Benvolguts,
He trobat aquest editorial de fa un mes de Vicent
Partal al Vilaweb. I m’ha semblat
interessant de mostrar-vos-ho per dues raons. Una és que en Partal es va atrevir
a desenmascarar el tal Girauta molt abans que altres ho hagin fet. Ho ha fet cap
altre diari o periodista amb la contundència d’en Partal? L’altra raó és l’experiència
viscuda pel mateix periodista en els moments de trasbals de la proclamació
unilateral d’independència dels estats bàltics i de l’astúcia de tirar endavant
amb el truc de les dues fronteres. És la tàctica del jiu-jitsu, aprofitar l’empenta
de l’altre sense enfrontar-s’hi directament. No el xoc de trens sinó la traça
per aconseguir el mateix quan perceps que l’adversari o enemic està
psicològicament tocat...
Estudiem l’estratègia
per quan calgui utilitzar-la!
Vicent
Partal
17.03.2014
Sobre
el senyor Girauta
Que el
senyor Girauta estiga nerviós és comprensible. Veu que el temps s'exhaureix,
sap que després del referèndum, si guanya el doble sí, ja no hi podrà haver marxa
enrere i, per tant, que s'ho juga tot, ell i els seus, a una sola carta: això
que en van dir 'ulsterització'.
Una ulsterització que ha de ser ràpida, perquè d'ací al 9 de novembre queden
només trenta-quatre setmanes, que no és res.
La seua jugada consisteix a mirar de
crear un enfrontament violent a Catalunya que justifique l'ús de la força per
tal d'aturar el procés des de fora. A nosaltres ens pot semblar més o menys repugnant
el plantejament que fa, però ell té tot el dret del món de reclamar-lo. D'aquesta
manera, el senyor Girauta solament demana que s'aplique una constitució que
indiscutiblement és la vigent en l'estat on encara som i que li dóna la raó. Concretament, en
l'article 8, que diu que l'exèrcit ha de garantir la unitat d'Espanya.
No seré jo qui li retraga que demane el compliment de la llei. En tot cas, com
fa dècades que faig, denunciaré aquesta constitució i les circumstàncies en què va
ser redactada i la combatré amb totes les meues forces, amb l'esperança que ben
aviat ja no serà la meua.
Considere, en canvi, que és més que
discutible que el senyor Girauta acuse l'ANC de colpista i encara més que vulga
fer responsables els seus dirigents de la violència que puga haver-hi al
Principat, si és que n'hi arriba a haver. Sobretot perquè, com és sabut de sobres, no es pot fer
un colp d'estat des de fora de les institucions de l'estat i encara menys sense
l'ús d'una força armada regular. El senyor Girauta, evidentment, és lliure de
fer interpretacions interessades, cosa que fa, amb clares finalitats
propagandístiques; però no vol dir que tinga raó. Això que ell diu que seria un
colp d'estat no ho seria en cap cas. Si mai passàs això que ell descriu
en tot cas seria una revolució, que és un cosa molt i molt diferent des de
qualsevol punt de vista. Per exemple, des d'aquest: mai un colp d'estat no és democràtic, però una
revolució ho pot ser.
I acusar
Carme Forcadell de tota la violència que es puga produir a Catalunya a mi
personalment sí que em sembla totalment fora de lloc. Perquè crec que és portar massa lluny la
provocació que, per desgràcia, és un recurs habitual en les tertúlies
periodístiques. Si hi ha violència els causants de la violència
seran els qui la practiquen i ningú més. I no es pot adjudicar a algú la
responsabilitat futura d'una violència que no existeix en el present, si no és
fent una trampa més que evident.
Siga com
siga, ja que el senyor Girauta diu que cal discutir sobre la proposta de
l'ANC i com que assegura que el control dels aeroports, després de la
declaració unilateral d'independència, seria un colp d'estat, m'agradaria
explicar-li amb una experiència personal com van aquestes coses. Concretament,
amb una experiència extreta de la independència de Lituània. Ja ho sé que, en
l'estat anímic en què es troba, possiblement no acceptarà ni tan sols
d'escoltar el relat dels fets, però jo ho intente i en qualsevol cas potser a
algú altre li servirà per a aclarir idees i conceptes.
Lituània
va declarar unilateralment la independència l'11 de març de 1990. Gairebé
sempre, les independències comencen de manera unilateral. Evidentment, en aquell moment
l'URSS va dir immediatament que allò era una declaració il·legal i va usar les
tropes soviètiques estacionades a Lituània per a mirar d'evitar que la
independència fos efectiva. Això va causar catorze morts en els fets.
El 12 de
febrer de 1991
Islàndia va ser el primer país a reconèixer la independència de Lituània, quan
encara es trobava sota el control militar soviètic. I, després del
colp d'estat de l'agost d'aquell any a l'URSS, els soviètics mateix van
reconèixer la independència, que a partir d'aquell moment va deixar, doncs, de
ser unilateral. Tanmateix,
l'exèrcit soviètic no es retirà de Lituània fins el 31 d'agost de 1993, quan
Lituània ja era fins i tot membre de l'ONU. I a Estònia i a Letònia
la cosa encara va durar un any més.
Després
del colp d'estat, tan aviat com vaig poder, vaig volar de Varsòvia a Vílnius,
sense saber què em trobaria a l'aeroport. Les comunicacions havien estat
tallades i Lituània es trobava en una situació molt delicada. Quan hi vam
aterrar, ens vam trobar que hi havia el KGB soviètic a la pista i vam témer el
pitjor, el pitjor per a nosaltres, vull dir. Però sorprenentment no ens van
posar cap entrebanc a entrar al país. De manera que vam travessar el vell
aeroport de Vílnius ràpidament. La sorpresa va ser que quan es va obrir la
porta que donava a l'àrea no restringida als passatgers hi havia una patrulla
de la policia lituana que havia instal·lat un segon control de frontera,
lituana aquesta vegada. Ens van demanar el passaport i ens van expedir un visat
que guarde com a record preuat perquè porta el número 9 --ja que jo era el novè
estranger a arribar-hi des que havien instal·lat aquella doble frontera.
Com vaig
entrar a Lituània l'agost del 1991, doncs? Com tothom: passant dues fronteres
en un sol edifici. La Unió Soviètica mantenia militarment el control de la pista
i la torre, però el país ja no el podia controlar. I els lituans,
sàviament, van decidir que en comptes de muntar un enfrontament armat,
simplement era millor esperar que els soviètics se n'anassen per decisió
pròpia, sabent com sabien que una situació de provisionalitat (totes les
independències tenen alguna provisionalitat) no podria durar gaire. Van abandonar la
pretensió de controlar les pistes en canvi de posar-se a les portes perquè
aquella era la manera més fàcil i sensata de demostrar a tothom qui hi arribava
que el país el controlaven ells i no la Unió Soviètica. I que en tot cas allò
de la pista era l'anècdota.
Ignore
si el senyor Girauta ha estat mai a Vílnius, però si hi ha estat deu haver
notat que ara no queda ni rastre del KGB, ni és necessària, evidentment, la
segona frontera. El colp d'estat va fracassar i la revolució va triomfar, entre més coses
perquè a Europa avui és massa difícil de mantenir, com ell voldria, un país
obligat a ser allò que no vol. I, alerta!, també perquè sempre,
sempre, després de la proclamació d'una independència les lleis de l'estat
anterior passen a ser ràpidament paper mullat, mullat per la força dels fets i
la 'realpolitik'.
Lamente si l'explicació ha estat massa
llarga, però només pretenia aclarir que, després de la independència, anant
molt malament i si Espanya es nega a reconèixer-la, la república catalana es
trobarà obligada a establir provisionalment aquesta mena de controls als
aeroports,
aquesta doble frontera que ni l'URSS, segona potència nuclear mundial, no va
ser capaç d'evitar en allò que deia que era encara el seu territori. I això no
pas per provocar violència sinó precisament per a evitar-la.
Quan esdevens un estat
has d'actuar com un estat i un estat controla qui accedeix al seu territori,
però això no és incompatible amb una certa astúcia que evite enfrontaments
innecessaris, sobretot quan saps, com nosaltres sabrem, que tot és ja només
qüestió de temps.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada