En el Punt/Avui d’avui hi ha un article molt
interessant de títol molt precís “La potència d’una data”. L’articulista Ivan Vila comenta el llibre ‘9-11-2014'que ha escrit Tian
Riba sobre com el catalanisme autonomista ha mutat cap al catalanisme estatista. Tian Riba fa una
apreciació molt potent: El catalitzador
d'això és un Artur Mas que “com Gorbatxov: forma part de l'statu quo que ell mateix està
desmuntant des de dins. I potser aquest procés només el pot liderar
Convergència perquè és un partit central, però no pot fer-ho sol perquè és
percebut com a part de l'statu quo”.
L’articulista diu: el
fet d'haver fixat aquella data per fer-la, i també la pregunta, suposa un nou i
potser definitiu impuls al procés sobiranista, que “té una força enorme”.
Aquí, modestament, és quan crec que ens
equivoquem. La pregunta que en Mas va presentar
com un gran triomf de la coalició de partits que la va proclamar, encara que el
mateix Mas va dir que era ell qui l’havia elaborada i que tots els partits que
la presentaven hi estaven d’acord, era una pregunta per a una determinada
circumstància, que era intentar que el PSC, UDC i ICV l’acceptessin i la
prenguessin com a seva. El temps i els moviments polítics consegüents mostren
que ara, veient el capteniment dels tres partits, podria ser que no fos la més
escaient. L’article es diu “La potència d’una data”, i no “La potència d’una
pregunta”. La pregunta en dues parts, rebaixa brutalment les
possibilitats del SÍ. I francament, ara no hi veig el sentit.
Crec que les condicions han canviat, i encara més amb la guerra bruta que estan
desenvolupant les forces del mal, les forces del tripartit, PP+PSOE+UPyD que s’han
tret la careta definitivament i encara més després del sainet del Congreso del proppassat
dia 8. Per què hem de fer aquesta pregunta lesiva per Catalunya i que el que farà
serà diluir la resposta del poble (que és qui mana, no els partits polítics!).
Crec que abans de la convocatòria del referèndum, les condicions polítiques
encara seran més esvalotades i ja no caldrà fer preguntes enrevessades. Tornem a la
pregunta que la majoria que votarà hauria volgut:
Vols que Catalunya esdevingui un estat
independent?
Bé, ara l’article-comentari d’Ivan Vila
al llibre ‘9-11-2014' del
periodista polític Tian Riba:
La potència d'una data
A
‘9-11-2014', el periodista Tian Riba descriu i analitza el trencament del
catalanisme amb la seva tradició autonomista
“Mas
està desmuntant l'‘statu quo' des de dins; el que ha fet fins ara és molt
valent”, diu l'autor
20/04/14
02:00 - Barcelona - Ivan Vila
El periodista Tian Riba (Matadepera, 1974) no sap si hi haurà consulta
el 9 de novembre, però considera que el fet d'haver fixat aquella data per fer-la, i també la
pregunta, suposa un nou i potser definitiu impuls al procés sobiranista, que
“té una força enorme”; tanta, que ha fet servir la data per titular
el seu nou llibre: 9-11-2014. Crònica
d'un trencament (La Mansarda), que és també crònica i anàlisi d'aquesta
etapa en què la política catalana transita per territoris inexplorats. El trencament
és el del catalanisme amb una tradició de 150 anys que ara s'ha acabat, un
trencament que va fer impacte el 12 de desembre, el dia que Mas anunciar la
data i la pregunta en virtut d'un acord que suposa que “el catalanisme polític,
el motor de transformació del país, deixa oficialment de ser autonomista i de voler
trobar un encaix i canviar Espanya i passa a ser estatista”. Aquest,
segons l'autor, és l'autèntic “camí sense retorn” que ja donava títol al seu
llibre anterior, del qual aquest és continuació natural.
Està
escrit amb agilitat de crònica urgent, traces de revista de premsa –perquè “és
interessant seguir el procés a través de tots els mitjans”–, detalls d'erudició
aplicada i un còctel de
referències a la cultura popular remenades a la manera montalbaniana. Per
explicar-se, Riba tira igual del bosó de Higgs, el cicle de l'entusiasme de
Gardner amb què s'analitza l'adaptació a les noves tecnologies o la teoria de
jocs, que dels Simpson, Mike Tyson, la Fura dels Baus, el seu admirat Bruce
Springsteen o el Barça, és clar, gran metàfora catalana que “servia sobretot
amb Guardiola”, però ara també en un altre sentit, concedeix Riba: “El Barça
d'avui prova que una cosa que sembla molt potent i amb uns fonaments molt
estables, que sembla indestructible, pot entrar en decadència ràpida i
desaparèixer”.
De fet,
l'únic escenari que descarta el llibre és el del manteniment de l'actual statu quo, que hi ha qui segueix
veient com immutable però del qual Riba també desgrana l'estat de
descomposició. Pel periodista, és en el caràcter “profundament democràtic” on rau
la força del moviment català, que “serà regeneracionista o no serà” i del qual
insisteix en la seva inevitabilitat. “La conllevancia
ha pogut existir durant tres segles perquè la història ha passat a poc a poc,
però ara que tot va tan ràpid i tothom té el món al seu mòbil, això ja és
impossible. I per molt que ara no et deixin fer la consulta, passaria com amb
la votació del 8 d'abril: et diuen que no pots fer-la i què? Què resol? És xutar la
llauna endavant, però arribarà un moment que això s'haurà de resoldre. Com? No
ho sé, però no serà deixant les coses com estan, perquè continua havent-hi la
força d'una majoria social que vol un canvi, i és impossible ignorar-la.”
El
catalitzador d'això és un Artur Mas que Riba veu:
“Mas com
Gorbatxov: forma part de l'statu quo
que ell mateix està desmuntant des de dins. I potser aquest procés només el pot liderar
Convergència perquè és un partit central, però no pot fer-ho sol perquè és
percebut com a part de l'statu quo”.
És a dir, el que van sentenciar les
urnes en les catalanes del 2012. Potser és aquesta paradoxa la que fa que, com apunta el
llibre, alguns vegin en Mas un atrevit i altres, un tou. I l'autor, com el veu?
“El que ha
plantejat i ha anat fent fins ara és molt valent. Però l'hora de la veritat
serà quan Mas signi el decret de convocatòria del referèndum i l'Estat el porti
al TC. El que faci llavors és el que determinarà al final la seva valentia.”
I no només la seva. Serà també quan es veurà si l'alt grau de mobilització a
les xarxes i al carrer en convocatòries tan massives com puntuals es manté. “També serà
l'hora de la veritat per als ciutadans. La reacció popular a la reacció de
l'Estat serà decisiva per saber si això acabarà amb èxit”, avisa. La
majoria social ha de continuar sent-hi.
Polzada
a polzada
“Quan
sumem l'una darrere l'altra aquestes polzades, això és el que marcarà la puta
diferència entre guanyar o perdre!!”
La frase
forma part del mític ‘speech' d'Al Pacino al film ‘Un diumenge qualsevol',
monòleg amb què Riba obre el llibre.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada