Benvolguts,
Avui trobo una efemèride interessant a l’Avui:
1933. Alemanya nazi: la crema de
llibres.
El 1933
Hitler ordena a les SA la crema de llibres de jueus, marxistes i pacifistes a
Berlin.
Suposo
que aquesta efemèride us recorda la sistemàtica crema de llibres de la
inquisició, l’assalt de l’Exèrcit espanyol al Cu-cut el 1907, el sistemàtic
genocidi realitzat per les forces d’ocupació franquistes a Catalunya a partir
del 1938, que incloïa, a més dels assassinats, la destrucció d’ateneus i
biblioteques, la crema de llibres o d’elements culturals (cartells, diaris
personals dels nostres prohoms) o el seu trasllat a Espanya amb destí final a Salamanca.
I els bombers ajudant a calar foc als llibres pot
ser que us recordi la novel·la i el posterior film de Ray Bradbury Fahrenheit 451, emulats per l’Aznar i
el Wert, segons l’excels ninotaire Ferreres. La Falange de Primo de Rivera era
la versió espanyola de les legions feixistes italianes i de les SA nazis
alemanyes, amb una capa de catolicisme de l’època. Per això en parlem avui.
A mi la crema de llibres feta per les SA i
pels bombers de Ray Bradbury em recorda molts sinistres esdeveniments de casa
nostra i em remeto al meu Bloc, a l’apunt del 25 de maig de l’any passat quan s’estava
a punt de jugar a Madrid un Barça-Athletic Club i que segons l’article de Lluís
Martínez al mateix Avui, a la Villa i Corte es temien una invasió d’ikurrinyes
i estelades i una xiulada immensa als Borbons, tal com fou en realitat:
En aquest apunt hi vaig descriure la meva
aversió a Espanya, amb els corresponents motius:
Jo
sempre he tingut una aversió immensa a la bandera espanyola i a l’himne
nacional d’Espanya o Marcha Real. I el meu raonament sempre ha sigut idèntic al
de l’articulista: Eren la bandera i l’himne dels franquistes guanyadors de
la guerra del 36-39 contra Catalunya, i nosaltres havíem perdut la guerra.
I és
cert com diu l’articulista, que aquesta aversió va néixer i es va anar
congriant a partir del moment que l’exèrcit feixista va entrar a Barcelona.
L’exèrcit feixista era el del Franco i del Millan Astray i del Yagüe, reforçat
amb el moros del Rif enquadrats en els Regulares, i la Legió de la cabra, i els
requetés, , i els falangistes i el Dionisio Ridruejo i l’espoli sistemàtic del
nostre patrimoni cultural, afegint-hi la Legió Condor, l’aviació i la marina
italiana i el Papa que beneïa els avions que ens venien a bombardejar, i el Pla
y Deniel i la Cruzada i el bajo palio i el parte de guerra, i la
trompeta tatarí, tí, tí que ens varen encolomar entre cap i coll durant
els 25 años
de paz en
iniciar-se cada migdia per la Radio Nacional el diario hablado que era
continuació del parte de guerra.
L’exèrcit,
la bandera i l’himne, a part dels falangistes i el clero varen irrompre
(segons l’encertat mot de l’articulista) a Catalunya. Molts catalans que havíem
perdut la guerra varem quedar traumatitzats (jo tenia 2 anys però ho vaig anar
vivint a mida que em vaig anar fent gran a través de la meva família que érem
rojo-separatistas i judeo-masónicos, segons la terminologia oficial). I no ens
podíem imaginar de cap manera que la dictadura franquista duraria 40 anys! O
sigui que el trauma va produir, al menys en el meu cas, un rebuig a l’himne, la
bandera, l’exèrcit, la falange, el clero i la llengua dels opressors (hable
en cristiano!). La nostra aversió, evidentment es va eixamplar als
Borbons quan el Juanca va acceptar l’entronització de part del Franco, amb tota
la simbologia i la parafernàlia heretada corresponent: exèrcit, bandera, himne,
privilegis de l’església catòlica, idioma (" Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a
nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más
diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima el idioma de Cervantes
".
Podeu imaginar-vos com van transcórrer la meva infància i
joventut, passant gana (que no recordo haver notat excessivament), i anant a
l’escola i l’Institut vivint en un ambient corrumput, amb la imposició de la
llengua espanyola per a tot arreu (jo tenia un oncle que era mestre i me’n feia
creus que parlés en castellà a l’escola, quan a casa ningú no parlava
castellà). Al pati de l’Institut de Batxillerat cada matí hissaven la bandera
espanyola i et feien formar en files, i amb el braç de cadascú a l’espatlla del
del davant que en iniciar una altra relíquia del règim, el Cara al Sol,
calia alçar fent el signe feixista i cantar-ne totes les estrofes (la camisa
nueva i el volveran banderas victoriosas). Cada dia, durant
tot el curs, dissabtes inclosos, durant cinc anys. Com els nazis de la il·lustració de sota...
I ara l’Efemèrides del dia / JORDI SOLER i
TONI STRUBELL
10/05/13
Obeint l'ordre del canceller Adolf Hitler d'emprendre accions
contra “l'esperit no alemany”, que comportaven
persecucions sistemàtiques d'escriptors jueus, marxistes i pacifistes, a
Berlín, i davant l'edifici de l'òpera nacional, desenes de milers de llibres van ser llençats a
les flames per estudiants, professors i membres del partit nazi. Atès que la
pluja impedia que cremessin, els bombers van col·laborar ruixant-los amb
benzina. Mentrestant, una banda de música de les SS tocava aires
patriòtics. Al final, les obres de 94 autors com ara Heinrich Heine i
Sigmund Freud
van quedar reduïdes a cendra.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada