diumenge, 14 de juliol del 2013

14/07/13. El submarí disfuncional. Ahir parlàvem de submarins científics. Avui parlarem de submarins militars.

Benvolguts,

Ahir parlàvem de submarins científics. Avui parlarem de submarins militars.

Quan Narcís Monturiol va disssenyar el primer Ictineu fa més de 150 anys, va pensar utilitzar-lo per a usos civils (recollir coral entre d'altres) i no va pensar a la seva utilització com a màquina de guerra.

Després de l’exitosa campanya del primer Ictineu, Monturiol en va dissenyar un segon amb tracció per màquina de vapor, avarat l’any 1864. Per això el submarí Ictineu del que varem parlar ahir ha sigut anomenat Ictineu 3!

Monturiol va desenvolupar els dos primers submarins Ictineus i al mateix temps va escriure un llibre de nom Assaig sobre l’Art de navegar per dessota de l’aigua en el que hi va dipositar tota la seva ciència, totes les idees, les proves i els assajos de les solucions científiques als problemes que el projecte li anava demanant. El llibre va ser publicat el 1885 quan Monturiol ja era mort. El llibre explicava com fer submarins que suressin, que s’enfonsessin controladament, que maniobressin per sota l’aigua, que fabriquessin oxigen i eliminessin l’anhídrid carbònic de l’habitacle de forma que es garantís el confort dels tripulants i que permetés llargues estades sota l’aigua sense emergir, que tornés a la superfície controladament, etc. També explicava, gràcies a la concepció del doble buc, o doble casc, com el submarí podia enfonsar-se a molta profunditat. Dels dos cascs concèntrics l’interior estava dissenyat amb parets molt robustes per aguantar la pressió de fins a 50 atmosferes i per arribar per tant fins a 500 metres de profunditat malgrat que Monturiol no es va atrevir a fer-lo anar més avall de 50 metres. El casc exterior no necessitava ser robust ja que era senzillament una carcassa i l’aigua circulava lliurement per dintre i per fora.

Així doncs el llibre explicava com construir submarins científics, però evidentment també se’n podien usar les instruccions per a dissenyar submarins de guerra. I així es va fer. 30 anys més tard, el 1914 els alemanys que havien estudiat profundament el llibre de Monturiol varen començar a fabricar en sèrie submarins de guerra i varen agafar una avantatge considerable en la guerra submarina enfront de les potències aliades.

Paradoxalment, el desenvolupament del somni de Monturiol de fabricar submarins científics no va aparèixer fins els anys 40 del segle XX. Recordem els batiscafs de Picard i sobretot els submarins del professor Cousteau.

Aquesta introducció serveix per demostrar com un projecte ben fet porta a resultats correctes i permet estimar molt aproximadament el cost de l’enginy a crear. Ara us presento un article de El País sobre el nyap espanyol en la fabricació de submarins de guerra amb uns costos desorbitats (con el dinero de todos los españoles) i que com que han estat mal calculats saben enfonsar-se però no tornar a sortir!

Llegiu-vos primer l’article de El País : Un submarino con sobrepeso, que us centrarà en el problema i després llegiu l’article que ve a continuació: Submarino disfuncional, en el que el propi diari El País se’n fot del nyap español

 

Algún alto cargo de defensa y algún directivo de Navantia deberían estar explicando públicamente la naturaleza del problema, cómo se solucionará y quiénes son los responsables del esperpento

MARCOS BALFAGÓN
 
Mal hay que diseñar un submarino para equivocarse en el peso en 75 toneladas (quizá el error sea de 100 toneladas, todavía no está claro); muy mal hay que desarrollar un proyecto para que ese exceso de peso condicione la flotabilidad de la nave, cuya gracia, como su propio nombre indica, está en que pueda sumergirse y emerger a voluntad y con rapidez. El S-80 diseñado por Navantia, llamado (ahora sabemos que con sorna) Isaac Peral, se parece mucho a aquel submarino disfuncional de Gila, que los marineros tuvieron que hundir para descubrir después que era un barco. La historia parece un episodio chusco de la polémica sobre la ciencia española que tanto preocupó a Menéndez Pelayo. Tras romper contratos con el grupo tecnológico francés DCN, Navantia, crecida en pundonor y trapío, se atrevió a construir su propio submarino, el citado S-80. A lo peor el Señor no nos ha llamado por el camino de la tecnología, a pesar de todas las invocaciones al I+D+i; el caso es que el S-80 es una nave obesa y con graves problemas en su propulsión hipermoderna.

Pepe Gotera y Otilio han rechazado hacer las chapuzas necesarias para rectificar el desaguisado. En estos momentos, el dilema es o se construye el submarino made in Spain con 75 toneladas de sobrepeso y un sistema de propulsión del montón, de esos que obligan a emerger cada pocas horas, o se corrigen los diseños, se aplaza la entrega a la Marina y se pagan los costes del arreglo que encarecerán el presupuesto. Cabe una tercera solución, en el espíritu de Gila: que cuando haya de sumergirse se hunda a pedradas y que cuando toque emerger lo haga con flotadores de patito.

Los asuntos de dinero son muy serios. Algún alto cargo de defensa y algún directivo de Navantia deberían estar explicando públicamente la naturaleza del problema, cómo se solucionará y quiénes son los responsables del esperpento submarino. Es clamar en el desierto, porque los Gobiernos —el proyecto S-80 tiene una larga vida— son reacios a explicar las cosas; pero hay que recordar que los éxitos y los fracasos tienen responsables. Dijo ufano el presidente Rajoy que “ya nadie duda de España”. Nadie, excepto los españoles y los que tengan que navegar en el S-80.

Joan A. Forès
Reflexions





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada