Articles que parlen de la corrupció dels
poderosos, dels privilegis dels poderosos, tot vist amb les mirades dels
magistrats, majoritàriament fills i nets de magistrats o de militars que formen una de les
diverses castes (la principal en opinió de molts) que exemplifiquen el poder a Espanya. No calen explicacions ni comentaris als
magnífics articles de Lluís de Yzaguirre, vell conegut d’aquest Bloc. Afegim però un altre article de
Benet Salellas, citat per Yzaguiirre, que complementa extraordinàriament bé
el primer!
Lluís de Yzaguirre
04.06.2014
1. Iguals
davant la llei? No, gràcies!
Solem
idealitzar la igualtat davant la llei com un valor absolut, sense adonar-nos
que la llei mateix regula desigualtats necessàries. Us en parlaré sota l'òptica de les persones per
aplicar-ho després a les llengües i raonar per què crec que la cooficialitat seria el
motor del genocidi lingüístic.
Faré
aquest paral·lelisme perquè:
·
en parlar de
les persones, la majoria estem d'acord que les lleis i la justícia es
prostitueixen en benefici dels poderosos,
·
també que sovint les argúcies dels professionals fan que la lletra de
les lleis n'enterri l'esperit
·
i també que, en cas que entrin en conflicte dos principis legals, la
balança de la justícia té costum d'inclinar-se cap als privilegiats (etimològicament,
'que tenen lleis privades').
En els temps que corren amb fiscals
fent de defensors (Pinochet, Cristina de Borbó, Gallardón...), jutges
processats si processen segons qui... em sembla tan evident, que no m'hi
estendré per no fer-me processar. Deixaré que us ho expliqui Rafael Silva (http://www.rebelion.org/) a 'Una
justicia protectora de los poderosos' o el diari Público.
Sobre
els mecanismes legals que inevitablement afavoreixen els poderosos tenim
l'excel·lent escrit de Lluc Salelles sobre 'La
mirada de les sardines' o l'escrit d'un ex-ministre de Justícia espanyol
sobre el caràcter classista i reaccionari de les actuals taxes
judicials al Huffington Post. Però segurament tots tenim present la indignació que ens va
suscitar la notícia que, en premi a les reiterades maniobres obstructives de la
seva cohort d'advocats que varen endarrerir persistentment el procés, al senyor
Josep Lluís Núñez li reduïen la condemna.
Però més que totes aquestes
ine/iquitats, m'interessa destacar la que sempre afavoreix els poderosos quan
es contradiuen les pròpies lleis. Evidentment, si hi ha conflicte entre poderosos, els
veredictes s'alternen, com són els casos de conflicte entre la llibertat
d'expressió i el dret a l'honor: depèn de l'ascendent social que tingui el
famós que considera agredit el seu honor i el mitjà d'expressió que el pugui
haver vulnerat, les sentències oscil·len. Però tenim dos casos recurrents que
no es resolen mai contra els poderosos:
·
El primer és
el conflicte a la constitució neofranquista del 1978 entre la propietat privada
(art. 33) i el dret d'habitatge (art. 47), que sempre es resol com si no existís l'article 47, i no
em refereixo a la dació; la llei permetria de nacionalitzar el pis de qualsevol
persona en risc de desnonament: només caldria donar preferència a l'article 47
per sobre del 33.
·
El segon és
entre l'article 33 sobre la propietat privada i el 35, que estableix que 'els
espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, [...] i a una remuneració suficient per tal de
satisfer les seves necessitats i les de la seva família', però
tothom sap que hi ha empresaris que no paren de fer xantatge als treballadors
amb l'amenaça de deslocalitzacions si no accepten rebaixes de sou, xantatge
aplicat en massa, també per empreses amb beneficis, que ha dut, segons notícies
recents, un 13,7%
dels treballadors catalans al risc
de pobresa. Com
en el cas anterior, si l'estat complís les seves obligacions amb la majoria,
hauria de col·lectivitzar aquelles empreses que paguen remuneracions
anticonstitucionals.
No
sorprendrà que l'exemple que trobo més clamorós l'hagin de suportar les
llengües altres que la castellana: mentre l'article 3 de la constitució neofranquista diu que
els castellanoparlants tenen més drets i menys deures que la resta, l'article
14 diu que els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler
cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol
altra condició o circumstància personal o social (curiosament, del redactat
universal n'ha caigut la llengua); i el 10 diu que les lleis s'interpretaran de
conformitat amb la declaració universal de drets humans, que justament inclou
la llengua entre els factors de discriminació que cal evitar. Dos articles per
a la igualtat i un per a la desigualtat, i és aquest darrer el que impera...
En
síntesi, els ciutadans no som iguals davant la llei perquè no ho som darrere:
el nostre nivell econòmic, el nostre entorn social, la nostra proximitat al poder acaba
aconseguint que uns siguin més iguals que no els altres...
Fins i
tot els juristes que es creuen això de la igualtat davant la llei saben que la
llei no pot ser igual quan ha de compensar les desigualtats extremes del
darrere de la llei: l'advocat d'ofici és una desigualtat davant la llei que
intenta corregir la desigualtat darrere de la llei; la discriminació positiva,
també; la paritat a les llistes electorals per sobre dels mèrits particulars de
determinats candidats, també. La llei i la justícia no poden ser iguals davant
de certes desigualtats socials.
I això,
com s'aplica a les llengües?
Les
llengües tampoc no són iguals darrere la llei, sobretot per raons demogràfiques
(n'hi ha que s'expandeixen i n'hi ha que no paren de recular), geopolítiques
(en quins organismes internacionals tenen algun paper) i per raons econòmiques:
n'hi ha que són lucratives i fan que el pèrfid mercat inverteixi diners en la
seva tecnificació, mentre que unes altres queden fora del ciberespai o depenen
del voluntariat social o de l'acció dels governs. Així, el manifest que el 2005 proposava la
creació d'un partit supremacista espanyol a Catalunya adduïa 'l'importantíssim
valor cultural i econòmic que significa la llengua castellana', realitat
innegable que fa radicalment innecessari que la República Catalana hagi de fer
res per promoure aquesta llengua.
De
manera que, si fem iguals davant la llei dues llengües que darrere de la llei
són tan desiguals com el català i una de les llengües de la immigració que és
oficial a una trentena d'estats, que és llengua de treball de múltiples
organismes internacionals i empreses multinacionals, que multiplica per 25 o
per 30 el nombre de parlants del català, que tots els fabricants inclouen
gratuïtament en els seus productes i que tots els desenvolupadors de
tecnologies lingüístiques afavoreixen sense passar per caixa a cobrar dels
governs, aconseguirem que en realitat la llengua lucrativa sigui més igual...
Podríem
retreure a un immigrant xinès, rus, malinès o gambià, desconeixedor tant del
castellà com del català i urgit d'aprendre una d'aquestes llengües, que
s'inclinés pel castellà, si ambdues llengües tenen el mateix rang jurídic? Si
no li garantim feina a perpetuïtat, pensarà que l'espanyol li ofereix més
oportunitats i es convertirà en un nou obstacle per als qui volem viure en
català a Catalunya.
Qualsevol règim de cooficialitat entre
el català i qualsevol de les deu llengües més parlades del món conduiria en poc
temps a la desaparició del català. Però si aquesta llengua és la dels campions
del 'sin que se note el cuidado', els ho donarem mastegat i facilitarem encara
més les ofensives contra el català dels enemics de la igualtat.
Perquè no ens hem d'enganyar amb els
partidaris del genocidi lingüístic. Si un jutge diu que el cotxe té dret de circular, però
que ha d'anar amb tres rodes és que no s'atreveix a dir obertament que li
denega el permís. Com han fet els jutges que no han prohibit formalment la
immersió lingüística, però en prohibeixen una quarta part per fer-la inviable. I ho fan amb el
principi d'igualtat que diu que té més drets una sola família catalanòfoba que
vol evitar que el seu fill acabi l'escolarització amb un domini equilibrat de
català i castellà que no pas les famílies dels altres 34 alumnes.
I també ens mostren com entenen la
igualtat aquells qui, quan es tracta d'emprar el català al parlament espanyol,
surten dient que és una despesa innecessària perquè a Madrid el que ens fa
iguals és que tots fem ús de la mateixa llengua, de la comuna, però quan van al
Parlament Europeu troben que l'espanyol és indispensable perquè a Brussel·les
allò que ens fa iguals és que tothom tingui el dret d'emprar la seva llengua
(d'estat, clar).
D'aquests
amics de la igualtat, en podem esperar que emprin tots els mecanismes
internacionals a l'abast per sabotar qualsevol progrés del català i, encara que
formalment serem iguals davant d'aquests mecanismes, no hem de ser gaire
ingenus d'esperar-ne equanimitat.
Iguals davant la llei?
Tot, menys cooficialitat.
2. La
mirada de les sardines
In Bloc
Escrit
per Benet
Salellas i Vilar
La justícia distingeix entre la impunitat dels taurons i la
culpabilitat de les sardines, d'acord amb un aforisme atribuït a Rosa
Luxemburg. No fa falta ser gaire coneixedor de l'actuació
dels tribunals per constatar com d'actual és aquesta màxima i com de difícil resulta obtenir el càstig en la persecució de
delictes de corrupció i "coll blanc" comesos per aquells que ostenten
el poder polític i econòmic en uns tribunals que, tanmateix, es mostren
implacables en l'aplicació de les lleis penals amb les desheretades.
Sovint la indignació que aquest fet ens
genera, ens fa qüestionar si a aquesta desigualtat hi contribueix el sistema de
garanties judicials, que són tan àmpliament respectades quan es tracta de
taurons.
Certament moltes vegades són aquests els casos que fan canviar la
jurisprudència sempre cap al mateix cantó (el sistema de prescripció derivat
del cas els Albertos o el sistema d'acusació modelat amb la doctrina Botín) i
tot això en la
perversió que suposa que les institucions jurídiques de garantia creades per a
mitigar i esmorteir el sempre desenfrenat poder estatal acabin beneficiant en
primer lloc a aquells que són el mateix poder estatal o que per la seva posició
al capdamunt del poder econòmic hi tenen un accés molt privilegiat.
Però
l'ús que fan de les garanties els nostres tribunals no és el nucli del
problema. Alguns jutges excepcionals, sempre amb dificultats i amb molt
d'esforç, han sabut subjugar el poder i construir un procés perseguint la
corrupció amb ple respecte a aquest hipergarantisme, penso en el jutge Castro i la seva instrucció
feta íntegrament en dissabtes per esquivar les agendes de les togues d'or del
procediment contra Cristina de Borbó. Per tant la clau de volta del
sistema és una altra, és una qüestió de mirada.
La mirada dels tribunals, embriagada
segurament del poder que ells ostenten i representen, està empresonada per la
seva empatia esbiaixada, per la seva capacitat d'entendre l'actuació del
poderós, de l'empresari, del polític, del banquer, de tenir dubtes sobre la seva
autèntica voluntat delictiva i, al mateix temps, la seva absoluta incapacitat
de posar-se en la pell del treballador, del toxicòman, del marginal, del pobre,
de l'ignorant, del malalt mental. I aquesta és l'autèntica tragèdia judicial. Ho he dit en
multitud d'ocasions, en la majoria de temes que es veuen en els tribunals
penals, els de les sardines, podríem prescindir de la declaració de la persona
acusada perquè mai, mai, mai els nostres jutges i jutgesses donen credibilitat
al que explica l'inculpada. Li donaran la raó si no hi ha altres declaracions
que tinguin caràcter inculpatori, si hi ha testimonis que la avalen, però mai
creuran un pobre pel que diu de forma suficient per a generar-los dubtes i
aplicar-li la presumpció d'innocència. Si hi ha absolució, doncs, serà sempre
amb independència i per sobre de la voluntat, explicació i història de
l'acusada a qui, com a sans-culotte contemporània no se li reconeix la suficient
subjectivitat per a protagonitzar el seu propi judici.
Això
s'acompanya amb una pàtina de cinisme que presideix tots els comentaris a la
Sala abans i després de la vista i amb la qual, els magistrats, sovint amb
certa condescendència traslladen tot tipus de comentaris sobre l'originalitat
de la defensa però que sempre, sempre, sempre, contenen un acte de poder de no
concedir el do de la credibilitat al desclassat. Si a més es tracta
d'una persona estrangera el marc legal racista que construeix i incita la Llei
d'Estrangeria fa emmudir l'acusada i la seva versió es converteix en una història
de Les mil i una nits.
Per contra, en les comptades ocasions
que un acusat de coll blanc es troba immers en un procediment judicial, la
solució acostuma a ser radicalment la contrària, d'aquesta manera tots els
matisos, desconeixements i dubtes de l'investigat són cabdals per a la
resolució del procés i esdevenen els punts forts de la convicció judicial. No deixa de ser sorprenent.
Aquells que habitualment tenen formació universitària i tots tipus de mitjans
per a saber què és lícit i què no -informes previs, assessors, reunions...- i
són els que més fàcilment poden adduir tot tipus d'excuses per a justificar la
seva actuació, i
en aquest mar d'arguments i mitges veritats anem perdent denúncies per
prevaricació, per malversació, per tràfic d'influències...
Al
final, doncs, la
justícia entén molt de classes, i els jutges i fiscals no fan altra
cosa que protegir-ne una: la seva; que majoritàriament és a més classe social
d'origen
-la
judicatura s'ha nodrit especialment dels fills i filles de la judicatura
mateixa i de l'exèrcit-.
I per tant d'una forma més o menys
conscient i més o menys ideològica se senten molt lluny de les sardines que
s'asseuen en les banquetes dels tribunals i molt a prop dels encorbatats que
com a taurons s'escolen entre els sumaris judicials. La justícia, doncs, no és que sigui cega, com
en la imatge mítica de qui aguanta les balances.
La justícia hi veu molt bé. La
justícia porta ulleres de sol, de marca, que n'amaguen la mirada, i el problema
és precisament com mira la justícia, com ens mira a les sardines.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada