Benvolguts,
Ahir vaig comentar que el professor Vicenç
Navarro havia publicat recentment dos articles. I vaig fer comentaris al primer
“La guerra no ha terminado”. Avui he
trobat el web del professor Vicenç Navarro amb els articles en català! Per
tant, els comentaris al segon article “L’Església
va ser botxí, no víctima” els faig sobre l’original català.
En aquest article el professor Navarro explica,
aprofitant la mascarada que la Conferencia Episcopal Española (la propietària
de la cadena 13 que ataca despietadament dia sí dia també a Catalunya) prepara
a Tarragona el diumenge que ve, amb el vist-i-plau entusiasta de l’església
catalana, explica diem, que pel que fa a la guerra d’agressió contra Catalunya i
contra la democràcia del 36-39, l’església catòlica espanyola és més botxí que
víctima. Val la pena de llegir i rellegir l’article perquè 80 anys de feixisme compulsiu
ens pot haver menjat el coco als que més clares creiem que teníem les idees!
La llum i taquígrafs, des de Goethe cap aquí
és fonamental, i llegir la història que ens han amagat és bàsic per entendre on
som i per què!
Llegir, entendre i voler entendre aquest
article pot servir per comprendre per què el president Mas, que va declarar que
no anava a la Via Catalana pel fet que era el president de tots els catalans, no hauria d’anar a
un acte
d’exaltació nacional-catòlica espanyola a Tarragona si fes servir la
mateixa vara de mesurar!
El president Mas no hauria d’anar a un acte d’exaltació nacional-catòlica espanyola i d’agressió a
Catalunya
Article publicat per
Vicenç Navarro a la columna “Dominio Público” al diari PÚBLICO, i en català al
diari digital EL TRIANGLE, 10 d’octubre de 2013
·
Aquest article critica l’argumentació
que han donat les autoritats eclesiàstiques de l’Església Catòlica per definir
la beatificació de 522 “màrtirs” com un acte no polític.
L’article assenyala que, en contra d’aquest argument, aquesta
beatificació és un acte profundament polític i ofensiu a tota persona amb
sensibilitat democràtica.
Aquests dies ha estat notícia la beatificació
de 522 persones, referides a la narrativa de l’Església Catòlica com a màrtirs
de la Guerra Civil, individus considerats innocents de qualsevol mal que van
donar la seva vida “en defensa de la fe catòlica i del missatge de Crist”. Les
autoritats eclesiàstiques catòliques s’han mobilitzat per assenyalar que en cap
moment ha d’interpretar-se aquesta beatificació –que és un homenatge a aquestes
persones i reconeixement del valor del seu sacrifici- com un acte polític. Tant
Monsenyor Angelo Amato, cardenal prefecte de la Congregació per a les Causes
dels Sants, com Monsenyor Josep M. Soler, Abat de Montserrat, subratllen aquest
fet a La Vanguardia (06.10.13, pàgines 50 i 51).
Ara bé, és difícil d’acceptar que, fins i tot
en el cas que no fos la intenció d’aquestes autoritats (incloent el Vaticà,
liderat pel nou Papa, que va escollir dir-se Francesc i que Monsenyor Amato
representa) realitzar un acte polític, el fet és que aquest acte és un acte profundament polític
que contribueix a la tergiversació de la història que s’ha escrit en
aquest país, subratllant que l’Església va ser víctima d’una intolerància i
persecució religiosa per part de les forces republicanes. S’accentua i es presenta l’Església i els seus
màrtirs com a víctimes, quan en realitat l’Església va ser la que va agredir la
vida i el benestar de la majoria de la població dels diferents pobles i nacions
que constitueixen Espanya, causant més d’un milió de morts i milers de
desapareguts, morts de persones assassinades per les forces de repressió,
incloses les de l’Església, i els familiars dels quals no saben el
parador dels seus cossos. Segons les estimacions de l’única investigació sobre els
desapareguts que ha realitzat l’Estat espanyol (conseqüència de les gestions
del jutge Baltasar Garzón, membre de l’Audiència Nacional abans que se
l’expulsés d’aquest tribunal precisament per la seva investigació sobre els
assassinats per part del règim, del qual l’Església Catòlica va ser l’eix
central), el nombre de desapareguts és de més de 114.000 persones,
que van ser assassinades per defensar el govern democràticament elegit. L’Església no
solament no ha fet res per trobar-los, sinó que s’ha oposat al fet que es recuperés
la seva memòria mitjançant la Llei de la Memòria Històrica. Mentre que
homenatja els seus morts, s’oposa i dificulta trobar els morts, dels quals
aquesta institució és responsable.
És més, és difícil de creure que l’Església no
sigui conscient de la manca de veracitat de les seves acusacions vers la
República. No és
cert que hi hagués a Espanya persecució religiosa en temps de la República.
Les esglésies protestants i la religió jueva van continuar sense cap
intervenció per part de l’Estat i/o per moviments socials o forces polítiques
afins a la República. No va ser la religió el subjecte d’animositat, sinó
l’Església Catòlica, fet que a l’Església Catòlica encara li costa d’acceptar,
ja que si ho accepta, hauria de contestar per què l’Església Catòlica i no les
altres religions va ser subjecte de l’enuig popular. No és cert que els
sacerdots i els monjos fossin assassinats per les seves idees religioses, tal
com Monsenyor Soler escriu al seu article “Montserrat i els beats a Tarragona”
a La Vanguardia. Van ser assassinats per la seva pertinença a una institució que havia
demanat que l’Exèrcit es revoltés, coneixent-se la seva animositat vers la
República. En realitat, el Monestir de Montserrat, suposo que en
nota d’agraïment, va fer un monument, més tard, als “caídos por Dios y por la Patria”,
que era a l’entrada del Monestir fins que més tard va ser desplaçat a la part
posterior, amb un monument als requetès carlistes de la Mare de Déu de
Montserrat.
La història, marginada i ocultada per la pròpia Església,
mostra clarament el perquè d’aquesta hostilitat, hostilitat que va ser
iniciada per l’Església. Va ser l’Església Catòlica la
que va celebrar i va recolzar la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). I va
ser l’Església la que es va oposar per tots els mitjans a l’establiment de la
República, encoratjant els catòlics a rebel•lar-se contra aquesta. Les pastorals de la
jerarquia catòlica explícitament cridaven a aquesta rebel•lió; documents
(signats pel cardenal Segura i pel seu successor, el cardenal Gomà) són molt
representatius, i segur que la jerarquia actual de l’Església i el Vaticà els
coneixen. Com pot afirmar la jerarquia catòlica que l’Església era
apolítica, quan va animar els catòlics que es rebel•lessin, demanant
explícitament que l’Exèrcit s’aixequés en contra del govern democràticament
triat?
Era predictible que la gran majoria de la
ciutadania, que va recolzar l’establiment de la República, primer, i l’elecció
del govern del Front Popular, després, tingués animositat cap a l’Església
Catòlica, doncs aquesta, obertament, encoratjava l’Exèrcit que fes un cop
militar contra aquest Estat i contra aquest govern. Per aquest motiu és comprensible i
predictible que quan va tenir lloc el cop militar, que l’Església Catòlica
immediatament va recolzar (definint-lo més tard com una Croada Nacional), grans
sectors de les classes populars expressessin la seva hostilitat cap a aquesta
institució. La crema d’esglésies (no va haver-hi cap església protestant o cap
mesquita o cap sinagoga cremades) i l’assassinat de clergues i persones
identificades amb l’Església Catòlica eren la resposta popular que va tenir
lloc en els primers tres mesos quan el cop va crear un buit de poder.
No va ser una repressió guiada per l’Estat republicà. En realitat, una vegada
recuperat el control, a les zones que continuaven sota el govern republicà es
van interrompre aquests actes.
Per contra, els assassinats, molt més nombrosos, duts a terme
al costat colpista, van ser comesos pels aparells repressius de l’Estat
feixista, que va comptar amb l’entusiasta col•laboració, en la seva repressió,
de l’Església Catòlica. No creuen les jerarquies
catòliques espanyoles que aquesta actitud enormement repressiva anava en contra
del missatge de Jesús? Creuen, en realitat, que Jesús, que és, en teoria, la
seva suposada inspiració, hagués recolzat tant d’assassinat, premeditat i
programat, per eliminar persones l’únic delicte de les quals era haver recolzat
un Estat i un govern democràticament elegits? No creuen que és d’una crueltat
suprema que els familiars dels morts republicans encara avui no sàpiguen a on
estan enterrats?
No creuen que és profundament injust que ells puguin homenatjar els seus morts
quan els vençuts encara no saben a on estan els seus? I si en
veritat els sacerdots assassinats eren innocents, no creu l’Església Catòlica
que haurien de demanar perdó als familiars dels seus propis morts, ja que el
comportament colpista de la seva jerarquia catòlica va ser el responsable que
l’enuig popular es canalitzés en ells, precisament per la seva identificació
amb l’Església?
La resposta descontrolada en contra de l’Església era lògica,
ja que l’Església era culpable d’un comportament que es podia predir que
causaria milers de morts. Ha de condemnar-se aquesta
expressió d’enuig popular, però el seu comportament no es pot homologar al del
costat colpista, que va ser una repressió metòdica de tots els aparells de l’Estat, amb el
suport actiu de l’Església. Accentuar el victimisme de l’Església
com fan les beatificacions és, a més a més d’una tergiversació de la història
que encara es reprodueix a Espanya, una ofensa als perdedors de la Guerra Civil, que eren els que
van defensar la democràcia, i que hauria de crear incomoditat a tota persona
amb sensibilitat democràtica. La meva esperança és que el Papa
Francesc ho vegi així i que, en nom de l’Església, demani perdó, no solament al
seu Déu, sinó al poble espanyol, al qual va fer tant de mal.
Avui, mentre l’Església i les dretes
homenatgen els seus morts, l’ONU acaba d’enviar una delegació denunciant l’Estat
espanyol per no estar fent res per trobar els desapareguts republicans. I el
mateix Estat, sense cap mena de dubte, estarà representat als actes homenatjant
els “màrtirs de l’Església”. No s’avergonyeixen del seu comportament els
representants d’un Estat que es presenta com a democràtic? No s’adona
l’Església de la seva incoherència? No veuen la falsedat de la seva crida a la
reconciliació? És clar que no se n’adonen. I que no se n’adonin és un indicador
que continuen
sent refractaris a reconèixer que l’Església Catòlica no va ser víctima sinó
botxí en aquell període de la nostra història.
Vicenç Navarro. Catedràtic de Polítiques
Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i Professor de Public Policy. The Johns
Hopkins University
Ja ho veieu:
El president Mas no hauria d’anar a un acte d’exaltació nacional-catòlica espanyola i d’agressió a
Catalunya
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada