dissabte, 9 de novembre del 2013

09/11/13. Ferran Sáez Mateu. La moderació és votar. Costa d'admetre que una proposta constitueixi alhora una acusació o una desqualificació tàcita i, en conseqüència, tingui el mateix efecte argumental que el vell joc de mans de la petitio principii


Benvolguts,

De la petició de principi ( petitio principii) ja ens n’havia parlat Ian Gibson fa una setmana. Gibson, aprofitant que Espanya celebrava el Dia de la Raza, es feia creus dels dos mots sagrada i indissoluble de la Consti. I explicava l’expressió petitio principii o sigui que entén per demostrada i vàlida una cosa en realitat no provada. Això va lligat al raonament, al sil·logisme, que també varem explicar la setmana passada.

 

La moderació és votar

FERRAN SÁEZ MATEU

06/11/2013

Des d'una perspectiva lògica, s'anomena petició de principi ( petitio principii , en deien els vells escolàstics medievals) aquell argument que inclou entre les premisses de les quals parteix tot just allò que intenta demostrar. ¿Vol provar l'existència dels marcians? Cap problema! En comptes de buscar indicis empírics sobre aquesta qüestió comenci el seu raonament dient: "Com que és impossible que en un univers tan gran no hi hagi civilitzacions com la nostra, aleshores..." Fixi's que el punt de partida és exactament el mateix que la conclusió a la qual es pretén arribar. Només cal jugar amb els sinònims i complicar artificialment el raonament, tot donant un parell de tombs innecessaris. Si es fa bé, ningú no notarà el truc argumental. La petició de principi és una de les fal·làcies més efectives precisament perquè no ho sembla. En general, el mecanisme té una arrel terminològica: es tracta de colar una afirmació com si, en realitat, només es tractés d'una innocent paraula.

M'agradaria pensar que l'ús més o menys coordinat -però alhora manifestament improvisat- del discurs de la "moderació" té una intenció honesta i, per tant, aspira a formar part del debat polític com qualsevol altra idea defensable des del respecte democràtic. Tot i així, costa d'admetre que una proposta constitueixi alhora una acusació o una desqualificació tàcita i, en conseqüència, tingui el mateix efecte argumental que el vell joc de mans de la petitio principii . Autoubicar-se en la moderació, apropiar-se arbitràriament d'aquest confortable espai, implica abocar la resta de les parts als barrancs inhòspits de la radicalitat. Implica també proposar alternatives sense dir quines són: es posa l'adjectiu ("moderades") però s'omet prudentment el substantiu, potser -potser- perquè només es vol canviar de conversa quan no interessa. A mi em podria seduir, o no, una alternativa federal, un règim cantonalista, una república socialista soviètica o un retorn al feudalisme. En canvi, no picaré com un passerell confonent una actitud (la moderació) amb una forma d'articulació territorial (independència, autonomia o el que sigui). Les coses es poden defensar amb molts tons de veu, i un d'ells, al meu entendre el més assenyat, és la moderació. Es pot ser un unionista moderat i un independentista crispat; un autonomista de verb embogit i un federalista centrat i contingut; i així amb totes les possibles combinacions que vostès vulguin. El radicalisme o la moderació no són inherents, o bé estranys, a totes aquestes maneres d'entendre quina ha de ser la relació politicoadministrativa entre Catalunya i Espanya.

Què defensen, els autoproclamats "moderats"? De moment, no ho diuen. I potser resulta que estem d'acord sense saber-ho! Això sí que fóra un malentès de grans dimensions. ¿Es tracta d'apostar per una reforma de la Constitució espanyola, per una via federal, per una reformulació asimètrica de l'estat de les autonomies, per un canvi profund en el sistema de finançament? ¿Es tracta d'alguna d'aquestes coses, o potser d'alguna altra que no he esmentat? Doncs bé, si es tracta d'això convindria proposar-ho. No caldria gran cosa més. Per descomptat, defensar-les no significa ser més moderat que ningú, ni tenir una autoritat moral diferent de la dels altres. Implica simplement defensar unes determinades idees però sense formular-les (d'aquesta manera, passi el que passi, sempre podran fer-se passar per artífexs d'aquell canvi o d'aquell no canvi; és una vella tradició).

La democràcia -i amb això voldria explicar el títol d'aquest article- serveix, entre altres coses, per excloure conductes radicals. En una dictadura només hi ha dues opcions: obeir dòcilment o no fer-ho, amb totes les conseqüències d'ambdues actituds. En el si de les democràcies liberals, la moderació es fa efectiva recomptant vots d'una manera transparent i reglada a partir de preguntes formulades amb claredat. A les eleccions s'hi presenten partits amb un programa, no amb un actitud; i als referèndums es pregunta si es desitja o no una determinada cosa, no quins són els matisos amb què es podria arrodonir políticament. En democràcia, la moderació consisteix a votar, perquè votar és una manera senzilla i efectiva de saber qui disposa de la legitimitat de la majoria. Sabent això, es poden prendre llavors decisions exquisidament moderades. No fent-ho, en canvi, són els radicals, no importa del color que siguin, els que sempre es creuran amb el dret d'ignorar les normes elementals de convivència, perquè ja se sap que sempre tenen raó.

Ferran Sáez Mateu

 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada