Xevi Xirgo va publicar la setmana passada un
article sobre Qui fractura qui? referida
a la Camacho, que us incloc.
Estic d’acord totalment amb l’article i
voldria incidir en una de les seves frases:
Un estat cohesionat no expulsaria mai
una part del seu territori, ni lingüísticament ni socialment, i mostraria amb
orgull al món i a tots els seus ciutadans la seva riquesa.
Jo hi afegiria el següent:
Aquest estat és el continuador de l’estat
feixista del 1939 al 1975, la dictadura franquista. I la dictadura era
continuació de l’estat borbònic del qual varem gaudir des del 1714 i que era
continuador de l’estat austracista des de l’arribada de Carles I, tot amb
curtíssimes interrupcions, de la primera república, de la primera dictadura del
Primo de Rivera, de la segona república del 1931 al 1936 i de la guerra d’Espanya
contra Catalunya del 1936 al 1939.
Aquest estat és la continuació directa del
franquisme. És un franquisme sense Franco. I tot està “atado y bien atado”. Recordem
que els Gobiernos espanyols, PSOE o PP, mai no ha condemnat el franquisme ni la
guerra, perquè és d’on ve la seva dubtosa legitimitat. O sigui la seva il·legitimitat!
A partir d’aquests pressupòsits dificilment
amagables som on som!
D’aquí que la frase de l’estat cohesionat és
extrapolable i un estat cohesionat no hauria expulsat jueus ni moriscs, amb el
que varen perdre una immensa intel·lectualitat, ni hi hauria hagut el 1714, ni
el general Espartero hauria bombardejat repetidament Barcelona des de Montjuïc.
Ni s’hauria assassinat els intel·lectuals que es van assassinar durant la
guerra (Carrasco i Formiguera per exemple) i després de la guerra (Companys i Carles
Rahola per exemple). Un estat cohesionat no hauria expulsat més de mig milió de
persones el 1939, molts d’ells intel·lectuals (Ventura Gassol, Ferran Soldevila,
Carme Rodoreda, Pau Casals, i moltíssims
més) que van deixar la terra erma d’intel·lectuals. Van eliminar una generació
de catalans, emulant els assiris a Mesopotàmia.
Un estat cohesionat no hauria rebutjat els
coneixements per a la humanitat que va portar la Il·lustració ni la capacitat
per a desenvolupar una Revolució Industrial (que si que va fer Catalunya, pel
seu compte). Un estat cohesionat no s’hauria mantingut impermeable als estímuls
exteriors fins a esdevenir una caricatura d’ell mateix, una deformació grotesca
d’Europa en paraules de Valle Inclan.
Conseqüents amb totes aquestes premisses l’estat
espanyol, no cohesionat, ha provat durant els darrers quaranta anys d’eliminar
la renaixent cultura catalana, que evidentment ressorgeix de sota de les pedres
a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears...
I ara l’article:
Qui fractura qui?
27/09/13
“Vols dir, Alícia, que en realitat no és
l'Estat, el que està fracturat?”
Diu
Alícia Sánchez-Camacho que la societat catalana està fracturada, i que ho
està per culpa del govern de Mas. Caram. Suposo, Alícia, que la contraposició
d'aquesta societat fracturada que descrius deu ser Espanya, que hem d'entendre
que consideres un
exemple de cohesió. Deu ser casualitat, però la líder del PP català
feia ahir aquestes declaracions en el ple del Parlament just quan el seu partit
a Madrid està cometent barbaritats de l'alçada d'un campanar en el terreny de
la immersió lingüística. Si posessin en pràctica la cohesió que prediquen, Espanya estaria
orgullosa de la seva riquesa idiomàtica i consideraria el català, per posar
només un exemple, un valor i no pas una nosa, que és el que em sembla que és
per a ells.
Un estat
cohesionat no expulsaria mai una part del seu territori, ni lingüísticament ni
socialment, i mostraria amb orgull al món i a tots els seus ciutadans la seva
riquesa.
Però no.
En comptes de
considerar-ho un valor, el govern d'aquest Estat tan cohesionat acaba de votar
contra la proposta que el català sigui un requisit a la justícia, té ministres
que consideren que el català és un idioma que només serveix per adoctrinar els
nens a l'escola o a la televisió pública i, just quan aquí reclamem diàleg, la
resposta ha estat la d'aliar-se amb UPD i declarar el castellà llengua
vehicular a Catalunya (“se van a
enterar”) i donar suport a les polítiques de Bauzá a les Illes.
Qui l'ha provocat, aquesta fractura, Alícia? Si està passant el que està
passant, no deu pas ser perquè és Espanya la que té una fractura, gran i irreversible,
Alícia? No és pas l'Estat el que hauria de reflexionar si està fracturat i per
què?
Xevi
Xirgo
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada