RAE per decidir sobre la possible catalanitat de les paraules en parlarem a la secció 5.
3.2 - I, 21 – "En l'original: bombardes, balestes e colobrines e spingardes. La paraula culebrina (ací colebrina, sens dubte calc de l'original) era llavors recent en castellà (Corominas, DCELC, I, p. 979, la registra a partir del Guzmán de Alfarache, 1599)" Amb el Tirante es "sens dubte" un calc de l'original en català, però quan apareix al Guzmán de Alfarache, abans citat com a portador de catalanades, entra oficialment al castellà.
3.3 - I, 62 – "delitosas, 'deleitosas' forma no usual en castellà suggerida per l'original fruyts delitosos." Si al Tirante "delitosas" ha sigut suggerit pel català de l'original, què hem de deduir d'aquestes altres obres? ...La septima es que se guarde de cosas demasiado dulces: porque son opilatiuas y delitosas...1 ...En verdad no consideraste ni paraste mientes alo que vulgar & comunmente dezir se suele..... & dela final destruycion tuya & delos tuyos & del cruel estrago & cayda dela tu noble cibdad de troya otra vez refrescases & renouases alas gentes por venir materia de delitosas fablas & ystorias de destruycion...2. Paràgraf amb un "paraste mientes" que fa retornar al Tirante: 1511 - Parad mientes en lo que os diré: 1497 - Parau bé sment en lo que us diré:
3.4 - I, 105 – "los males, en l'original los mals, és a dir 'los [hombres] malos' " En Riquer es refereix al fet que d'aquest original: 1497 - E per tal cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè pugua perseguir los mals, no havent dupte dels perills que·ls ne pugua sdevenir. En van fer aquesta traducció: 1511 - Y por tanto, conviene al cavallero que sea más animoso, más valiente que qualquiera otro, porque pueda perseguir los males, no aviendo temor ni duda de los peligros que le pudiessen venir Donant un resultat semblant a aquest altre que no és del Tirante: ...Muchos males hombres se esforçaron de fazer secreta mente homecidios & otros enormes delictos & maleficios...3 Amb un "maleficios" amb el sentit de "malifetes" tal com li passa al Lazarillo de Tormes segons ens desvela en Bilbeny4.
3.5 - I,132 – "he devisado, en l'original devisat vos he. El verb devisar té el valor de "describir" en textos aragonesos (vegeu Avellaneda, Quijote, , 175, nota a ii, 162, 19)." El Quixot de l'Avellaneda ja ha eixit i tornarà a fer-ho com a portador de catalanades. Oficialment aquesta obra la va fer algú de Tordesillas, Valladolid, però que a poc que es furga aquesta pàtina oficial, ens trobem primer que aquesta autoria no se l'han pres seriosament mai, i segon que s'hi perceben tants aragonesismes a l'obra que els porta a fer l'autor anònim aragonès5.
3.6 - I, 214 – "trepados, en l'original trepats, és a dir 'acuchillados', amb obertures". Llavors hem d'entendre que també hi havia un original en català d'aquesta altra obra anònima del Siglo de Oro? ...se a de labrar unas molduricas enlaçadas con sus florones y en los enlaçados o aobados sus florinçicos pengantes, trepados por bago... 6 D'eixe "penjantes" que hem trobat en parlarem al punt 5.4.
3.7 - II, 75 "hornero, en l'original forner, 'panadero' " Hem d'afegir una nota semblant per al més que prolífic Lope de Vega, eixe autor que sembla mentida que poguera crear tant. ...No seáis hornera si tenéis la cabeza de manteca; que también yo sé refranes...7
3.8 - II, 111 - "Aquest pròleg no consta a l'original, i segurament és obra del traductor." Parla del pròleg al Tercer libro del Tirante el Blanco, que apareix al Tirante el Blanco com un afegit sense base a l'original. Ben al contrari passa amb el principi del Tirant lo Blanch: Els preliminars i la dedicatòria són eliminats a l'hora de fer el Tirante el blanco. Amb això el fan anònim, esborren la dedicatòria al príncep Ferran de Portugal (a Barcelona almenys des de l'agost del 1464 fins al març del 1465, a la cort de Pere el Conestable, proclamat rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a Catalunya) i també oculten que diu que està escrit en valencià. Amb aquesta tisorada anonimitzen i descatalanitzen l'obra. Vegem que aporta aquest pròleg "obra del traductor" com diu Riquer. ...la soberana reyna sin par, doña Ysabel la tercera, de eterna memoria, que muchos cavalleros por servicio de las damas hizieron grandes hechos en armas, que parecían imposibles, en la conquista de Granada... Comprovem que si amb l'eliminació dels preliminars i la dedicatòria anonimitzen i descatalanitzen l'obra, amb aquest próleg afegit al Tirante fan veure que es va escriure des d'un context castellà. És a dir, com diu Martí de Riquer, si no tinguérem els originals en català el Tirante el Blanco passaria per castellà original, i aquest pròleg afegit donaria suport a la castellanitat original de l'autoria. En el cas concret del Tirante podem comprovar com, per molt que ho diga aquest pròleg afegit, a l'original de 1497 no s'esmenta la reina de Castella per a res.
3.9 - És el moment, senyor lector, d'escoltar l'audio "El Siglo de Oro va ser escrit en català. PRIMOS - RAC1 2011-02-07 17h58m18s.wmv" que pot trobar a http://www.youtube.com/watch?v=FTJz7cpgCOQ. Heu sentit com l'humorista fa la broma amb la paraula "primos" i dedueix que si algú ho fa servir volent dir "delgados", ha de ser català. Heus ací una mostra de com es genera el castellà del Siglo de Oro, ja que si al Tirant lo Blanch hi posava: 1497 - Lo seu nas era prim e afil·lat Van fer aquesta traducció: 1511 - Su nariz era muy prima, afylada En Riquer comenta: II, 137 - "prima (en l'original prim), 'delgada'" És a dir, com fan Bartolomé de las Casas ....obras déstas hacen cada día, de lana y algodón, muy primas y muy delgadas y finas...8 I d'altres: ...chapineros y çapateros de obra gruesa y prima...9 ...los mjenbros los vnos son primos & los otros son gruesos...10
3.10 - En Riquer comenta II, 161 – "tabla, en l'original taula, 'mesa'" Com passa amb Cervantes: Venida la noche, cenará con el rey... Levantarse han las tablas, y entrará...11 Lope de Vega: ¿No es mesón aquel de la tabla? 12 Etc. ...e tomaré algunos para comienço de mesa e otros para la mesma yantar, e reseruaré algunos para leuantar de la tabla... 13 ...Fueron en este entrevalo las tablas puestas y Nerus, acompañado de sus más cercanos parientes y amigos, se fueron alegremente sentar a tabla... ...Y él se va a vestir una ropa corta. Y desatada su bragueta, debaxo de la tabla mostró...14 Aquest últim paràgraf ve amb un "se va a vestir" amb el sentit de "es va vestir" ben clar.
3.11 - Aquest fragment del Tirant: 1497 - no us calrà sinó pendre aygua a les mans Va ser traduït així: 1511 - no cale sino tomar agua a manos I en Riquer comenta: II, 209 – "no cale, en l'original no.us calrà. En la nostra traducció és freqüent traduir el verb calre o caldre, 'ser precís, importar, convenir', pel castellà caler, que en el segle XVI ja sonava com arcaic (cfr. Corominas, DCELC, I, p. 594)". Al segle XVI sonaria com a arcaic, però al XVII ho fan servir autors com Lope de Vega: Non cale que me detengas15 O Cervantes: ¡Perro, el huir no te cale! 16 Què en diu la Real Academia Española? " caler. (Del lat. calēre, estar caliente). 1. intr. desus. ser menester. U. en Aragón". Amb això del "desus." assimilen paraules que no s'ha fet servir mai en castellà, però que ixen als textos antics.
"U. en Aragón". Llavors Cervantes i Lope de Vega eren aragonesos? Des de la RAE estant, novament, igual que amb l'"aragonositat" de l'Avellaneda, dedueixen que cal mirar a llevant. Però de moment fan curt, com indica el Tirante el Blanco i també la traducció d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March - qu'en ser amat no·m calia fer compte Traducció d'Ausiàs March - que no cale pensar en ser amado Original d'Ausiàs March – No·m cal dir pus Traducció d'Ausiàs March - No cale dezir más
3.12 - Aquest fragment del Tirant: 1497 - E vist per los embaixadors lo senyal Va ser traduït així: 1511 - Visto la señal por los embaxadores I en Riquer comenta: II, 219 – "Visto la señal, la mala concordança pot ser del traductor, ja que senyal, en català, és masculí. En la nostra traducció señal, en castellà, a voltes és masculí i a voltes femení." També li passa al traductor d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March: Si co·l malalt que no 'nten los senyals. Traducció d'Ausiàs March: Como el enfermo, qu'el señal no entiende. Fins i tot li passa quan l'original no l'indueix: Original d'Ausiàs March: Lir entre carts, tres son les grans carreres Traducció d'Ausiàs March: Señora mía, tres son los señales Veiem que no és un cas aïllat el traductor del Tirant a l'hora de fer traduccions com aquesta de Bartolomé de Las Casas.… y muy presto a cualquiera oración que nos les digamos que digan y hacen el señal de la cruz…17 O aquesta de Sant Vicent Ferrer...faziendo el señal de la cruz ençima del coraçón...18 Entre d'altres ...hacer de presto el señal de la cruz encima del corazón...19
3.13 - En Riquer fa dues notes referides a la mateixa qüestió: II, 233 - "humilmente y devota, en l'original humilment e devota, és a dir ". II, 262 – "justamente y templada, en l'original justament e temprada, és a dir ", En Pep Comajuncosa ha escrit articles parlant d'algunes catalanades de Cervantes, i concretament al seu article "Primers treballs amb el "Persiles"20 sobre "Los trabajos de Persiles y Sigismunda" diu: "He utilitzat l'edició de Cátedra, a càrrec de Carlos Romero Muñoz, autor també de les notes a peu de plana. Un bon comentarista, que no té por d'esmentar el català a l'hora de fer comparances". 1) "Pero más principalmente y propia se dice que los poetas nascitur…" (p.243) Nota a peu plana: "Aquestes parelles d'adverbis en què, contra el costum castellà, el mente apareix no rere l'últim adjectiu sino rere el primer (és a dir, com fa el catalá) són insòlites" De la nota es desprèn que hi ha més casos, els cercarem… El Tirante el Blanco demostra que la intuïció d'en Comajuncosa és correcta: Efectívament, hi han més casos.
3.14 - III, 7 - nólite, en l'original nòlit, 'flete' Aquesta paraula que fan servir en textos castellans antics21 forma part de les que comentarem més avant al punt 5.3.
3.15 - III, 275 – "Royne, igual en l'original, «el Ródano»". Que podem trobar al Siglo de Oro en textos suposadament no traduïts del català22.
3.16 - D'aquest fragment de l'original del Tirant: 1497 - e la suavitat de les tues paraules, me han conduÿda en tan alt grau de amor que afectadament vull encara major mal que morir per tu Van fer aquesta traducció: 1511 - y la suavidad de tus palabras, me han conduyda en tan alto grado de amor que afetadamente quiero aunque mayor mal que morir por ti, En Riquer fa notar que hi ha un error de traducció: IV, 240 – "aunque, mala traducció d'encara, que ací està el sentit de 'todavía'". Aquest "aunque" no té sentit en eixe context i, si el camviem per "todavía", la frase recobra tot el sentit de l'original. Observem ara aquesta descripció del cavaller Amadís de Gaula que fa el Quixot: …estoy por decir que con mis propios ojos vi a Amadís de Gaula, que era un hombre alto de cuerpo, blanco de rostro, bien puesto de barba, aunque negra, de vista entre blanda y rigurosa, corto de razones, tardo en airarse y presto en deponer la ira; y del modo que he delineado a Amadís, pudiera, a mi parecer, pintar y describir todos cuantos caballeros andantes andan en las historias en el orbe; que… ...se pueden sacar por buena filosofía sus faciones, sus colores y estaturas…23 Aquest "aunque" de Cervantes no té sentit, en canvi si és substituït per un "todavía", aquest cobra tot el sentit que no tenia l'"aunque", com explica Riquer que també li va passar al Tirante per culpa d'un error de traducció.
3.17 - Acabem amb els comentaris a les notes de Martí de Riquer amb el que sembla un testimoni a arreplegar per en Josep Guia a les notes V, 193,16; V, 196,21 i V, 233, 18 on es fa, entre d'altres, aquesta referència a Roís de Corella: "...aquesta narració... i determinats detalls... revelen que l'autor del Tirante és qui s'ha inspirat en Corella, i no a la inversa com alguns sospitaren..." I tant que s'hi ha inspirat, com que són la mateixa persona, com ens ha explicat En Josep Guia24.
4- MÉS SOBRE EL CASTELLÀ DEL TIRANTE EL BLANCO I EL SIGLO DE ORO
4.1 – Ardiente-ardiendo
En Jordi Prenafeta d'aquest fragment del Lazarillo "los dichos clérigos eran de los reverendos", diu del traductor que confon "reverente" (reverent) i "reverendo" (reverend) (pronunciat reverent)25. En Jordi Bilbeny comenta d'aquest fragment del Quixot que el traductor fa una mala traduccio d'ardent per "ardiendo" en comptes del correcte "ardiente": ...el buen caballero andante, aunque vea diez gigantes que con las cabezas no sólo tocan, sino pasan las nubes, y que a cada uno le sirven de piernas dos grandísimas torres, y que los brazos semejan árboles de gruesos y poderosos navíos, y cada ojo como una gran rueda de molino y más ardiendo que un horno de vidrio, no le han de espantar en manera alguna; antes con gentil continente y con intrépido corazón los ha de acometer y embestir, Observem ara com van traduir aquesta descripció d'un volcà que es fa al Tirant: 1497 - una gran muntanya qui lança gran quantitat de foch cremant sens cessar jamés 1511 - una gran montaña que lança gran quantidad de fuego quemante sin jamás cessar Per tant, constatem que aquest tipus d'errors es produïen, ja que "quemante" no té sentit (no existeix el "fuego no quemante") i "quemando" sí, ja que un volcà pot durar segles actiu. També observem al Tirante com a voltes tradueixen bé la paraula "durant": 1497 - No plàcia a Déu __dix Tirant__ que yo·m partís de la maj[e]stat vostra durant lo temps de la necessitat 1511 - No plega a Dios, señor -dixo Tirante-, que yo me partiesse de vuestra magestad durante el tiempo de la necesidad I a voltes malament: 1497 - Durant aquestes treves arribà lo marquès de Luçana 1511 - Durando las treguas llegó el marqués de Luçana 1497 - durant lo siti, féu fer una mina molt secretament 1511 - Durando el tiempo deste cerco, Tirante hizo hazer una mina muy secretamente. Aquesta mala traducció dóna un resultat molt semblant a això de Lope de Vega: …los unos y los otros prosiguieron, / aquéllos en la ofensa / y éstos en la defensa; / pero, durando el cerco, no tuvieron / remedio ni sustento los cercados; / tanto, que a Zapaquilda desfigura / la hambre la hermosura… 26 Entre d'altres27.
4.2 – Vamos, vais
D'aquest fragment del Tirante el Blanco: 1511 - Agora quiero que los dos vamos a la Condesa para que nos lo dé En Riquer comenta (I, 35): "vamos, 'vayamos'" Julio Cejador y Frauca d'aquest fragment de La Celestina: tanto nos diessen del parayso, quando allá vamos fa el seguent comentari: "Vamos per vayamos s'usava, como es veu pel Quijote"28 Tornant al Tirante el Blanco, observem també l'ús de vays per vayáis: 1511 - Amigo, ruégoos que si amáys a vuestro señor natural que os vays comigo e dexéys de servir a esse vuestro Tirante. D'aquest fragment de La Dorotea, de Lope de Vega: No vais aprisa al gusto; que presto le perderéis con lo que se sigue L'any 1964 van publicar el seguent comentari: "Sobre l'ús de "vais" per "vayáis", i "vamos" per "vayamos", molt usual, vegeu les notes de Rodríguez Marín, Quijote." 29 Anem a veure aquestes notes i resulta que d'aquest fragment del Quixot: … porque vamos luego en busca de algún castillo donde alojemos esta noche y hagamos el bálsamo… en Rodríguez Marín fa el següent comentari:
"Por que vamos luego vol dir para
que vayamos en seguida. Vamos per vayamos era molt corrent en el
temps de Cervantes, i vais per vayáis, como veurem en el cap. Xii…"30
I efectívament, més avant apareix al Quixot aquesta frase: …Y por
ahora, bien será que os vais á dormir debajo de techado… I en
Rodríguez Marín comenta això: En la p. 53 de les Observaciones sobre
alguns punts de l'obra de Don Quijote, que sota les inicials T. E. va
publicar don Valentín de Foronda i s'imprimiren o reimprimiren a Londres, any
de 1807, i a propòsit de la paraula "vais", en la frase […es
mi voluntad que, cargados de esa cadena que quité de vuestros cuellos, luego os
pongáis en camino y vais a la ciudad del Toboso, y allí os presentéis
ante la señora Dulcinea del Toboso y le digáis que su caballero, el de
la Triste Figura, se le envía a encomendar, y le contéis punto por
punto…] que ocorre més avant (I, xxii), va dir així aquest31
perverso criticastro, que no pasaba de la categoría de un ignorante
pedantón: "Un present d'indicatiu després d'un de subjuntiu no és
mercadería corrent en la duana dels gramàtics." Val a dir, Foronda va
poder citar alguns altres llocs del Quijote on ix eixe "vais"
… Á Dios vais, dijo Anselmo; con Él quedéis, respondió el ciudadano..."
Foronda no sabia que quan va escriure Cervantes era corrent dir…
"vamos" per "vayamos" i "vais" per
"vayáis". 32
Recapitulem: Si del verb "ir" comparem el present d'indicatiu i el
present de subjuntiu, no trobem confusió entre "voy" i
"vaya", ni entre "vas" i "vayas", ni entre
"va" i "vaya". Sí entre "vamos" i
"vayamos", sí entre "vais" i "vayáis", però
novament no entre "van" i "vayan".
voy,vaya vas, vayas va, vaya vamos, vamos (vayamos) vais, vais (vayáis) van, vayan
Com que hem observat aquesta confusió en la traducció del Tirant, comparem aquests temps verbals amb el seu equivalent en català. voy,vaya > vaig, vaja vas, vayas > vas, vages va, vaya > va, vaja vamos, vamos (vayamos) > anem, anem vais, vais (vayáis) > aneu, aneu van, vayan > van, vagen Comprovem que la confusió la té un traductor que tradueix del i des del català, i la té on la pot tindre, i on no, no. I efectivament, els dos últims fragments comentats del Tirante vénen d'aquests fragments originals: 1497 - Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne 1497 - Amich, prech-vos que, si amau a vostre senyor natural, que us ne aneu ab mi e leixau lo servei de Tirant. Aquesta confusió oficialment típica del castellà de fa 4 segles es conserva a la realitat? Vegem-ho: Als comentaris d'una altra obra33 es parla de l'actualitat d'aquest "vamos" amb el sentit de "vayamos": "vamos" per "vayamos". Aquestes dues formes del verb "ir" són, en el seu origen, formes del subjuntiu, i des d'antic va existir certa confusió entre elles; aquesta confusió ha prevalgut fins hui en diverses zones d'Hispanoamèrica i mes escassament a la Península (Kany, 1969, pp 215, 216) Que el castellà d'Hispanoamèrica està carregat de catalanismes és un fet, i és un fet inexplicable segons les teories oficials i fàcilment explicable segons les d'en Jordi Bilbeny. També es fa difícil d'explicar des de les teories oficials com un costum que suposadament tenia qualsevol escriptor del Siglo de Oro, en el castellà de la Península ha deixat rastre tan "escassament" que quan la RAE recull per primera volta l'any 1984 l'entrada "vamos" diu: forma arcaica de subjuntiu de ir. S'hi refermen en les edicions del 1992 i 2001, i si diu arcaica és que actualment no es fa servir a Castella. Ja li semblava estrany al Foronda el 1807 i amb tot el fonament, per molt que per això s'esforce a insultar-lo el Rodriguez Marín, que l'únic que fa és abocar informació però sense pensar-la una mica; eixe va ser el crim comès pel Foronda, pensar-hi una mica. Però si hem d'entendre que "vamos" i "vais" són formes arcaiques de "vayamos" "vayáis", no podem entendre que puguem trobar pels segles XV, XVI i XVII tot d'autors, com Lope de Vega, que compaginen dins de la mateixa obra "vamos" o "vais" amb el significat de "vayamos" o "vayáis", i "vayamos" o "vayáis" directament34. Si eren formes arcaiques substituïdes per les modernes, no s'entén eixa convivència tan general al llarg de tants segles. L'explicació més senzilla és que mai ha sigut pròpi del castellà, i que simplement va passar com al Tirante el Blanco, on ixen almenys 8 "vays" amb el significat de "vayáis", i un "vayáys": 1511 - Y como quiera que yo os ruegue que vayáys, mi ánima siente grandíssimo dolor 1497 - contrastant que yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor I tots 9 exemples vénen de 9 aneu de l'original. S'explica fàcilment pensant en un traductor català que, a voltes, tradueix els aneu millor i, a voltes, pitjor. Finalment: que el traductor a aquella època, de traduir correctament, hauria d'haver escrit "vayamos" i no "vamos", n'és una prova el subsconscient de l'expert en castellà del Siglo de Oro Martí de Riquer: Com ell mateix explica, de l'edició única del Tirante el Blanco del 1511 se n'han perdut dos fulls. A l'edició del 1974 ell completa aquests dos fragments perduts de l'obra traduint de l'original en català, intentant ser fidel al castellà de la resta del llibre. Doncs, amb tot i l'esforç, d'aquest fragment de l'original: 1497 - Ara que·ns han mort un cavaller nostre, frare d'armes, dien que·ns ne anem? en fa aquesta traducció: 1511 - ¿Ahora que nos han muerto a un caballero, hermano nuestro de armas, dicen que nos vayamos? Martí de Riquer, volent fer per una estona de traductor del principi del segle XVI, tot i comentar que el "vamos" es feia servir per "vayamos", malgrat això no pot fer res més que, davant d'un anem amb el sentit de primera persona del plural del present de subjuntiu, anar a parar a un "vayamos", encara que això represente posar per primera i única volta un "vayamos" en una obra on ixen almenys 6 "vamos" que volen dir "vayamos", tots provinents d'anem a l'original.
4.3 – Dinar i sopar
Al Tirant ix aquesta frase: 1497 - anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat "lo qual" ? Lo dinar. Té sentit. En canvi vegem com ho van traduir: 1511 - fuéronse a comer, el qual estava singularmente aparejado "el qual"? El comer? No té sentit, és un error de traducció. Vegem també com tradueix "sopar": 1497 - Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós e de la similitud del dinar 1511 - Como fue noche, el cenar fue presto y muy abundoso, e hízose por la misma orden quel comer avíe sido Però de la mateixa manera que a voltes tradueix malament dinar: 1497 - Com foren en lo palau, lo gran dinar fon aparellat. 1511 - Como fueron en el palacio, el comer fue aparejado A voltes ho fa bé: 1497 - Lo dinar fon prest 1511 - La comida fue presta Igualment amb el sopar, a voltes mal traduït: 1497 - trobaren lo sopar molt bé aparellat 1511 - hallaron el cenar bien aparejado I a voltes ben traduït: 1497 - Lo sopar és prest 1511 - La cena stá aparejada És a dir: Si la traduccio de dinar pot ser "comida" o "comer", i la de sopar "cena" o "cenar", en el cas del Tirante el blanco observem un excés de "cenar", "comer". També ho podem observar al Quijote: Llegóse la hora del cenar; recogiéronse a su estancia;... ...Llegóse, pues, la hora del cenar, recogióse a su estancia don Quijote, llegó a hora que lo pudiera y debiera hacer, por ser la del comer y llevar en deseo de gustar algo caliente... ...Negociante necio, negociante mentecato, no te apresures, espera sazón y coyuntura para negociar, no vengas a la hora del comer, ni a la del dormir; Mentre que al Quixot de l'Avellaneda i al Guzmán de Alfarache el que observem és un excés de "cena" a l'hora de traduir sopar: ...Después de cena, llegaron otros dos clérigos... ...después de cena, llamando al mesonero, dijo... ...después de cena, mandaron salir...35 ...Una noche al principio de cena comenzó a desvanecerse con mil mentiras...36 ...Quedaron desafiados para después de cena y así se fueron cada uno por su parte... ...No será bueno que después de cena, que se han de volver a juntar éstos...37
4.4 – Llevar-quitar
Al País Valencià fem servir llevar amb el sentit de treure. Al Tirante observem com a voltes es tradueix bé: 1497 - Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat lo voler, vos ha levat lo poder 1511 - puesto que Nuestro Señor os aya dado el querer, Él mismo os ha quitado el poder I a voltes no: 1497 - guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania 1511 - guardarles sus bienes y no levarles nada de lo suyo con tiranía. 1497 - Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui·ls dóna, los te ha levats 1511 - Parientes has perdido, los quales la misma fortuna que los dio te los levó Observem com a La Galatea de Cervantes es diu: ...Que todo mi bien también me han llevado...38 I al Quixot de l'Avellaneda: ...me dejó desnuda y desvalijada como estoy, atada de pies y manos a un árbol, y me llevó cuanto tenía...39
4.5 - Racimos
Al Tirante el Blanco observem que fan una mala traducció de raÿms: 1497 - e menjava los raÿms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V 1511 - comía los razimos a bocados y con las manos llenas, y de quatro en quatro y cinco en cinco Comenta en Jordi Prenafeta40 del Lazarillo de Tormes: A la versió castellana llegim "el racimo" en lloc de "las uvas". L'ús inapropiat del terme racimo (carràs) per designar el raïm revela un cop més la manipulació textual exercida sobre l'obra pel censor-traductor castellà, així com la seva poca competència lingüística en aqueixa llengua, fet que en suggereix, hi insistim, la possible nacionalitat o origen català.
4.6 – Se dice Juan
Observem en el Tirante una mala traducció del verb dir: 1497 - Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch 1511 - Padre reverendo, pues a vuestra sanctidad plaze saber mi nombre, soy muy contento de dezírosle. A mí dizen Tirante el Blanco Com és el cas de Bartolomé de Las Casas…por la presente encomiendo a vos, Nuño de Guzmán, vecino de la villa de Puerto de Plata, al cacique Andrés Guaibona con un nitaino suyo, que se dice Juan de Barabona…41 Del Fernán Pérez de Oliva…vno dellos era Corocoto ….. Corocoto huyó del fuego. Otro se dezía Epileguanita...42 I de La Celestina… una vieja barbuda que se dice Celestina… 43
4.7 - llamar, gemir, llorar
Al Tirante el Blanco observem aquestes males traduccions de cridar per "llamar" en lloc del correcte "gritar": 1497 - Ay trista de mi! Que yo plore e cride hon és lo meu Tirant, e tinch-lo davant los meus ulls, mort e tot ple de la mia sanch. Oh Tirant! Reb los besars e los plors e sospirs 1511 - ¡Ay, triste de mí!, que yo lloro y llamo: ¿dónde es el mi Tirante?, y téngole muerto delante de mis ojos, cubierto de mi sangre. ¡O Tirante! Recibe los besos, lloros y sospiros, 1497 - E crit ab veu dèbil e miserable: ¡Oh tu, mort cruel e malvada, pren les tues armes contra mi 1511 - Y llamó con boz flaca y miserable: - ¡O tú, muerte cruel, toma tus armas contra mí I al Siglo de Oro també: ….quando el enfermo se duele del costado diestro el fisico obra en el sinistro & no dexa su paçiente aunque llore ni llame...44 …entendió que venía a matar a su hijo. Feriéndose una palma con la otra començó a llamar e llorar diziendo: - ¡Guay de ti, mi hijo Benitillo!... 45 …con quien había amistad y cuenta estrecha, / llamar, gemir, llorar les aprovecha… 46
voy,vaya vas, vayas va, vaya vamos, vamos (vayamos) vais, vais (vayáis) van, vayan
Com que hem observat aquesta confusió en la traducció del Tirant, comparem aquests temps verbals amb el seu equivalent en català. voy,vaya > vaig, vaja vas, vayas > vas, vages va, vaya > va, vaja vamos, vamos (vayamos) > anem, anem vais, vais (vayáis) > aneu, aneu van, vayan > van, vagen Comprovem que la confusió la té un traductor que tradueix del i des del català, i la té on la pot tindre, i on no, no. I efectivament, els dos últims fragments comentats del Tirante vénen d'aquests fragments originals: 1497 - Ara vull que los dos hi anem a la comtessa per haver-ne 1497 - Amich, prech-vos que, si amau a vostre senyor natural, que us ne aneu ab mi e leixau lo servei de Tirant. Aquesta confusió oficialment típica del castellà de fa 4 segles es conserva a la realitat? Vegem-ho: Als comentaris d'una altra obra33 es parla de l'actualitat d'aquest "vamos" amb el sentit de "vayamos": "vamos" per "vayamos". Aquestes dues formes del verb "ir" són, en el seu origen, formes del subjuntiu, i des d'antic va existir certa confusió entre elles; aquesta confusió ha prevalgut fins hui en diverses zones d'Hispanoamèrica i mes escassament a la Península (Kany, 1969, pp 215, 216) Que el castellà d'Hispanoamèrica està carregat de catalanismes és un fet, i és un fet inexplicable segons les teories oficials i fàcilment explicable segons les d'en Jordi Bilbeny. També es fa difícil d'explicar des de les teories oficials com un costum que suposadament tenia qualsevol escriptor del Siglo de Oro, en el castellà de la Península ha deixat rastre tan "escassament" que quan la RAE recull per primera volta l'any 1984 l'entrada "vamos" diu: forma arcaica de subjuntiu de ir. S'hi refermen en les edicions del 1992 i 2001, i si diu arcaica és que actualment no es fa servir a Castella. Ja li semblava estrany al Foronda el 1807 i amb tot el fonament, per molt que per això s'esforce a insultar-lo el Rodriguez Marín, que l'únic que fa és abocar informació però sense pensar-la una mica; eixe va ser el crim comès pel Foronda, pensar-hi una mica. Però si hem d'entendre que "vamos" i "vais" són formes arcaiques de "vayamos" "vayáis", no podem entendre que puguem trobar pels segles XV, XVI i XVII tot d'autors, com Lope de Vega, que compaginen dins de la mateixa obra "vamos" o "vais" amb el significat de "vayamos" o "vayáis", i "vayamos" o "vayáis" directament34. Si eren formes arcaiques substituïdes per les modernes, no s'entén eixa convivència tan general al llarg de tants segles. L'explicació més senzilla és que mai ha sigut pròpi del castellà, i que simplement va passar com al Tirante el Blanco, on ixen almenys 8 "vays" amb el significat de "vayáis", i un "vayáys": 1511 - Y como quiera que yo os ruegue que vayáys, mi ánima siente grandíssimo dolor 1497 - contrastant que yo diga que aneu, no resta la mia ànima no·n passe grandíssima dolor I tots 9 exemples vénen de 9 aneu de l'original. S'explica fàcilment pensant en un traductor català que, a voltes, tradueix els aneu millor i, a voltes, pitjor. Finalment: que el traductor a aquella època, de traduir correctament, hauria d'haver escrit "vayamos" i no "vamos", n'és una prova el subsconscient de l'expert en castellà del Siglo de Oro Martí de Riquer: Com ell mateix explica, de l'edició única del Tirante el Blanco del 1511 se n'han perdut dos fulls. A l'edició del 1974 ell completa aquests dos fragments perduts de l'obra traduint de l'original en català, intentant ser fidel al castellà de la resta del llibre. Doncs, amb tot i l'esforç, d'aquest fragment de l'original: 1497 - Ara que·ns han mort un cavaller nostre, frare d'armes, dien que·ns ne anem? en fa aquesta traducció: 1511 - ¿Ahora que nos han muerto a un caballero, hermano nuestro de armas, dicen que nos vayamos? Martí de Riquer, volent fer per una estona de traductor del principi del segle XVI, tot i comentar que el "vamos" es feia servir per "vayamos", malgrat això no pot fer res més que, davant d'un anem amb el sentit de primera persona del plural del present de subjuntiu, anar a parar a un "vayamos", encara que això represente posar per primera i única volta un "vayamos" en una obra on ixen almenys 6 "vamos" que volen dir "vayamos", tots provinents d'anem a l'original.
4.3 – Dinar i sopar
Al Tirant ix aquesta frase: 1497 - anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat "lo qual" ? Lo dinar. Té sentit. En canvi vegem com ho van traduir: 1511 - fuéronse a comer, el qual estava singularmente aparejado "el qual"? El comer? No té sentit, és un error de traducció. Vegem també com tradueix "sopar": 1497 - Com fon venguda la nit, lo sopar fon molt abundós e de la similitud del dinar 1511 - Como fue noche, el cenar fue presto y muy abundoso, e hízose por la misma orden quel comer avíe sido Però de la mateixa manera que a voltes tradueix malament dinar: 1497 - Com foren en lo palau, lo gran dinar fon aparellat. 1511 - Como fueron en el palacio, el comer fue aparejado A voltes ho fa bé: 1497 - Lo dinar fon prest 1511 - La comida fue presta Igualment amb el sopar, a voltes mal traduït: 1497 - trobaren lo sopar molt bé aparellat 1511 - hallaron el cenar bien aparejado I a voltes ben traduït: 1497 - Lo sopar és prest 1511 - La cena stá aparejada És a dir: Si la traduccio de dinar pot ser "comida" o "comer", i la de sopar "cena" o "cenar", en el cas del Tirante el blanco observem un excés de "cenar", "comer". També ho podem observar al Quijote: Llegóse la hora del cenar; recogiéronse a su estancia;... ...Llegóse, pues, la hora del cenar, recogióse a su estancia don Quijote, llegó a hora que lo pudiera y debiera hacer, por ser la del comer y llevar en deseo de gustar algo caliente... ...Negociante necio, negociante mentecato, no te apresures, espera sazón y coyuntura para negociar, no vengas a la hora del comer, ni a la del dormir; Mentre que al Quixot de l'Avellaneda i al Guzmán de Alfarache el que observem és un excés de "cena" a l'hora de traduir sopar: ...Después de cena, llegaron otros dos clérigos... ...después de cena, llamando al mesonero, dijo... ...después de cena, mandaron salir...35 ...Una noche al principio de cena comenzó a desvanecerse con mil mentiras...36 ...Quedaron desafiados para después de cena y así se fueron cada uno por su parte... ...No será bueno que después de cena, que se han de volver a juntar éstos...37
4.4 – Llevar-quitar
Al País Valencià fem servir llevar amb el sentit de treure. Al Tirante observem com a voltes es tradueix bé: 1497 - Per bé que nostre senyor Déu vos haja dat lo voler, vos ha levat lo poder 1511 - puesto que Nuestro Señor os aya dado el querer, Él mismo os ha quitado el poder I a voltes no: 1497 - guardar-los lurs béns e no levar-los res del lur ab tirania 1511 - guardarles sus bienes y no levarles nada de lo suyo con tiranía. 1497 - Parents has perdut, los quals, aquella matexa fortuna qui·ls dóna, los te ha levats 1511 - Parientes has perdido, los quales la misma fortuna que los dio te los levó Observem com a La Galatea de Cervantes es diu: ...Que todo mi bien también me han llevado...38 I al Quixot de l'Avellaneda: ...me dejó desnuda y desvalijada como estoy, atada de pies y manos a un árbol, y me llevó cuanto tenía...39
4.5 - Racimos
Al Tirante el Blanco observem que fan una mala traducció de raÿms: 1497 - e menjava los raÿms a mossos y a grapades, de quatre en quatre e de V en V 1511 - comía los razimos a bocados y con las manos llenas, y de quatro en quatro y cinco en cinco Comenta en Jordi Prenafeta40 del Lazarillo de Tormes: A la versió castellana llegim "el racimo" en lloc de "las uvas". L'ús inapropiat del terme racimo (carràs) per designar el raïm revela un cop més la manipulació textual exercida sobre l'obra pel censor-traductor castellà, així com la seva poca competència lingüística en aqueixa llengua, fet que en suggereix, hi insistim, la possible nacionalitat o origen català.
4.6 – Se dice Juan
Observem en el Tirante una mala traducció del verb dir: 1497 - Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo só molt content dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch 1511 - Padre reverendo, pues a vuestra sanctidad plaze saber mi nombre, soy muy contento de dezírosle. A mí dizen Tirante el Blanco Com és el cas de Bartolomé de Las Casas…por la presente encomiendo a vos, Nuño de Guzmán, vecino de la villa de Puerto de Plata, al cacique Andrés Guaibona con un nitaino suyo, que se dice Juan de Barabona…41 Del Fernán Pérez de Oliva…vno dellos era Corocoto ….. Corocoto huyó del fuego. Otro se dezía Epileguanita...42 I de La Celestina… una vieja barbuda que se dice Celestina… 43
4.7 - llamar, gemir, llorar
Al Tirante el Blanco observem aquestes males traduccions de cridar per "llamar" en lloc del correcte "gritar": 1497 - Ay trista de mi! Que yo plore e cride hon és lo meu Tirant, e tinch-lo davant los meus ulls, mort e tot ple de la mia sanch. Oh Tirant! Reb los besars e los plors e sospirs 1511 - ¡Ay, triste de mí!, que yo lloro y llamo: ¿dónde es el mi Tirante?, y téngole muerto delante de mis ojos, cubierto de mi sangre. ¡O Tirante! Recibe los besos, lloros y sospiros, 1497 - E crit ab veu dèbil e miserable: ¡Oh tu, mort cruel e malvada, pren les tues armes contra mi 1511 - Y llamó con boz flaca y miserable: - ¡O tú, muerte cruel, toma tus armas contra mí I al Siglo de Oro també: ….quando el enfermo se duele del costado diestro el fisico obra en el sinistro & no dexa su paçiente aunque llore ni llame...44 …entendió que venía a matar a su hijo. Feriéndose una palma con la otra començó a llamar e llorar diziendo: - ¡Guay de ti, mi hijo Benitillo!... 45 …con quien había amistad y cuenta estrecha, / llamar, gemir, llorar les aprovecha… 46
Àlex Sendra
Llegiu la tercera part >
El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or castellà va ser escrit en català (3/3)
Llegiu la tercera part >
El Tirante el Blanco demostra que el segle d'or castellà va ser escrit en català (3/3)
Heu sentit a dir que el Siglo de Oro és una
traducció d’obres catalanes, atribuïdes a autors castellans? No és un rumor ni
una broma. Aquí teniu l'estudi inestimablement meravellós, imponderable i únic
de l’Àlex Sendra que ho demostra amb tant rigor i tantes dades, que, un cop
llegit, si encara no ho enteníeu, us en convencereu del tot.
5 - EL CASTELLÀ DEL TIRANTE EL BLANCO,
LA RAE I LA REALITAT
5.1 - Monte
La traducció corrrecta de la paraula catalana munt al castellà pot ser "monte", com observem al Tirante: 1497 - Diafebus de Muntalt 1511 - Diafebus de Monte Alto Però no sempre "monte" és una bona traducció; parem atenció ara a aquesta situació de caos descrita en el Tirant: 1497 - E los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus roçins solts, corrent los uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises, altres en gipons, e tots staven desarmats. I vegem quina traducció van fer: 1511 - Como los cavallos del campo de los enemigos sintieron las yeguas, los unos se soltavan y otros quebravan los cabestros, los otros arrancavan las estacas; viérades andar sueltos los cavallos por el campo, unos acá, otros allá, otros tras las yeguas. Como los cavalleros del campo vieron sus cavallos sueltos, corriendo los unos al monte, los otros al valle, salían de las tiendas, los unos en camisas, los otros en jubones, y todos estavan desarmados. Aquest error de traducció només és possible si es fa una traducció del català al castellà. I aquest error de traducció dóna un resultat molt semblant a aquestes dues expressions que fa servir el valencià Guillén de Castro: La primera fa: Trepando por estas peñas; / y antes de hacerse pedazos, / rodando del monte al valle / el caballo, tú dejalle, / para ponerte en mis brazos. I la segona: Tomó por esta ladera, / y sin torcelle o paralle, / cayó desde el monte al valle; / donde yo también cayera, / a no arrojarme a este lado / sobre tus brazos. 1 La traducció d'una manera concreta de fer servir amunt en l'original en català és assimilada pel DRAE des de l'edició 16 del 1936-39 en el cas concret d'aquest terme nàutic: "poner a monte una nave. Fr. Mar. Ponerla en tierra para carenarla". Expressió que fa servir el nostre Colom del barri de la Ribera de Barcelona2: ...muy buena playa para poner navíos a monte... ...mandó poner la nao a monte y los otros navíos,.... 3 Entre d'altres d'aquell ambient4. Però els traductors d'aquella època feien altres males traduccions de munt que donaven com a resultat un incorrecte "monte"? És el moment d'escoltar, fins al primer minut complet, (llavors deixeu-lo en pausa, ja l'acabarem de sentir posteriorment), un altre àudio "El Siglo de Oro va ser escrit en català. UN MONTE DE PERSONAS - PENJE - RAC1 20080626 12h51m08s.wmv" que pot trobar a http://www.youtube.com/watch?v=zfi3e8jqxL8 Heu sentit quasi al final del primer minut com un humorista fent-se passar per un català amb dificultats de parlar castellà, i fent per tant catalanades, fa servir "un monte de personas" on hauria d'haver dit "un montón de personas", cosa que fa riure al presentador del programa de ràdio amb la broma de traduir malament "un munt de persones". Observem ara que fa el traductor d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March – Davant me veig de grans dolors un munt Traducció d'Ausiàs March - Delante mí está un monte de dolores I Cervantes, tant al Quixot: En un asador de un olmo entero, un entero novillo, y en el fuego donde se había de asar ardía un mediano monte de leña, y seis ollas que alrededor de la hoguera estaban. 5 Com a La Galatea: Poníaseme delante un monte de dificultades que conseguir el fin de mi deseo me estorbaban6. Mentre que Lope de Vega també ens deixa anar això: ponen un monte de miedos. 7 El DRAE no ha fet mai de l'entrada "monte" un sinònim de "montón", però de "montón" diu a l'Autoridades del 17348 que "dixose de la voz monte". Ja no ho torna a dir fins al 1884, quan des de llavors fins al present en l'entrada "montón" tornen a dir "de monte". Però contradictòriament amb això, "monte" i "monton" vénen el 1611 al Covarrubias9 i no en fa cap relació, tot i que el Covarrubias és ben contemporani d'un munt d'escriptors d'aquella època que fan servir "monte" amb el sentit de "montón"10. Posteriorment, als diccionaris que ha tret la Real Academia de la Lengua, mai identifiquen "monte" amb "montón" de manera general, sinó que van assimilant traduccions d'usos concrets de munt amb eixe sentit: Una traducció concreta de munt amb el sentit de "montón" és assimilada des de l'Autoridades del 1734, on diuen "Metaphoricamente vale grave estorvo ò inconveniente, que se halla en las dependencias, dificil de vencer o superar" i en cita un exemple d'aquest ús "Yá fabricaba montes de razones, para que no passasse adelante la elección, y todas à su parecer mui justas". A l'edició del 1852 canvien "dependencias" per "negocios", i deixen la resta igual fins als nostres dies. Amb aquest significat poden assimilar els usos de la paraula "monte" com els ja citats de La Galatea i el de Lope de Vega. I també el de la traducció d'Ausiàs March, si no fóra perquè en conservem l'original. També, si es vol, se'n poden assimilar d'altres11. Una segona traducció concreta de munt amb el sentit de "montón" apareix al DRAE del 1803, on afegeixen l'entrada "Montes de oro" amb el significat de "Crecida recompensa, grandes intereses. Úsase de ordinario con los verbos prometer y ofrecer", I així ho deixen fins a l'edició de 1884 on l'entrada la canvien per "Montes de oro, ó montes y maravillas. Expr. Fig. Y fam. Con que se exagera la magnitud ó importancia de lo que se promete ó se espera". Amb aquesta nova accepció poden assimilar d'altres traduccions de munt12 Resten sense assimilar per part de la RAE traduccions de munt per part del Siglo de Oro com la del "un mediano monte de leña" ja citada d'en Cervantes, i d'altres repartides pel Siglo de Oro.13 I finalment, si "monte" realment fóra la forma castellana antiga de dir "montón", com és que el 1511 el traductor del Tirant fa aquestes traduccions? 1497 - De vexella de argent n'i havia tanta que era cosa d'espant, que en una part de la torre n'i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta 1551 - de vaxillas de plata avía tanta que era cosa de espanto, que en una parte de la torre avía un montón tan alto que llegava hasta lo alto de la cámara 1497 - hon hi havia hun gran munt de dobles d'or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d'argent 1511 - donde avía un gran montón de doblas de oro e otro de ducados e otro de moneda blanca e otro gran montón de baxilla de plata Com és possible que al llarg de tants anys convisquen les dues formes? Com és que si se suposa que "monte" amb el sentit de "montón" ho feien servir a dojo autors del segle XVI i XVII i fins i tot de principi del XVIII, el Covarrubias no es recorde d'això en l'entrada "monte"? Ha quedat algun rastre en el castellà més actual? Poguera semblar que sí, ja que ens podem trobar que a principi del segle XX l'Emilia Pardo Bazán escriu això: un mediano monte de leña en la chimenea...14 Això s'assembla molt al fragment del Quixot citat adés. Pot ser casualitat? L'Emilia Pardo Bazán ho fa servir perquè ho ha llegit al Quijote o perquè es feia servir a principi del segle XX? Parem atenció ara al que ella mateixa confessa el 1886: alumbrada por la claridad del fuego que ardía en el hogar, consumiendo lo que se llama arcaicamente un mediano monte de leña...15 És a dir: ens ho podem trobar, ja que els referent màxims de la literatura castellana són traduccions del català fetes per catalans que feien espardenyades, però no existeix en el castellà real actual, només existeix a textos castellans antics com a resultat d'una mala traducció, com hem vist que va fer el traductor d'Ausiàs March.
5.2 - Rayo
Continuem, doncs, aprofitant el que obtenim del Tirante per tornar al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. Hem vist com les males traduccions d'amunt i munt del Siglo de Oro com les que fan els traductors del Tirant i d'Ausiàs March són assimilades pel DRAE no en general, sinó que van assimilant casos particulars. Observem un altre cas: Aquest altre fragment del Tirante: 1511 - salía un grand rayo de agua muy clara, que venía del río por caños de plata És comentat per en Riquer: I, 151 – " rayo, en l'original raig, té el valor de 'chorro' " Al Tirante apareixen altres "rayos" de diferents líquids: "rayo de azeyte", traducció de raig d'oli, i "rayo de vino", traducció de raig de vi. Podem trobar al Siglo de Oro el mateix de la mà de Lope de Vega: Las ruedas sonorosas / El silencio rompían, / Haciendo a rayos de agua / Esferas cristalinas16. ...entró en Valencia, otra cortina en diferente lugar y vióse al Rey Amor en forma de serafín en una cruz, y de los pies, manos y costados salían unos rayos de sangre, hechos de una seda colorada sutilísima, que daban en un cáliz que estaba enfrente...17 O de Santa Teresa de Jesús: Porque de aquellos pechos divinos adonde parece está Dios siempre sustentando el alma salen unos rayos de leche que toda la gente del castillo conorta18 Entre d'altres ...Y sin aguardar respuesta, trava de la rama con grandíssima furia, la cual arrancó del árbol, quedándose con ella en las manos. Y salió del lugar donde se arrancó un rayo de sangre que a la reina le bañó las armas...19 ...Aquí la hartura de los ángeles es sustentada con un rayo de leche...20 ...Alumbró Nuestro Señor á la Reina á primero de este mes, á la noche entra las diez y las once, de una hija, la cual no abrió la boca para tomar el pecho hasta el dia siguiente á medio dia, y aun entonces hubieron de usar de artificio para que la abriese, y lo pudiesen echar algunos rayos de leche; porque de otra manera, aunque le ponia el ama el pezon en la boca, no paladeaba... 21 Observada tota aquesta varietat de "rayos" de líquids del Siglo de Oro, anem a veure si els podem trobar als diccionaris oficials del castellà. Observem que al Covarrubias, a l'entrada "rayo", no trobem el que anem buscant. Al primer diccionari de la RAE on ix "rayo", al de 1737, tampoc el trobem amb aquest significat. Tampoc a l'edició del 1780 ni a la del 1783 ni a la del 1791. Fins a l'edició de 1803 ningú noes recorda que "rayo" en castellà se suposa que també pot voler dir "chorro", com "demostra" el Siglo de Oro, i quan ho fan és per al cas concret de la llet que ix d'un pit: DRAE 1803 "Rayo de leche. El hilo, ó caño de leche que arroja el pezon del pecho de las mugeres que crian. Saliens lac è mamma feminae". L'edició en curs és la 22ena edició del 2001 i encara no s'hanrecordat que en castellà "rayo" s'aplicava a d'altres líquids que no la llet. Amb aquesta entrada afegida el 1803 poden assimilar "rayos de leche" com el citat de Santa Teresa de Jesús. Resten per assimilar d'altres "rayos" com els dos citats de Lope de Vega.
5.3 – Conrear, tastar i 88 paraules castellanes més, amb alioli
Parem ara atenció a l'origen de les paraules segons la RAE. Veurem què suposa consultar-hi les paraules a l'hora de considerar un possible origen català. Vegem primer la trajectòria als DRAE d'un parell de paraules més que apareixen al Tirante: "conrear" i "tastes". Diu el Tirant: 1497 - E véu com lo negre ortolà se'n portava per la mà a la princessa en una cambra que dins l'ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear l'ort e per a son dormir. I com el traductor ho va traduir així: 1511 - y vio como el negro ortolano se llevava por la mano a la Princesa a una cámara que estava dentro del huerto, donde el ortolano tenía su herramienta para conrear el huerto y para su dormir. En Riquer comenta: III, 317 – "'conrear', igual que en l'original, en el sentit de 'cultivar la tierra'". No cal dir que aquesta paraula la trobem en el Siglo de Oro. L'Autoridades en cita una font, diferent a aquesta altra: houo arboles de balsamo. las quales Salomon despues mando plantar / no lexos del lago de A(f)[s]falcides / & conrear.22 "Conrear" no apareix al Covarrubias. Sí que apareix a l'Autoridades de la RAE del 1729 on diuen: "…compuesta de la preposicion Con i del nombre reja, como si se dixera Conrejar…". A l'edició del 1803 afegeixen per primera volta l'entrada "Conreo" amb el significat de "s.m.ant. Beneficio, merced. Beneficium". Així fins que a l'edició del 1884 li canvien l'origen a "conrear" dient "Conrear. (De conreo)…", i això els obliga en aquesta edició a explicar per primera volta l'origen de "conreo", "(del b.lat. conrêdum)". Fins a l'edició del 1914, en què "conrear" ara ja no ve de "conreo", sinó a l'inrevés: "Conreo. m. acción y efecto de conrear" i això els porta a tornar a explicar l'origen de "conrear" i fan aparèixer un tercer origen "Conrear. (Quizá del lat. cum, con, y el gót. Rêdan…". A la del 1956 ens expliquen un quart origen "Conrear. (Del lat. *conredare, y este del germ. ratan, redan…". El 1984 torna a ballar l'origen, i van cinc etimologies diferents: "Conrear. (Del lat. *conredare, y este del gót. garêdan…". El 1992 s'hi refermen: "(Del gót. garêdan…a través del lat. *conredare.)". I finalment a l'edició en curs, la 22ena del 2001, diuen al sisè origen: "Conrear. (Del cat. Conrear, este del lat. Vulg. *corredare, y este del gót. *garêdan…". És a dir: aquesta paraula abans d'arribar al castellà ha passat per diverses llengues, i de la que més els ha costat recordar-se és precísament de la immediatament anterior a ells.
5.1 - Monte
La traducció corrrecta de la paraula catalana munt al castellà pot ser "monte", com observem al Tirante: 1497 - Diafebus de Muntalt 1511 - Diafebus de Monte Alto Però no sempre "monte" és una bona traducció; parem atenció ara a aquesta situació de caos descrita en el Tirant: 1497 - E los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arancaven les staques. Veuríeu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres delà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus roçins solts, corrent los uns amunt, los altres avall, exien de les tendes en camises, altres en gipons, e tots staven desarmats. I vegem quina traducció van fer: 1511 - Como los cavallos del campo de los enemigos sintieron las yeguas, los unos se soltavan y otros quebravan los cabestros, los otros arrancavan las estacas; viérades andar sueltos los cavallos por el campo, unos acá, otros allá, otros tras las yeguas. Como los cavalleros del campo vieron sus cavallos sueltos, corriendo los unos al monte, los otros al valle, salían de las tiendas, los unos en camisas, los otros en jubones, y todos estavan desarmados. Aquest error de traducció només és possible si es fa una traducció del català al castellà. I aquest error de traducció dóna un resultat molt semblant a aquestes dues expressions que fa servir el valencià Guillén de Castro: La primera fa: Trepando por estas peñas; / y antes de hacerse pedazos, / rodando del monte al valle / el caballo, tú dejalle, / para ponerte en mis brazos. I la segona: Tomó por esta ladera, / y sin torcelle o paralle, / cayó desde el monte al valle; / donde yo también cayera, / a no arrojarme a este lado / sobre tus brazos. 1 La traducció d'una manera concreta de fer servir amunt en l'original en català és assimilada pel DRAE des de l'edició 16 del 1936-39 en el cas concret d'aquest terme nàutic: "poner a monte una nave. Fr. Mar. Ponerla en tierra para carenarla". Expressió que fa servir el nostre Colom del barri de la Ribera de Barcelona2: ...muy buena playa para poner navíos a monte... ...mandó poner la nao a monte y los otros navíos,.... 3 Entre d'altres d'aquell ambient4. Però els traductors d'aquella època feien altres males traduccions de munt que donaven com a resultat un incorrecte "monte"? És el moment d'escoltar, fins al primer minut complet, (llavors deixeu-lo en pausa, ja l'acabarem de sentir posteriorment), un altre àudio "El Siglo de Oro va ser escrit en català. UN MONTE DE PERSONAS - PENJE - RAC1 20080626 12h51m08s.wmv" que pot trobar a http://www.youtube.com/watch?v=zfi3e8jqxL8 Heu sentit quasi al final del primer minut com un humorista fent-se passar per un català amb dificultats de parlar castellà, i fent per tant catalanades, fa servir "un monte de personas" on hauria d'haver dit "un montón de personas", cosa que fa riure al presentador del programa de ràdio amb la broma de traduir malament "un munt de persones". Observem ara que fa el traductor d'Ausiàs March: Original d'Ausiàs March – Davant me veig de grans dolors un munt Traducció d'Ausiàs March - Delante mí está un monte de dolores I Cervantes, tant al Quixot: En un asador de un olmo entero, un entero novillo, y en el fuego donde se había de asar ardía un mediano monte de leña, y seis ollas que alrededor de la hoguera estaban. 5 Com a La Galatea: Poníaseme delante un monte de dificultades que conseguir el fin de mi deseo me estorbaban6. Mentre que Lope de Vega també ens deixa anar això: ponen un monte de miedos. 7 El DRAE no ha fet mai de l'entrada "monte" un sinònim de "montón", però de "montón" diu a l'Autoridades del 17348 que "dixose de la voz monte". Ja no ho torna a dir fins al 1884, quan des de llavors fins al present en l'entrada "montón" tornen a dir "de monte". Però contradictòriament amb això, "monte" i "monton" vénen el 1611 al Covarrubias9 i no en fa cap relació, tot i que el Covarrubias és ben contemporani d'un munt d'escriptors d'aquella època que fan servir "monte" amb el sentit de "montón"10. Posteriorment, als diccionaris que ha tret la Real Academia de la Lengua, mai identifiquen "monte" amb "montón" de manera general, sinó que van assimilant traduccions d'usos concrets de munt amb eixe sentit: Una traducció concreta de munt amb el sentit de "montón" és assimilada des de l'Autoridades del 1734, on diuen "Metaphoricamente vale grave estorvo ò inconveniente, que se halla en las dependencias, dificil de vencer o superar" i en cita un exemple d'aquest ús "Yá fabricaba montes de razones, para que no passasse adelante la elección, y todas à su parecer mui justas". A l'edició del 1852 canvien "dependencias" per "negocios", i deixen la resta igual fins als nostres dies. Amb aquest significat poden assimilar els usos de la paraula "monte" com els ja citats de La Galatea i el de Lope de Vega. I també el de la traducció d'Ausiàs March, si no fóra perquè en conservem l'original. També, si es vol, se'n poden assimilar d'altres11. Una segona traducció concreta de munt amb el sentit de "montón" apareix al DRAE del 1803, on afegeixen l'entrada "Montes de oro" amb el significat de "Crecida recompensa, grandes intereses. Úsase de ordinario con los verbos prometer y ofrecer", I així ho deixen fins a l'edició de 1884 on l'entrada la canvien per "Montes de oro, ó montes y maravillas. Expr. Fig. Y fam. Con que se exagera la magnitud ó importancia de lo que se promete ó se espera". Amb aquesta nova accepció poden assimilar d'altres traduccions de munt12 Resten sense assimilar per part de la RAE traduccions de munt per part del Siglo de Oro com la del "un mediano monte de leña" ja citada d'en Cervantes, i d'altres repartides pel Siglo de Oro.13 I finalment, si "monte" realment fóra la forma castellana antiga de dir "montón", com és que el 1511 el traductor del Tirant fa aquestes traduccions? 1497 - De vexella de argent n'i havia tanta que era cosa d'espant, que en una part de la torre n'i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta 1551 - de vaxillas de plata avía tanta que era cosa de espanto, que en una parte de la torre avía un montón tan alto que llegava hasta lo alto de la cámara 1497 - hon hi havia hun gran munt de dobles d'or, e altre de ducats e altre de moneda blanca, e hun altre munt de vexella d'argent 1511 - donde avía un gran montón de doblas de oro e otro de ducados e otro de moneda blanca e otro gran montón de baxilla de plata Com és possible que al llarg de tants anys convisquen les dues formes? Com és que si se suposa que "monte" amb el sentit de "montón" ho feien servir a dojo autors del segle XVI i XVII i fins i tot de principi del XVIII, el Covarrubias no es recorde d'això en l'entrada "monte"? Ha quedat algun rastre en el castellà més actual? Poguera semblar que sí, ja que ens podem trobar que a principi del segle XX l'Emilia Pardo Bazán escriu això: un mediano monte de leña en la chimenea...14 Això s'assembla molt al fragment del Quixot citat adés. Pot ser casualitat? L'Emilia Pardo Bazán ho fa servir perquè ho ha llegit al Quijote o perquè es feia servir a principi del segle XX? Parem atenció ara al que ella mateixa confessa el 1886: alumbrada por la claridad del fuego que ardía en el hogar, consumiendo lo que se llama arcaicamente un mediano monte de leña...15 És a dir: ens ho podem trobar, ja que els referent màxims de la literatura castellana són traduccions del català fetes per catalans que feien espardenyades, però no existeix en el castellà real actual, només existeix a textos castellans antics com a resultat d'una mala traducció, com hem vist que va fer el traductor d'Ausiàs March.
5.2 - Rayo
Continuem, doncs, aprofitant el que obtenim del Tirante per tornar al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española. Hem vist com les males traduccions d'amunt i munt del Siglo de Oro com les que fan els traductors del Tirant i d'Ausiàs March són assimilades pel DRAE no en general, sinó que van assimilant casos particulars. Observem un altre cas: Aquest altre fragment del Tirante: 1511 - salía un grand rayo de agua muy clara, que venía del río por caños de plata És comentat per en Riquer: I, 151 – " rayo, en l'original raig, té el valor de 'chorro' " Al Tirante apareixen altres "rayos" de diferents líquids: "rayo de azeyte", traducció de raig d'oli, i "rayo de vino", traducció de raig de vi. Podem trobar al Siglo de Oro el mateix de la mà de Lope de Vega: Las ruedas sonorosas / El silencio rompían, / Haciendo a rayos de agua / Esferas cristalinas16. ...entró en Valencia, otra cortina en diferente lugar y vióse al Rey Amor en forma de serafín en una cruz, y de los pies, manos y costados salían unos rayos de sangre, hechos de una seda colorada sutilísima, que daban en un cáliz que estaba enfrente...17 O de Santa Teresa de Jesús: Porque de aquellos pechos divinos adonde parece está Dios siempre sustentando el alma salen unos rayos de leche que toda la gente del castillo conorta18 Entre d'altres ...Y sin aguardar respuesta, trava de la rama con grandíssima furia, la cual arrancó del árbol, quedándose con ella en las manos. Y salió del lugar donde se arrancó un rayo de sangre que a la reina le bañó las armas...19 ...Aquí la hartura de los ángeles es sustentada con un rayo de leche...20 ...Alumbró Nuestro Señor á la Reina á primero de este mes, á la noche entra las diez y las once, de una hija, la cual no abrió la boca para tomar el pecho hasta el dia siguiente á medio dia, y aun entonces hubieron de usar de artificio para que la abriese, y lo pudiesen echar algunos rayos de leche; porque de otra manera, aunque le ponia el ama el pezon en la boca, no paladeaba... 21 Observada tota aquesta varietat de "rayos" de líquids del Siglo de Oro, anem a veure si els podem trobar als diccionaris oficials del castellà. Observem que al Covarrubias, a l'entrada "rayo", no trobem el que anem buscant. Al primer diccionari de la RAE on ix "rayo", al de 1737, tampoc el trobem amb aquest significat. Tampoc a l'edició del 1780 ni a la del 1783 ni a la del 1791. Fins a l'edició de 1803 ningú noes recorda que "rayo" en castellà se suposa que també pot voler dir "chorro", com "demostra" el Siglo de Oro, i quan ho fan és per al cas concret de la llet que ix d'un pit: DRAE 1803 "Rayo de leche. El hilo, ó caño de leche que arroja el pezon del pecho de las mugeres que crian. Saliens lac è mamma feminae". L'edició en curs és la 22ena edició del 2001 i encara no s'hanrecordat que en castellà "rayo" s'aplicava a d'altres líquids que no la llet. Amb aquesta entrada afegida el 1803 poden assimilar "rayos de leche" com el citat de Santa Teresa de Jesús. Resten per assimilar d'altres "rayos" com els dos citats de Lope de Vega.
5.3 – Conrear, tastar i 88 paraules castellanes més, amb alioli
Parem ara atenció a l'origen de les paraules segons la RAE. Veurem què suposa consultar-hi les paraules a l'hora de considerar un possible origen català. Vegem primer la trajectòria als DRAE d'un parell de paraules més que apareixen al Tirante: "conrear" i "tastes". Diu el Tirant: 1497 - E véu com lo negre ortolà se'n portava per la mà a la princessa en una cambra que dins l'ort havia, a hon tenia la sua artelleria per a conrear l'ort e per a son dormir. I com el traductor ho va traduir així: 1511 - y vio como el negro ortolano se llevava por la mano a la Princesa a una cámara que estava dentro del huerto, donde el ortolano tenía su herramienta para conrear el huerto y para su dormir. En Riquer comenta: III, 317 – "'conrear', igual que en l'original, en el sentit de 'cultivar la tierra'". No cal dir que aquesta paraula la trobem en el Siglo de Oro. L'Autoridades en cita una font, diferent a aquesta altra: houo arboles de balsamo. las quales Salomon despues mando plantar / no lexos del lago de A(f)[s]falcides / & conrear.22 "Conrear" no apareix al Covarrubias. Sí que apareix a l'Autoridades de la RAE del 1729 on diuen: "…compuesta de la preposicion Con i del nombre reja, como si se dixera Conrejar…". A l'edició del 1803 afegeixen per primera volta l'entrada "Conreo" amb el significat de "s.m.ant. Beneficio, merced. Beneficium". Així fins que a l'edició del 1884 li canvien l'origen a "conrear" dient "Conrear. (De conreo)…", i això els obliga en aquesta edició a explicar per primera volta l'origen de "conreo", "(del b.lat. conrêdum)". Fins a l'edició del 1914, en què "conrear" ara ja no ve de "conreo", sinó a l'inrevés: "Conreo. m. acción y efecto de conrear" i això els porta a tornar a explicar l'origen de "conrear" i fan aparèixer un tercer origen "Conrear. (Quizá del lat. cum, con, y el gót. Rêdan…". A la del 1956 ens expliquen un quart origen "Conrear. (Del lat. *conredare, y este del germ. ratan, redan…". El 1984 torna a ballar l'origen, i van cinc etimologies diferents: "Conrear. (Del lat. *conredare, y este del gót. garêdan…". El 1992 s'hi refermen: "(Del gót. garêdan…a través del lat. *conredare.)". I finalment a l'edició en curs, la 22ena del 2001, diuen al sisè origen: "Conrear. (Del cat. Conrear, este del lat. Vulg. *corredare, y este del gót. *garêdan…". És a dir: aquesta paraula abans d'arribar al castellà ha passat per diverses llengues, i de la que més els ha costat recordar-se és precísament de la immediatament anterior a ells.
Vegem ara "tastar", que fan servir a
textos antics en castellà, tant els escrits per valencians23
com els suposadament escrits per castellans24.
"Tastar"
no ve ni al Covarrubias ni a les edicions dels DRAE dels segles
XVIII i XIX. El 1914 ho incorporen dient l'origen "Tastar. (De un frec.
Del lat. taxâre, tocar.)". Incorporen també
"Tasto" i en diuen "(De tastar) …". Sense apenes variació
mantenen eixe origen fins que en les dues darreres edicions, la del 1992 i la
del 2001, diuen "De or. Inc.". Doncs si la RAE darrerament manifesta incertesa sobre
"tastar"en el castellà, nosaltres saben del cert l'origen de la
paraula "tastes" al "castellà" del Tirante el Blanco.
1497 - a qualsevulla part que tastes
la mar, salada la trobaràs. 1511 - a qualquier parte que tastes la mar, la hallarás salada
Tot això fa la sensació que a la RAE li costa molt admetre l'origen català de
cap paraula. Per aclarir si aquesta sensació té fonament hem de
passar de la possible anècdota a la probable categoria: S'agafa una llista de
paraules castellanes de les quals actualment la RAE n'admeta l'origen català o
la possibilitat de vindre del català.
Com que el primer diccionari de la RAE, fet
en la primera
meitat del segle XVIII, es basa en el Covarrubias de 1611, seleccionem d'aquesta llista les
paraules que vénen recollides des del Covarrubias per tal de poder
seguir-ne la trajectòria durant el màxim de temps possible. Ara ja tenim una
llista de 88 paraules on llegir què en diuen des del 1611 fins al 2001, any de
l'última edició del DRAE, i per tant poder-ne observar la trajectòria de
l'origen oficial al llarg de vora 4 segles per tal de veure quan se li comença
a reconeixer la possibilitat de vindre del català. Una volta fet, això és el
que trobem:
En roig si ve o pot vindre del català, en gris quan diu que ve d'una altra llengua o no diu res, i en blanc si eixa edició no recull eixa paraula: Comencem el 1611 amb el Covarrubias. De 88 paraules, només a una li reconeix la seua catalanitat: "SOR, en lengua Catalana, vale hermana... "
En roig si ve o pot vindre del català, en gris quan diu que ve d'una altra llengua o no diu res, i en blanc si eixa edició no recull eixa paraula: Comencem el 1611 amb el Covarrubias. De 88 paraules, només a una li reconeix la seua catalanitat: "SOR, en lengua Catalana, vale hermana... "
Feu clic a l'imatge per obtenir una versió ampliada
De les altres el Covarrubias explica qualsevol altre origen que no el català, tot i haver de donar explicacions com aquestes: De "foja" explica que "De estas ay muchas en el albufera de Valencia" i que la paraula ve del grec. De "grao" si fa o no fa, el mateix: "...y va como por gradas baxando el agua en fondura. El mas celebrado de todos en las costas de España, es el de Valencia: tambien en Gandia llaman la salida à la mar Grao; vn curioso tiene por opinion auerse dicho de el verbo Griego grao...". De "pagel" diu "vn pescado conocido en la ribera de Valencia, à donde yo le he comido muchas vezes...". De "pavorde", abans d'explicar que ve del llatí, ens comenta "…particularmente en la Seu de Valencia…" I de "preboste" ens explica aquesta curiositat etimològica "es palabra Francesa, vsada en Cataluña...". Passem a comprovar si en el primer diccionari de la RAE, l'Autoridades (1726 – 1739), a alguna altra paraula se li reconeix la possibilitat de catalanitat; observem que no només no se li reconeix la catalanitat a cap de les altres 87 paraules, sinó que a l'única que el Covarrubias li atorgava catalanitat, l'Autoridades li la nega: "Covarr. Dice que es voz Catalana; pero parece haberse tomado de la voz Latina soror…" Tampoc a a cap de les 88 paraules al següent, l'Autoridades de 1770, ni a la primera edició del diccionari Usual de 1780, ni a la de 1783, ni a la de 1791, ni a la de 1803, ni a la de 1817, ni a la de 1822 ni a la de 1832, ni a la de 1843, ni a la de 1852, ni a la de 1869, ni a l'edició de 1884.
Feu clic a l'imatge per obtenir una versió ampliada
A l'edició de 1899 se li reconeix a una d'aquestes 88. A la següent de 1914 a 4 més, i ja en portem un total de 5 de 88. Ni a l'edició de 1925, ni a la de 1936-1939, ni a la de 1947 es reconeix com a possiblement catalana cap de les 83 paraules que falten per adquirir catalanitat. A l'edició de 1956, a 28 paraules més se'ls reconeix la possible catalanitat, i ja en portem 33 de 88. A l'edició següent, la del 1970, se'ls la reconeix a dues paraules més. Això fa 35 de 88. L'edició de 1984 els la reconeix a 21 paraules més. I ja en són 56 de 88. Fins a l'edició de 1984 no tenim reconeguda la possible catalanitat de la meitat de les paraules de la llista de 88. L'edició de 1992 ho fa amb 22 paraules més, entre elles la paraula "sor", de la qual des del segle XVII que estaven avisats de la seua catalanitat pel Covarrubias. En portem 78 de 88. Fins a l'edició en curs, la del 2001, no se'ls reconeix per primera volta la possible catalanitat a les 10 paraules que faltaven de la llista de 88. Després de les 2114 consultes a diccionaris representades en el gràfic, s'observa que a les paraules els atorguen els orígens més diversos abans de reconèixer que vénen del català, i quan ho fan sovint intenten dissimular la contradicciò amb el que han explicat abans tot fent compatibilitzar les dues etimologies diferents. Un resum de les impressions generals que hom observa amb tot això es resumeix d'una manera bastant representativa observant la trajectòria de l'etimologia oficial al llarg del temps d'una altra paraula castellana: "alioli". La paraula castellana "alioli" s'incorpora al DRAE a l'edició de 1869 sense dir res de l'origen, el qual s'explica per primera volta en la següent edició, la del 1884, on perpetren aquesta etimologia: "alioli. (Del lat. Allium, ajo, y oleum, aceite.)...".Repeteixen el mateix en les edicions de 1899, 1914 i 1925. Abans de la següent edició del diccionari usual, el de 1936-39, la RAE edita el diccionari Histórico de 1933, on ens expliquen això: "ALIOLÍ. (Del cat. Alioli) m. Ajiaceite. << Aliolí, voz tomada del catalán…", on el llatí no hi participa gens a l'hora de fer possible eixa paraula en el castellà. Una volta que el Histórico de 1933 ha explicat aquesta reconfortant etimologia, què ens expliquen en l'edició de 1936-39? "alioli. (Del lat. Allium, ajo, y oleum, aceite.)…". No només hi tornen en aquesta edició, sinó que s'hi refermen en l'edició de 1947. A l'edició de 1956 il·lustren com compaginar dues etimologies incompatibles "Alioli. (Del cat. Alioli, de all, del lat. allium, ajo, y oli, del lat. oleum, aceite.)…". Ho tornen a repetir a l'edició de 1970 i a la de 1984. No és fins a l'edició de 1992 que l'etimologia d'"alioli" es desempallega del llatí "alioli. (Del cat. Allioli…".
Si bé de l'anàlisi de la trajectòria de l'etimologia d'unes
poques paraules no hauríem de generalitzar, després d'observar més de 90 casos
(els 88 de la llista i d'altres que hem tractat també ) ja podem fer alguna
reflexió amb certa distància del prejudici. Per què
fins al 1992 la RAE no reconeix la catalanitat a la paraula "sor",
que ja la tenia apuntada al Covarrubias del XVII? Per què fins al 1992 a
"alioli" no se li reconeix l'origen autèntic si ja el sabien des de
1933? Ningú de la RAE no sabia que a València fan servir la paraula
"allioli"? Tot allò que hem vist que explica el Covarrubias de
tantes paraules catalanes, semblen o no semblen excuses de mal pagador? I el
que van explicant als DRAE abans d'admetre la possibilitat de
catalanitat, generalment ja ben entrats al segle XX? I el que explica l'Autoridades
de la paraula "sor", què sembla? De les 88 paraules de la llista i alguna més que hem
anomenat, que en fan en total més de 90, ningú no va caure abans en el compte
del seu origen català? Cap d'elles reconeguda com a catalana durant segles? Cap
ni una?
5.4 – Pinjar
Acabem de parlar de la RAE amb una paraula del Tirante que porta a una de les 88 paraules representades en el gràfic. És el moment de reprendre l'arxiu d'àudio que hem deixat en pausa abans i escoltar-lo fins al final. Els humoristes que acabem de sentir fan veure que mantenen una conversa telefònica que s'acaba quan el presentador, fent també per dos segons d'humorista lingüístic, i per matar el tema ben mort, després d'un evident esforç vocàlic del que sap que la diu grossa entre les grosses, aconsegueix acomiadar-se amb un "penje, penje" en compte d'un "cuelgue, cuelgue". Tornem al Tirant. Observem que fan aquesta traducció: 1497 - ab grans pavesos de barrera que tenien, e banchs pitgats e semblants coses 1511 - y con grandes pavesas de barreras y vancos pinjados y semejantes cosas Com que "bancs pitgats" sí que té sentit en el context, ja que "pitjar" pot voler dir reforçar, que fa per a un aparell blindat de guerra, i "vancos pinjados" no en té, ja que "pinjar" vol dir penjar segons la RAE, parem atenció a aquesta paraula a veure on ens porta: Na Maria Conca i en Josep Guia expliquen25 que en català tenim constància de les expressions ric o penjat i o rich, o penjat, i que en els primers reculls de proverbis castellans apareix tant "o rico o penjado" com "o rico o pinjado". Capten na Conca i en Guia que, tant el Covarrubias com els reculls mateix, han de fer un esforç suplementari per explicar què vol dir això de "pinjado", i conclouen que "....parant esment al fet que ....afegeix uns mots...explicatius de "pinjado", com hem dit adés, no és gens arriscat de concloure que XI.13 ("o rico o penjado") era una traducció poc afortunada de l'expressió catalana: O ric o penjat...". És a dir, ja són dos usos del verb "pinjar" (el del Tirante el Blanco i el del Refranes Glossados analitzat per na Conca i en Guia) creats pels traductors i que fan un resultat estrany en castellà. Atenguem ara per última volta a la RAE: "Pinjar" ve al Covarrubias del 1611 sense dir que ve del català. A les edicions del DRAE apareix com a paraula castellana des de bon començament, l'any 1737, on només diuen que és paraula antiga. Fins al 1884 no en diuen cap procedència, i ho fan per dir que ve del llatí. El 1914 ja diuen "como el cat. Penjar", i així fins al 1956, quan ja diuen "del cat. Penjar, pinjar". Aquest pinjar català a l'Alcover-Moll no hi és, i en l'edició del 1992 del DRAE l'han llevat, i també han llevat el vincle amb el llatí per dir actualment només "del cat. Penjar". És a dir, per a la RAE, "pinjar" primer tenia una etimología pròpia, després una etimologia paral·lela a la del català penjar, paraules germanes, filles del llatí ambdues, i finalment ja admet que la paraula castellana és filla de la catalana, i no germana. Tant si atenem l'opinio més respectable de na Conca i en Guia, com si atenem l'opinió més respectada de les últimes edicions del DRAE, "pinjar" ve del català. Arribats per fi a aquest punt, llavors ara, com hem d'entendre això? ...En buen vulgar cordobés / Se dice rico o pinjado...26 No és l'únic que diu que això és parlar castellà: ….pecan también algunas vezes los castellanos en el mesmo pecado, pero pocas, y una dellas es quando la o es coniunción disiuntiva, poniendo u en lugar de la o, lo qual de ninguna manera me contenta; y si avéis mirado en ello, siempre scrivo o, diziendo: "O rico o pinjado …27 Si la RAE, na Conca i en Guia tenen raó, això és el fruit de la censura, i van escriure "en buen vulgar cordobés" on abans probablement posava "en bon vulgar valencià", amb una evident intenció descatalanitzadora. O na Conca, en Guia i la RAE s'enganyen, i aquestes dues declaracions del segle XVI no tansmeten més que la veritat? Per ajudar-nos a triar una de les dues opcions, reflexionem sobre si l'humorista de la ràdio haguera arribat mai a descriure com van descriure l'any 1554 "dos pendientes de oro con muchos colgantes": ...dos arracadas de oro con muchos pinjantes...28
5.5 – Aína
Vull acabar la conferència amb una catalanada molt discreta. La paraula "aýna" apareix en la traducció del Tirant però no en l'original. És una paraula catalana del XVI 29, i és una paraula actual com explica l'Alcover-Moll. És una paraula castellana del segle XVI perque és del Siglo de Oro, com per exemple del Refranes Glossados30, fet a base de traduir del català com demostren na Maria Conca i en Josep Guia, i també del Tirante el Blanco, tant dels clásicos castellanos com el que més, mantinguem-ho sempre present. És una paraula actual del castellà? De ser així, on hem d'anar per trobar-la? Deixem que siga l'Azorín qui ens explique, des del 1929, on diu que va trobar segons quines paraules "castellanes", entre elles "aína": ... Cadiras con asiento de esparto; cadiras, como se decía en el castellano antiguo31 y se dice en el valenciano... ...En la casa monovera, las cadiras. El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas ya en desuso entre los castellanos de ahora. Hay voces clásicas a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo32, aína33, arreo (arreu)34, aosadas (aosaes)35, que van y vienen por la parla de los monoveros. Y otros muchos vocablos de sabor castizo... ...Arreo, aosadas, abondo, aína; en Monóvar se habla valenciano; en Elda, castellano; en Pinoso, valenciano; en Salinas, castellano; en Petrel, valenciano; en Villena, castellano. Mosaico variado de valenciano y castellano.36 L'explicació més senzilla sembla que aquest "se decía en el castellano antiguo" d'Azorín només vol dir que apareixen en textos antics, com són el Tirante el Blanco, el Refranes Glosados, Cristobal Colón, la Celestina i el Quixot, obres escrites per catalans en la seua llengua, i fetes passar per castellanes. I no en queda actualment rastre a la Castella real perquè abans tampoc hi era, a la real.
6 -CONCLUSIÓ
No podem diferenciar el castellà del Tirante el Blanco del castellà d'altres obres de la seua època suposadament escrites en castellà originalment. Com que afortunadíssimament disposem de l'original en català, podem constatar les peculiarietats causades pel fet de ser una traducció del català, i comprovar a continuació que aquestes irregularitats, les quals més concretament entren en la categoria d'espardenyades, són generals arreu del Siglo de Oro castellà. Observada la traducció mostrada pel Tirante el Blanco de 1511 del Tirant lo Blanch de 1497, podem veure com el Siglo de Oro va ser escrit en català i traduït d'una manera semblant, cosa que confirma el que n'afirma en Jordi Bilbeny.
Descarregueu l'article complet en PDF
Joan A. Forès
5.4 – Pinjar
Acabem de parlar de la RAE amb una paraula del Tirante que porta a una de les 88 paraules representades en el gràfic. És el moment de reprendre l'arxiu d'àudio que hem deixat en pausa abans i escoltar-lo fins al final. Els humoristes que acabem de sentir fan veure que mantenen una conversa telefònica que s'acaba quan el presentador, fent també per dos segons d'humorista lingüístic, i per matar el tema ben mort, després d'un evident esforç vocàlic del que sap que la diu grossa entre les grosses, aconsegueix acomiadar-se amb un "penje, penje" en compte d'un "cuelgue, cuelgue". Tornem al Tirant. Observem que fan aquesta traducció: 1497 - ab grans pavesos de barrera que tenien, e banchs pitgats e semblants coses 1511 - y con grandes pavesas de barreras y vancos pinjados y semejantes cosas Com que "bancs pitgats" sí que té sentit en el context, ja que "pitjar" pot voler dir reforçar, que fa per a un aparell blindat de guerra, i "vancos pinjados" no en té, ja que "pinjar" vol dir penjar segons la RAE, parem atenció a aquesta paraula a veure on ens porta: Na Maria Conca i en Josep Guia expliquen25 que en català tenim constància de les expressions ric o penjat i o rich, o penjat, i que en els primers reculls de proverbis castellans apareix tant "o rico o penjado" com "o rico o pinjado". Capten na Conca i en Guia que, tant el Covarrubias com els reculls mateix, han de fer un esforç suplementari per explicar què vol dir això de "pinjado", i conclouen que "....parant esment al fet que ....afegeix uns mots...explicatius de "pinjado", com hem dit adés, no és gens arriscat de concloure que XI.13 ("o rico o penjado") era una traducció poc afortunada de l'expressió catalana: O ric o penjat...". És a dir, ja són dos usos del verb "pinjar" (el del Tirante el Blanco i el del Refranes Glossados analitzat per na Conca i en Guia) creats pels traductors i que fan un resultat estrany en castellà. Atenguem ara per última volta a la RAE: "Pinjar" ve al Covarrubias del 1611 sense dir que ve del català. A les edicions del DRAE apareix com a paraula castellana des de bon començament, l'any 1737, on només diuen que és paraula antiga. Fins al 1884 no en diuen cap procedència, i ho fan per dir que ve del llatí. El 1914 ja diuen "como el cat. Penjar", i així fins al 1956, quan ja diuen "del cat. Penjar, pinjar". Aquest pinjar català a l'Alcover-Moll no hi és, i en l'edició del 1992 del DRAE l'han llevat, i també han llevat el vincle amb el llatí per dir actualment només "del cat. Penjar". És a dir, per a la RAE, "pinjar" primer tenia una etimología pròpia, després una etimologia paral·lela a la del català penjar, paraules germanes, filles del llatí ambdues, i finalment ja admet que la paraula castellana és filla de la catalana, i no germana. Tant si atenem l'opinio més respectable de na Conca i en Guia, com si atenem l'opinió més respectada de les últimes edicions del DRAE, "pinjar" ve del català. Arribats per fi a aquest punt, llavors ara, com hem d'entendre això? ...En buen vulgar cordobés / Se dice rico o pinjado...26 No és l'únic que diu que això és parlar castellà: ….pecan también algunas vezes los castellanos en el mesmo pecado, pero pocas, y una dellas es quando la o es coniunción disiuntiva, poniendo u en lugar de la o, lo qual de ninguna manera me contenta; y si avéis mirado en ello, siempre scrivo o, diziendo: "O rico o pinjado …27 Si la RAE, na Conca i en Guia tenen raó, això és el fruit de la censura, i van escriure "en buen vulgar cordobés" on abans probablement posava "en bon vulgar valencià", amb una evident intenció descatalanitzadora. O na Conca, en Guia i la RAE s'enganyen, i aquestes dues declaracions del segle XVI no tansmeten més que la veritat? Per ajudar-nos a triar una de les dues opcions, reflexionem sobre si l'humorista de la ràdio haguera arribat mai a descriure com van descriure l'any 1554 "dos pendientes de oro con muchos colgantes": ...dos arracadas de oro con muchos pinjantes...28
5.5 – Aína
Vull acabar la conferència amb una catalanada molt discreta. La paraula "aýna" apareix en la traducció del Tirant però no en l'original. És una paraula catalana del XVI 29, i és una paraula actual com explica l'Alcover-Moll. És una paraula castellana del segle XVI perque és del Siglo de Oro, com per exemple del Refranes Glossados30, fet a base de traduir del català com demostren na Maria Conca i en Josep Guia, i també del Tirante el Blanco, tant dels clásicos castellanos com el que més, mantinguem-ho sempre present. És una paraula actual del castellà? De ser així, on hem d'anar per trobar-la? Deixem que siga l'Azorín qui ens explique, des del 1929, on diu que va trobar segons quines paraules "castellanes", entre elles "aína": ... Cadiras con asiento de esparto; cadiras, como se decía en el castellano antiguo31 y se dice en el valenciano... ...En la casa monovera, las cadiras. El valenciano, que está esmaltado de voces y frases antiguas ya en desuso entre los castellanos de ahora. Hay voces clásicas a manta, como aquí se dice. Sólo en la A, las palabras abondo32, aína33, arreo (arreu)34, aosadas (aosaes)35, que van y vienen por la parla de los monoveros. Y otros muchos vocablos de sabor castizo... ...Arreo, aosadas, abondo, aína; en Monóvar se habla valenciano; en Elda, castellano; en Pinoso, valenciano; en Salinas, castellano; en Petrel, valenciano; en Villena, castellano. Mosaico variado de valenciano y castellano.36 L'explicació més senzilla sembla que aquest "se decía en el castellano antiguo" d'Azorín només vol dir que apareixen en textos antics, com són el Tirante el Blanco, el Refranes Glosados, Cristobal Colón, la Celestina i el Quixot, obres escrites per catalans en la seua llengua, i fetes passar per castellanes. I no en queda actualment rastre a la Castella real perquè abans tampoc hi era, a la real.
6 -CONCLUSIÓ
No podem diferenciar el castellà del Tirante el Blanco del castellà d'altres obres de la seua època suposadament escrites en castellà originalment. Com que afortunadíssimament disposem de l'original en català, podem constatar les peculiarietats causades pel fet de ser una traducció del català, i comprovar a continuació que aquestes irregularitats, les quals més concretament entren en la categoria d'espardenyades, són generals arreu del Siglo de Oro castellà. Observada la traducció mostrada pel Tirante el Blanco de 1511 del Tirant lo Blanch de 1497, podem veure com el Siglo de Oro va ser escrit en català i traduït d'una manera semblant, cosa que confirma el que n'afirma en Jordi Bilbeny.
Descarregueu l'article complet en PDF
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada