dissabte, 27 de juliol del 2013

26/07/13. Enguany, es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret. En remembrança d'en Jordi Ventura.


Benvolguts,

Avui comentarem un article de l’Avui d’Antoni Dalmau sobre els càtars. La lectura de l’article m’ha fet rebobinar a quan jo tenia uns 20 anys. Vejam.

Quan jo tenia uns vint anys vaig conèixer en Jordi Ventura, de qui ara no se’n parla (no se’n vol parlar) per part dels pseudo-historiadors com l’Antoni Dalmau.  En Jordi Ventura tenia 30 anys en aquell temps, però ja havia viscut molt. Als 19 anys, l’any 1951 (any de la vaga de tramvies) estava estudiant a la Universitat de Barcelona i s’havia hagut d’exiliar per problemes polítics. Havia voltat per universitats franceses i per universitats i sectes dels EUA on s’havia llicenciat en empresarials i s’havia fet bisbe (?) d’una església de quàquers o mormons (no recordo exactament quina). De retorn a Barcelona es doctorà en història i feu cursos de periodisme. També havia esmerçat prou temps com per ser, segons deien, l’estudiós amb més coneixements d’occità del mon mundial.   
L’experiència més gratificant de la meva amistat amb en Jordi Ventura fou l’estada d’una setmana l’any 1962 a Bedarius, a prop de Besiers, en el departament de l’Eraut, en unes jornades d’agermanament occitano-català. Era una mena de Congrés de Cultura Occitana, organitzada per part catalana per en Jordi Ventura. Alguns dels participants que recordo eren l’historiador Rafael Tasis (acabava de publicar Joan I, rei, caçador i músic (1958)), el poeta Tomàs Garcès i crec que en Josep Vicenç Foix. Estava prevista la presència de Josep Sebastià Pons, però es va morir uns mesos abans de la trobada. Jo no havia tingut massa contacte previ amb l’occità i va ser molt agradable adonar-me’n que podia parlar català i entendre l’occità i viceversa. Però sobretot em va orientar cap a l’aprofundiment i la divulgació d’aquests valors, les nostres llengües romàniques, cosa que he estat fent en els més de 50 anys que he viscut des de Bedarius. I ho continuaré fent! A Bedarius vaig trobar un xicot de la meva edat, en Miqueu, que era de Marsella i que parlava provençal. I ens enteníem perfectament! Em va regalar un disc d’en Brassens, dedicat: Al mieu car amic Joan en remembre dals jorns passats ensems a Bedarius. Miqueu. Com podeu apreciar l’occità és força semblant al català. Evidentment s’assemblen més el català i l’occità que el català i el castellà...

Va haver-hi poesia cançons, llengua comparada, història, en especial dels càtars ja que el país era país càtar i és difícil separar el catarisme de l’occità.

Els càtars van representar una de les grans heretgies a què es va enfrontar l'Esglèsia catòlica a l'edat mitjana. Estesos per tota Europa amb diferents noms, la regió on van tenir més força va ser el Llenguadoc. Els càtars, amb unes creences fonamentades en la Bíblia, en especial l'Evangeli de Sant Joan, practicaven unes formes de vida estrictes, que incloïen la continència sexual, el treball manual i l'abstinència de carn. Malgrat la seva desaparició cap al segle XIV, els càtars van deixar una forta empremta en l'actual sud de França.

Simó de Montfort era el cap militar i religiós de la croada contra els albigesos, finançada pel Vaticà i pel rei de França. Un cop Simó de Montfort el 1213, va guanyar les hosts catalano-occitanes comandades pel rei Pere el Catòlic que va morir en la batalla de Muret, va continuar escombrant cap a llevant. Agde és un port mediterrani a tocar de Besiers i la llegenda conta la sinistre frase de Simó de Montfort que havia ordenat cremar la catedral d’Agde i va ser advertit pels seus lloctinents que els càtars fugitius i també gent del poble que eren bons catòlics s’havien refugiat a la catedral. La resposta fou, com ja sabeu: que els cremin tots, Déu ja escollirà els bons catòlics.

Un dels llibres més imponents d’en Jordi Ventura que va enllestir als 28 anys i que demostra el seu coneixement de la Catalunya i l’Occitània del segle XIII, amb una documentació extraordinària és Pere el Catòlic i Simó de Montfort(1960). Aquest llibre primerenc (què hi ha de primerenc en Jordi Ventura?), va estar acompanyat del gran i minuciós estudi sobre Els Heretges catalans (1963) i de Les cultures minoritàries europees (1963) on estudia Occitània, Bretanya, Gal·les, Escòcia i Irlanda. Les seves obres d’abans dels 30 anys ens mostren la capacitat i la projecció del seu treball, que ha continuat fins a la seva mort prematura abans de complir els 70 anys. I ens mostren que tenia molt clar cap on volia enfocar la seva vida d’estudi: cap els Paisos Catalans i la no-nada nació Catalano-occitana, amb un corolari que explicarem més endavant. I aquests treballs es fonamentaven en els seus estudis i recerca en economia (la seva idea directriu), i en història, així com la necessitat de mostrar-nos els valors que teníem i que no hem aprofitat prou...
 

Aquest preàmbul serveix per introduir l’article d’Antoni Dalmau de l’Avui d’ahir. Demà continuarem parlant de l’occità, dels càtars, del no-nat estat occitano català i d’en Jordi Ventura, amic meu:
 

A l'estiu, càtars

25/07/13 02:00 - Antoni Dalmau

 Qui és Antoni Dalmau?

Antoni Dalmau, nascut el 1951 a Igualada, va estudiar lleis i ha dedicat la meitat de la seva vida adulta a fer de polític socialista. Fou President de la Diputació de Barcelona, des de 1982 fins al 1987, i vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-1995). Ara col·labora a El Punt Avui i El Periódico de Catalunya  i de fa de tertulià a Catalunya Ràdio i a  Els matins de TV3.

Ha dedicat una part de la seva recerca al catarisme. Té dos o tres llibres d’història novel·lada sobre els càtars.

Un llibre d’Antoni Dalmau sobre els càtars: El testament de l'últim càtar

 
Tan desconegut com era el catarisme fa una vintena d'anys entre nosaltres i tan viu com està, encara avui, en l'interès de nous lectors i nous oients


Un any més, amb l'arribada de l'estiu, la memòria dels càtars i de la seva dissort es torna a fer present en la petició de nous articles, de cursos d'estiu, de conferències, de rutes guiades per terres occitanes d'amable bellesa. No hi fa res que, avui dia, s'hagi tornat gairebé impossible aventurar noves vies de recerca o de divulgació en una matèria històrica que, a falta de la hipotètica aparició de documentació desconeguda, sembla haver esgotat ja el seu camp d'estudi per complet. No hi fa res, tampoc, que, personalment, hom hagi obert altres camins de recerca i hagi desat curosament la peripècia dels bons homes dins aquelles novel·les i aquells assaigs que sempre tindran un lloc d'honor en els prestatges del record i de la biblioteca personal. El cas és que mai no s'atura l'afany de la gent per conèixer, ni el desig incessant de compadir-se de les víctimes innocents maltractades per la història, ni la fascinació per un moviment religiós que va fer una entrada fulgurant en la baixa edat mitjana i va desaparèixer després d'una manera brutal i sense deixar rastre, víctima d'una gran intolerància. Tan desconegut com era el catarisme fa una vintena d'anys (1993?) entre nosaltres i tan viu com està, encara avui, en l'interès de nous lectors i nous oients que continuen omplint les sales d'actes i les aules amb un interès que no minva.

És clar que tot plegat també forma part de la nostra pròpia història, que els indrets dels esdeveniments històrics que expliquem i visitem són molt a prop de casa nostra. I que, si la memòria ens flaquegés, ja vindria el calendari a socórrer el nostre oblit. Enguany, per exemple, es compleixen els vuit-cents anys de la batalla de Muret, un episodi de la croada contra els càtars que constitueix un moment crucial en la història de catalans, aragonesos i occitans, que gairebé és tant com dir de l'Europa de la cristiandat del segle XIII. La gent vol saber què va passar en aquella derrota infausta, què se'n va fer de la sort dels implicats dels dos bàndols, què va passar en la trajectòria col·lectiva del Casal d'Aragó o per què va ser impossible allò que se'n va dir després lo somni occitan. I demanen, també, quina va ser la conducta del nostre rei, com podia ser que un monarca anomenat “Catòlic” encapçalés una coalició contra l'exèrcit del papa, què hi ha de cert i de llegendari en les anècdotes de Muret que s'expliquen, per què es va perdre contra pronòstic un combat amb forces tan desiguals... I formulen, com sembla quasi inevitable, aquella pregunta de resposta impossible que mai no falta en qualsevol col·loqui: què hauria passat si no hagués passat allò que va passar...

Rescatem, doncs, els nostres apunts i busquem paraules noves i mirades diferents per explicar doctrines religioses, mentalitats i conductes, fogueres i setges, lleialtats i traïcions, protagonistes. I mirem de fer entendre com va ser possible que s'acarnissés tanta ferocitat contra uns homes i unes dones que, ubicats molt lluny del dogma romà i de la teocràcia pontifícia, buscaven simplement l'autenticitat del missatge evangèlic. I quan l'explicació ja esgota els nostres arguments i la capacitat de resistència de l'auditori, els organitzadors d'iniciatives com la Universitat d'Estiu Ramon Llull de Puigcerdà –és a dir, la gent entusiasta de l'Associació Universitària de Cerdanya (Aucer)– ens demanen que acompanyem els alumnes a cercar algun rastre dels bons homes per les terres occitanes. Només un tast, és clar: aquesta vegada visitem el castell de Foix, que a penes ens diu res, avui, de la petja profunda dels càtars i de l'obstinada fe de les dones dels comtes; ens amarem de la vida, l'obra i els miracles de l'infatigable Domènec de Guzmán al bellíssim turó de Fanjaus, al cor d'una comarca del Lauraguès que aquests dies es troba en el moment àlgid de la sega; o ens barregem amb la gentada d'això que en diuen ara una “fira medieval” –n'hi ha pertot arreu!– a la bella plaça porxada de Mirapeis, la vila que hauria tingut l'església gòtica més ampla d'Europa... si no li hagués passat al davant la catedral de Girona... És un tast, només, forçosament apressat, adreçat gairebé de manera exclusiva a fer venir més ganes de tornar-hi.

L'estiu és també el temps en què una munió de catalans passen a l'altra banda de l'Albera i penetren per aquests indrets d'això que en diem el “país càtar”. A mercè molt sovint de la propaganda turística o de la literatura més o menys esotèrica, i no pas de la realitat històrica, se'ls fa difícil saber que no van existir “castells càtars” –llevat de Montsegur i, en certa manera, de Querbús–, que no hi ha rastres físics del pas dels bons homes, que Carcassona va ser objecte d'una restauració molt “imaginativa” o que no hi ha creus ni esteles discoïdals que puguin vincular-se al catarisme, per més que, fins i tot, en trobin una molt a prop d'on se suposa que va haver-hi l'anomenat “camp dels cremats”, al peu de Montsegur. I és que, en matèria de catarisme, no resulta fàcil discernir què pertany a l'àmbit de la història i què es nodreix de la comercialitat, de l'economia o de la faramalla llegendària. Però, tant se val: el paisatge hi és esplèndid i, al cap i a la fi, no és pas tan diferent del mateix que van veure i trepitjar aquells homes barbuts de fa vuit segles. I per als qui vulguin saber i entendre de debò, no han de mancar-los certament ni les guies ni uns quants llibres ben documentats.
Bon viatge!

 

 Hem de dir que tota aquesta febrada pel catarisme (no sé tant per l’occità), no existia abans de les descobertes d’en Jordi Ventura. I en canvi no se’n parla i si se’n parla és per dir-ne mal com veurem en l’apunt de demà.
 

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada