dilluns, 12 de novembre del 2012

12/11/12. “La idiosincràsia espanyola és suïcida”

Benvolguts,

L’amic Kevin m’ha fet conèixer el seu web  www.eljurista.cat, de subtítol el diari jurídic en català que divulga aspectes jurídics, especialitzats o no, interessants pel mon jurídic però també per a la resta de mortals.

El primer i sorprenent article que he trobat és una entrevista amb l’Albert Pont, a qui he sentit alguna conferència i de qui estic en procés de llegir la seva òpera prima (?) Delenda est Hispania. Albert Pont és llicenciat en Ciències Polítiques i de l’Administració per la UAB, especialista en Dret Internacional i en Relacions Internacionals i vicepresident del CCN (Cercla Català de Negocis). Dic sorprenent perquè amb molt poques frases defineix el problema i exposa la seva conclusió!

L’entrevista és molt llarga i profunda. De fet és un resum molt resumit d’una part del llibre Delenda est Hispania.

Intentaré fer-ne un extracte, o sigui un resum del resum del resum.

Fa una entrada de cavall sicilià i explica el següent:

Ens cal saber que tenim un as paradoxal a la màniga: els fonaments jurídics del que és Espanya. Després de navegar des dels Decrets de Nova Planta a la porta de la nostra emancipació, descobrim que les conseqüències jurídiques de la secessió de Catalunya són l’esfondrament de l’Estat espanyol. Arguments:

       Abans de Felip V la monarquia hispànica, nascuda amb el casament dels reis catòlics, estava formada per la Corona (Confederació) catalonoaragonesa i el Regne de Castella.
o   Cadascuna d’aquestes entitats gaudien de les seves pròpies regles, les constitucions catalanes en el nostre cas, i eren entitats sobiranes reconegudes internacionalment per separat, les seves relacions es subscrivien al dret internacional.
o   Per tant, en aquella època el Principat de Catalunya era un subjecte polític sobirà i així ho constaten els tractats diplomàtics de l’època.
o   Amb el Decret de Nova Planta es produeix la supressió il·lícita de la nostra sobirania.
·       L’Espanya que coneixem ara és el resultat de l’annexió il·legal del Principat de Catalunya al Regne de Castella. Aquesta annexió:
o   va suprimir unilateralment la nostra sobirania,
o   va incomplir el testament de Carles IV,
o   va incomplir el jurament de les constitucions catalanes que va fer el mateix Felip V abans de la Guerra de Successió i l’article XIII del Tractat d’Utrecht (1713). En cadascun d’aquests acords hi constava el respecte a les Constitucions catalanes un cop el Borbó sigués monarca.
·       La independència de Catalunya no és la secessió d’una part del territori de l’Estat espanyol tal com defensa la majoria, sinó la restitució històrica, adaptada al segle XXI, d’una sobirania que gaudia de subjectivitat internacional i no tenia res a veure amb la Corona de Castella.
·       Espanya ha creat en un ordenament jurídic basat en la negació de la nostra sobirania nacional anterior a 1714, de la nostra identitat, de la nostra història.
·       La historiografia oficial espanyola explica que l’acte constitutiu d’Espanya va ser el casament dels reis catòlics, però això no és així. El matrimoni entre Isabel i Ferran, no va suprimir la sobirania de les entitats històriques que formarien la Monarquia Hispànica, ni van crear una entitat sobirana nova, en aquell moment érem actors internacionals en tota regla. El que realment va “crear” el que ara és Espanya va ser el Decret de Nova Planta; a través de l’eliminació per decret de la sobirania de la Corona d’Aragó, i l’ampliació (unilateral) de la sobirania de Castella als territoris catalans.
·       Si Catalunya recupera la seva sobirania perduda, no en queda res d’Espanya si ens cenyim estrictament als seus orígens:
o   Quan es va dissoldre la URSS la Federació Russa va considerar-se continuadora de la Unió Soviètica al·legant dos motius: primer perquè suposava el 74% del conjunt del territori, i segon perquè concentrava el 51% de la població. Per tant es va considerar que allò era el nucli dur de l’estat soviètic i que només ells en podien ser els continuadors.
o   Però, segons la Constitució, l’estat espanyol es constitueix a partir de comunitats autònomes jurídicament iguals. Catalunya ara és legalment el mateix subjecte jurídic que Extremadura, Andalúsia, Castella i Lleó, Astúries, Castella la Manxa, etc, o sigui el que antigament era tot un territori anomenat Castella.
o   La voluntat espanyola de negar la nostra diferència, ha desmembrat el que era el territori i l’ADN de Castella en comunitats autònomes jurídicament iguals, la qual cosa fa que cap de les comunitats actuals tingui prou volum econòmic, territorial i demogràfic per continuar la personalitat jurídica del que ara és Espanya.
·       Han construït l’escenari per autodestruir-se. La idiosincràsia espanyola és suïcida. A més a més, si qualsevol de les comunitats actuals volgués ser continuadora del que ara és Espanya, per exemple la Comunitat de Madrid, s’hauria de confederar o federar amb la resta de comunitats autònomes per constatar la unitat de l’Estat. Però ells mateixos van prohibir aquesta possibilitat a la Constitució pensant en evitar la federació dels territoris dels Països Catalans...
·       L’estratègia se’ls ha girat en contra. Les seves ànsies d’unitat i de negar el que som han provocat que quan arribi el dia de restituir la nostra sobirania, a través d’un procés democràtic i legítim, Espanya s’enfonsi.


 
Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada