dilluns, 3 de març del 2014

03/03/14. Quim Torra. Viatge a l’interior de la ment d’un colonitzador."Iñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, és la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, del que podríem denominar Espanya

Benvolguts,

Viatge a l’interior de la ment d’un colonitzador

26/02/2014

"Iñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, és la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, del que podríem denominar, així, com per a no estendre'ns massa, Espanya"


Quim Torra Advocat i editor. Ha treballat durant 20 anys a l’empresa privada, dos dels quals a Winterthur (Suïssa). És autor de: Ganivetades Suïsses (2007) i Periodisme? Permetin! La vida i els articles d’Eugeni Xammar (2008). I ha editat l´epistolari de Pau Casals i Josep Trueta. Ha guanyat el Premi Carles Rahola d´assaig 2009.

El cap de setmana passat va celebrar-se a la Pedrera una conferència de Miss Viviane Reding, la Comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania de la UE. D’algú que ostenta un càrrec amb aquests bellíssims noms caldria haver-ne esperat una defensa ardent d’un poble que justament apel.la a la justícia, els drets humans i la ciutadania. Doncs no. La Sra. Reding va limitar-se a donar un passeig modernista i gaudinià per Barcelona, sense que la laca del seu tocat permetés que ni un sol dels seus cabells es despentinés. Ella, de Luxemburg, el país més petit de la Unió Europea, va advocar per estats grans i forts, en una mostra més de la coherència que practiquen els líders de la UE. Un coherència tenyida d'un cinisme puríssim.

Però la senyora Reding i el seu pentinat van quedar completament eclipsats per la irrupció pletòrica i abassegadora de don Iñigo Méndez de Vigo y Montojo, 9è baró de Claret, descendent del marquès de Cubas i de la reina Maria Cristina i del seu segon espòs, el duc de Riánsares, per la línia paterna, i del marquès d’Esquilache i dels comtes d’Areny, per la línia materna. Una germana seva és actualment la secretària general del CNI. La seva dona és cosina de l’actual ministre de Defensa, Pedro Morenés (per línia paterna, descendent del vescomte d’Alesón, i del conde del Asalto, grande de España), i de l’empresari Borja Prado (fill de l’ambaixador Manuel Prado y Colón de Carvajal, administrador del Rei Juan Carlos I durant 20 anys i condemnat pel cas KIO), avui president d’ Endesa. M’estalvio la relació de càrrecs polítics vinculats al PP i al PSOE actualment cobrant d’Endesa. També és cunyat d'Íñigo Pérez de Herrasti Urquijo, que, com recordava Vilaweb,
va ser “un dels assaltants de la seu de la Generalitat a Madrid l'11 de setembre passat, i un històric dirigent d'Aliança Nacional que ja va ser condemnat l'any 2000 a catorze anys de presó per tinença d'armes i material inflamable”. En resum, impressiona imaginar-se la taula de Nadal a casa els barons.

La carrera política del Sr. Méndez de Vigo és esfereïdora: lletrat de les Corts amb 25 anys, aviat emprèn una ascensió meteòrica a l’ombra dels gran líders del PP. Primer, sota Marcelino Oreja, i després, sota de qui fos. Diputat al Parlament europeu des de 1992 i successivament reelegit. És a dir, anava convenientment inclòs a la llista. Així van anar passant els anys, plàcidament acomboiats per les hostesses de la Business Class i els grums dels luxosos hotels belgues. Des del 23 de desembre de 2011 és el Secretari d’Estat per a la Unió Europea en el Ministeri d’Afers Exteriors espanyol. Un home de plena confiança, doncs, del ministre José Manuel García Margallo, besnét de Juan García y Margallo, general i governador de Melilla, mort a la coneguda “Guerra de Margallo” - no se sap si potser pel tret d’un un jove tinent anomenat Miguel Primo de Rivera-, després de provocar la revolta de la població marroquina, tot exclamant: "Hay que morir para salvar el honor".

Bàsicament, doncs, don Iñigo Méndez de Vigo y Montojo, baró de Claret, és la representació perfecta, polida durant segles, millorada per casaments i sopars, exquisidament cultivada en escoles privades i clubs de camp, sublimada després de desenes d’enceses de puros acabada una extenuant jornada de caça, del que podríem denominar, així, com per a no estendre'ns massa, Espanya.

El baró de Claret, dèiem, va prendre la paraula al mig de la intervenció de la senyora Reding. Les imatges han circulat per internet aquests dies i, si no les han vistes, busquin-les immediatament.
Aquells tres minuts de vídeo són un veritable viatge a l'interior de la ment d'un colonitzador.

Tot l'orgull del novè baró de Claret i dels vuit anteriors gairebé no caben dins de la pantalla. El gest paternalista, la postura corporal de menyspreu, la corbata de Loewe deliciosament jugant amb les ratlles blau cel de la camisa. El més extraordinari és el to de veu: no és fàcil aconseguir un to de veu com el del Sr. Méndez de Vigo, fan falta anys de marquesats i ducats, de passejar-se per clubs i escoles privades, de liceus francesos i internats anglesos, per assolir aquell to agut nasal que només el supera a tot el món els catalans de quinze generacions de Pedralbes passats al castellà en un exercici de provincialització vertical fins a l’abisme.

Hi ha un primer moment que el baró diu: "... los comisarios que vienen a España están ya hartos de que hagan la misma pregunta: qué pasaría si...". aquesta frase la pronuncia amb un somriure crispat, lànguidament ample, d'un menyspreu cansat, deixat anar. Tota la baronia de Carlet sospira alhora. En aquest precís moment ell ja devia estar pensant que el que realment volia dir-nos era que tots plegats érem una colla d'imbècils. Cosa que, efectivament, va passar a fer a continuació: "Eso es así y no tiene vuelta de hoja. Lenin decía que solo los tontos discuten los hechos. [Y esto] es un hecho".

Per què un descendent de la reina María Cristina i del seu segon marit (per cert, el duque de Riánsares era un jove guàrdia de corps que servia a Palau i que es va casar en secret amb la reina, als tres mesos que aquesta va enviudar), per què, primer, cita Lenin i per què ens tracta de "tontos"?

No hi ha cap resposta. Senzillament, tant se li'n donava. A un colonitzador no l'importarà mai l'opinió del colonitzat. És superior. Depreda, impunement, la personalitat del colonitzat. Ell és un ciutadà; nosaltres, uns rústics pobladors. Ell té pàtria; nosaltres, territori. Ell i els seus han fet història i l'escriuen; nosaltres, tan sols tenim mites i llegendes. Ell consumeix cultura; nosaltres, folklore. Ell parla una llengua universal; nosaltres un dialecte trossejat que no serveix per res. Ell té drets, nosaltres tenim deures. Ell té herois, nosaltres criminals. Ell defensa principis i valors; nosaltres ignorem l'ètica i l'educació. Ell descendeix dels borbons; nosaltres, de pagesos. Ell legisla normes; nosaltres només sabem violar-les i incomplir-les. Ell és un món de somriures; nosaltres, uns desagraïts i malhumorats. Ell porta la llum del coneixement; nosaltres, vivim en les tenebres. Ell pensa; nosaltres només fem suposicions infundades. Ell té dret a existir; nosaltres, amb sort sobreviurem. Ell parla de fets; nosaltres, som uns "tontos", com va dir Lenin. Lenin!, precisament, en boca d’un insigne membre del PP.
Tot s’hi val. I per què, tot s’hi val? Doncs perquè en definitiva, ell és un home civilitzat, el novè baró de Carlet; i nosaltres, tot just una tribu.

En acabat, la senyora Reding va continuar sense despentinar-se i fent la ruta del modernisme, el Sr. Méndez Vigo devia tornar a la nit al seu hotel de 5 estrelles GL, comentant amb els seus amics com som els catalans, pobrets, quina pena, tot fent girar els glaçons de gel del vas de whisky -de malta, escocès- . I nosaltres, potser que anem aprenent la lliçó que les colònies es descolonitzen autodeterminant-se.
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/02/viatge_a_l_interior_de_la_ment_d_un_colonitzador_99027.php

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada