dijous, 3 de juliol del 2014

03/07/14. Marçal Girbau. Las leiçons del mèstre Bèc i disquisicions sobre el poder catalano-occità que podia haver fructificat si els Deus (personalitzats en aquest cas en el Vaticà) no ens haguessin anat en contra...

Benvolguts,
Avui es commemoren els 100 anys del naixement de Joan Vinyoli, i com a preàmbul al meu comentari sobre l'òbit de Peire Bèc adjunto un pensament d'en Vinyoli, que m'ha enviat el company del GOAL, en Sergi, que es dol també com l'autor i en Peire Bèc mateix del "que hem posseit i vàrem perdre"...

 
"Què som? Tan sols una memòria

d'allò que hem posseït i vàrem perdre,

canvi constant i resignat adéu

al temps que fuig amb pas irreparable."

Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984)
 


Avui en l’espai Vilaweb hi ha l’interessant article Las leiçons del mèstre Bèc, a les que hi he afegit les meves disquisicions sobre l’occità...

L’apunt en memòria del gran occitanista Peire Bèc traspassat fa pocs dies als 92 anys ens explica les relacions històriques, socials i polítiques entre l’occità i el català. I es dol que l’occità no es conegui i es reconegui més a la universitat catalana...

L’article està escrit en occità (recordem que TV3 emet diàriament un telenotícies en el nostre occità que és l’aranès).

Al començament dels anys 60 jo vaig tenir molt interès en l’occità gràcies a l’amistat amb el malaguanyat Jordi Ventura que en aquella època deien que era el català que sabia més occità. Amb ell vaig participar en unes jornades d’agermanament catalano-occità a Bedarriu, prop de Besiers on hi havia en Rafael Tasis, en Tomàs Garcés i altres escriptors catalans i occitans. Jo deia en referència a Jordi Ventura que:

les seves dèries de sempre, o almenys ho eren des dels anys 60 quan jo el vaig freqüentar més: Occitània, Catalunya i el poder que la sinèrgia de la seva unió o almenys el propi reconeixement d’un passat comú, amb la cultura dels trobadors occitans i el poder comercial i de domini dels mars dels catalans podia haver fet florir.

Poders que la croada contra els albigesos, molt ben dissenyada pel papa Innocenci III (mireu quin nom es va triar el paio!) va escapçar d’origen, gairebé abans de néixer.

Un altre dia parlarem d’una altra llengua romànica, el retoromanx, amb el que havíem tingut algun contacte...

He triat de comentar aquest article ja que crec que és positiu que ens el llegim, ni que sigui com a exercici, per trobar-hi les similituds amb el català. I que us esperoni a entrar una mica més en la nostra història comuna. I al final agafareu consciència com jo vaig fer fa més de 50 anys del terrible trencament que les potències del mal de l’època, el Vaticà i el poder franc, ens varen produir: La croada (us recorda res aquest mot en la nostra història recent?) contra els albigesos, anomenats també els “bons homes”, súbdits en aquella època del regne catalano-occità, amb la seqüela de la mort de Pere el Catòlic (quina ironia que el Papa organitzés una croada contra un rei català a qui prèviament havia atorgat el títol de Catòlic!), i el traspàs del poder català al poder francès de les terres occitanes. D’aquí a “soyez propres, parlez français” hi va un pas!

Bé jo ja m’he esplaiat, amb les meves dèries, com en Jordi Ventura...

Si voleu conèixer més referències sobre aquests temes cerqueu Ventura en el meu Bloc.

Si voleu conèixer el llinatge de Pere el Catòlic, està molt ben explicat gràficament a:


I sabreu quelcom més sobre el pare de Jaume I el Conqueridor...

Molesteu-vos a llegir aquest article en occità i entre el que queda escrit i el missatge subliminal us quedarà un bon record!

03.07.2014

Las leiçons del mèstre Bèc

Marçal Girbau

Peire Bèc representa una figura clau non solament de l'occitanisme del sègle XX, mas tanben de la lingüistica catalana

Diluns passat nos daissèt un autre dels grands: l'intellectual, l'escrivan, lo filològ, lo militant occitanista Pèire Bèc. Als sieus 92 ans, Bèc representa una figura clau non solament de l'occitanisme del sègle XX, mas tanben de la lingüistica catalana, de las relacions occitanocatalanas e de la romanistica en general. Pròva de la transcendéncia de la siá figura es que lo govèrn catalan li autregèt lo primièr Prèmi Robèrt Lafont l'an 2010, liurat pel Vice-president de la Generalitat de Catalonha de l'epòca, Josep-Lluís Carod-Rovira, e l'exsecretari de Politica Lingüistica, Bernat Joan.

Malgrat la dimension extraordinària de Bèc, la nòva de la siá mòrt es passada, malastrosament, tròp inapercebuda dels dos costats dels Pirenèus. Aquesta es la rason d'aqueste article: far un pichòt omenatge, que servisca a l'encòp per difondra la vertadièra figura de Bèc e per explicar perqué la siá òbra es tanben capitala per la lingüistica catalana. 

Aital coma o disiam, Bèc èra d'aquela mena d'intellectuals umanistas que tocavan fòrça botons, totjorn amb una precision de relotgièr soís. Un òme de letras integral, medievalista e especialista de la literatura dels trobadors, escrivan de poesia e pròsa, president de l'Institut d'Estudis Occitans pendent 18 ans, President d'Onor de l'Acadèmia Occitana – Consistòri del Gai Saber, romanista convencut, autor de mai d'un vintenat d'òbras entre literàrias e academicas. De las siás òbras, ne soslinhariái lo sieu Manual practic de filologia romanica (1973) o La lenga occitana (1963), que son encara uèi d'òbras de referéncia basica. Cal remembrar Bèc, tanben, per èsser un dels eretièrs e continuators dels trabalhs d'estandardizacion de la lenga occitana, endralhats per Loís Alibèrt pendent la primièra mitat del sègle XX. Mas Bèc non trabalhèt pas sol l'estandardizacion de la lenga, mas qu'o faguèt, justament, al costat d’autors coma Robèrt Lafont –lo sieu amic e companh de lutas a qui, siam clars, França a volgut calar e, encara uèi, cinc ans après la siá mòrt, li deu tanben un omenatge e una reconeissença coma cal.

Una de las vinculacions de Bèc amb Catalonha es la Val d'Aran. En acòrd amb la siá volontat de contribuir a un procès d'estandardizacion e de normalizacion de la lenga occitana, l'an 1982 Bèc foguèt un dels tres lingüistas que faguèt partida de la Comission de Normalizacion Lingüistica de l'Aranés, qu'establiguèt las nòrmas ortograficas de la varietat aranesa, oficializadas lo 1983. Mai recentament, fa qualques meses, Bèc aviá acceptat de participar a la constitucion de l’Institut d’Estudis Aranesi, coma nòu organisme academic de la lenga. Per malastre, la siá mòrt, li empacharà de veire realizat aqueste procès. 

Mas lo prigond ligam de Bèc amb Catalonha e la lingüistica catalana va plan mai al delà de la siá collaboracion amb l'estandardizacion de la varietat aranesa. Se tracta d'una vinculacion militanta, òc, mas tanben academica e scientifica, que la màger part de lingüistas catalans de uèi encara desconeisson o non an pres pro en consideracion. Bèc èra un grand coneisseire de la lenga catalana e non ne volguèt jamai demorar a costat. Sens anar mai luènh, per exemple, l'òbra de Bèc prepausa una solucion per ensajar de resòlvre lo famós –fals– debat sus l'apartenença del catalana a la familha de las lengas iberoromanas o de las galloromanas. A las annadas 70, Bèc afirmava "Es malaisit, en mai, de separar lo catalan de l'occitan se non fasèm çò meteis amb lo gascon que (...) presenta una originalitat vertadièrament remarcabla. Sembla quitament que lo catalan siá mai dirèctament accessible a un occitanofòn  mejan que cèrts parlars gascons coma los de las Landas e dels Pirenèus. Tot classament, de fait, es arbitrari e depend dels critèris triats. Tot ven mai simple s'inscrivèm lo catalan, coma o fasèm nosautres, dins l'ensems occitanoromanic mai flexiblament definit e intermediari, per definicion, entre lo galloromànic pròpriament dit (lenga d'oîl) e l'iberoromanic (espanhòl e portugués).". Es a dire, lo catalan e l'occitan formarián un sol diasistèma lingüistic pròpri, nomenat occitanoromanic o occitanocatalan. Per Bèc, l'estudi dels parlars occitans deviá anar, tanben, intimament ligat a l'estudi dels parlars catalans. Aital coma o disiam, tot fa a pensar que, fins auèi, las paraulas de Bèc non an pro retronit encara dins las facultats de filologia catalana dels Païses Catalans, ont l'estudi de l'occitan demòra completament anecdotic. Cossí es possible que fabriquem de filològs catalans que coneisson a pro pena l'existéncia de l'occitan, al delà de la lenga dels trobadors e encara..?

Mas açò non es pas nòu. Fa gaireben trenta cinc ans, lo tanben grand lingüista e dialectològ catalan Joan Veny escriviá "Dins lo domeni lingüistic, per contra, es estat desparièr, car òm non a pres totjorn en consideracion la valor comparativa de l'occitan, tan ancian coma modèrn, per afrontar los problèmas diacronics de la nòstra lenga. (...) Voldriái soslinhar que non se pòt bastir una lingüistica istorica (las originas del catalan, l'inventari etimologic, una gramaticiana istorica) d'esquina a l'occitan. Dins aqueste domeni, non nos podèm barrar en cò nòstre, mas cal obrir de fenèstras cap a l'exterior e, quand l'exterior es l'espaci occitan, cal que sián de fenestrals perque, quand mai de lum intrarà, nos sentirem guidats amb mai de seguretat per çò qu'es de las nòstras recèrcas diacronicas e las perspectivas seràn mai interessantas". Veny se planhiá basicament a rapòrt dels estudis diacronics. Ieu aniriái un pauc al delà e diriái que non podèm contunhar de formar de filològs catalans que desconegan del tot la lenga occitana: es urgent que los estudis de filologia catalana incorpòren l'estudi de l'occitan ancian e modèrn coma una "valor comparativa, per afrontar los problèmas diacronics e sincronics de la nòstra lenga". Una granda partida dels debats lingüistics e academics qu'avèm uèi en cò nòstre se poirián resòlvre fòrça melhor se se faguèsse un còp d'uèlh a l'occitan, la nòstra lenga bessona. E çò meteis pels estudis de l'occitan. 

Aquela, segurament, seriá una de las grandas leiçons que nos caldriá aprene del mèstre Bèc. Soi segur que se Bèc aguèsse viscut qualques quilomètres mai al sud, seriá estat un dels savis homenots de Josep Pla. Mas a l'epòca de Pla, sabètz, las frontièras que nos impausavan pesavan fòrça. Ara, totun, avèm lo rèpte de las far tombar. Lafont, Bèc e Veny segur que nos mercejaràn. 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada