Us passo l’article d’opinió del patriota
Victor Alexandre Trampes no, senyora Colau. La introducció és del company del GOAL, Sergi Alcon.
Magnífic article d'en
Victor Alexandre avui al singulardigital.cat!
Estic plenament d'acord
amb ell i vull recorda-li a la senyora Colau, al senyor Iglèsias i companyia
que la Independència de Catalunya ÉS per si sola Justícia Social. Tota
Nació oprimida per una altra, sotmesa, expoliada, manada o digue-li com
volgueu, esdevé, en el seu Alliberament Nacional, un objectiu de Justícia
Social, en si, a tots els nivells. És pot dir més al però no més clar!
Sóc home, però això no
m'inhabilita per a defensar i coincidir amb els ideals de Justicia i Igualtat
d'Oportunitats entre homes i dones, a l'igual que ser
Espanyol no és un "Handicap Insuperable" per veure la Opressió
Nacional de l'Estat Espanyol sobre el Poble Català!
Us he destactat els
paràgrafs de l'article que crec que donen en el clau ben certerament!
Salut i Justícia Social!
Sergi Alcon i Gibert
Opinió. Víctor Alexandre
07/07/2014
Trampes no, senyora Colau
"El procés no es diu Guanyem Barcelona. El
procés es diu Guanyem Catalunya"
Víctor Alexandre
Escriptor i periodista. Ha estat director i presentador de programes a Ràdio 4
i corresponsal a Alemanya per al diari Avui,
el setmanari El Temps i la
Cadena SER. Alguns dels seus llibres són Jo
no sóc espanyol (1999), Despullant
Espanya (2001), El cas Carod
(2004), El somriure de Burt Lancaster
(2005), La paraula contra el mur
(2006), TV3 a traïció. Televisió de
Catalunya o d’Espanya? (2006), Nosaltres,
els catalans (2008) Set dones i
un home sol (2009), premi Mercè Rodoreda, Trifulkes de la KatalanaTribu (2009), Una història immoral (2010) i Cor de brau (2011). Aquest any ha publicat Onze. Nou.Catorze. 1714.
La senyora Ada Colau va dir ara fa quatre mesos a
Segòvia (Espanya), que no volia entrar en cap partit polític, perquè entenia
que no ho havia de fer, cosa que és perfectament respectable i sobre la qual no
hi ha res a dir. Ara, però, veiem la senyora Colau encapçalant una plataforma
anomenada "Guanyem Barcelona" que està sondejant la resposta social
que tindria en cas de presentar candidatura en les eleccions municipals de
l'any vinent. La idea, diu Colau, és "recuperar les institucions i
obrir-les a la ciutadania". Molt bé. És obvi que hi ha moltes coses que
han de canviar a Catalunya. Però també és obvi que res, absolutament res, no
podrà canviar en una Catalunya sotmesa a Espanya. D'això, tanmateix, la plataforma de la senyora
Colau no en diu res. I és ben curiós, ja que sembla elemental que cap regeneració
democràtica no pot reeixir mentre els qui se'n declaren abanderats es mostren
indiferents a l'opressió que pateix el seu país per part d'un altre país.
Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d’avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el ‘xiringuito’ d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d’una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?
Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona, segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?
Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.
També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.
Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital.
Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d’avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el ‘xiringuito’ d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d’una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?
Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona, segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?
Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.
També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.
Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital.
El procés, per tant, no
es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya…
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada