Benvolguts,
Navegant per
internet he trobat dos articles amb un nexe d’unió, el mot i concepte MEDIOCRITAT!
Per una banda hi
ha un article de l’impresentable i càustic Salvador Sostres, que no és un sant
de la meva devoció, que malgrat que es defineix com a convergent, tira amb bala
contra en Mas. Per l’altra hi ha unes reflexions molt interessants de
l’humorista Forges, però que en aquest cas no és precisament en clau d’humor.
L’article del
Sostres està penjat al seu Bloc, http://www.salvadorsostres.com/, per tant és de fiar totalment. En Sostres
parla de que les bases de Convergència no necessiten que les alliçonin. Parla
del president Mas i del seu imperi de la mediocritat,
parla d’honestedat, més aviat de deshonestedat, d’estafa, d’engany, d’un
estatut de merda i d’un Pacte fiscal de la senyoreta Pepis, d’un Govern de gossets faldillers, ignorants i petulants, que
res no saben i que li fan fer el ridícul una i una altra vegada. I finalment
explica que les bases de CDC no necessiten cap lliçó de res, només necessiten un president compromès amb la història i
amb el futur de Catalunya.
El del Forges no
l’he trobat en un web o Bloc conegut. Per tant suposo que és del Forges, està
repetit en Blocs i bloquets, i és intel·ligent i destapa les vergonyes del
país. He triat un web qualsevol: http://insurreccionalista.org/?p=4615,
que segons ells mateixos escriuen: Somos la conjunción de tres colectivos
libertarios: Kolectivo Cíniko de Karcelona (K.C.K.), Grupos Autónomos de
Resistencia Global (Global-G.A.R.) y KYNIKOS Editorial. Que són catalans,
encara que escriguin en castellà és evident ja que en la seva declaració de
principis diuen que: Queremos haceros cinco céntimos de los contenidos.
El Forges
defineix Espanya com un país mediocre i
ho explica en pocs punts: On comença la mediocritat,
com és acceptada, com els espanyols son consumidors compulsius de programes
brossa a les televisions, com mai cap president espanyol ha sabut parlar
anglès, com el sistema educatiu ha posat el país a la cua del mon desenvolupat,
com qui despunta provoca recel, com la mediocritat és
la gran aspiració nacional, com els caps s’envolten
de mediocres per dissimular la seva propia mediocritat…
Trobo
que és una anàlisi molt correcta i trobo també que alguna de les mediocritats
no ens pertoquen, però d’altres segurament que sí. Estem suficientment
empeltats per que això succeeixi.
Bé això era pura
digressió!
El nexe d’unió
que és el concepte mediocritat m’ha fet
que em llegís amb interès els dos articles.
1.
Salvador Sostres. Les bases i el líder
Uns tasts:
Convergència alliçona els seus
militants sobre el pacte fiscal –l’altre dia, a Ripollès, en va concentrar 4.000- i Josep Rull, també de
CDC, i per qui confesso una estima especial , crida a la desobediència a la
Generalitat, i diu que des del partit instaran el Govern perquè no apliqui
“les retallades que ens imposa Montoro pel 2013”.
Tot això és fantàstic, extraordinari. Però em sembla que tot plegat aniria més ràpid si CDC,
enlloc d’emprenyar els seus militants el cap de setmana, alliçonés el seu
líder i president de la Generalitat, Artur Mas, sobre què és el pacte fiscal
i què significa. Les bases de Convergència, pobretes, ja han fet
molt i ha han fet prou. Han votat disciplinadament el que en cada moment
se’ls ha dit, s’han empassat tots els gripaus que ha fet falta i han resistit
d’una manera modèlica durant els anys foscos de l’oposició.
A les bases de Convergència no cal
alliçonar-les de res, perquè ja eren independentistes quan el president Pujol
renegava de la independència i l’Artur Mas encara ni sabia què era Catalunya. Les bases de Convergència ja fa molts anys
que saben que el pacte fiscal o el concert econòmic no són la solució i que
el que cal és la independència. I amb molta disciplina i molt sentit d’Estat,
amb molta paciència i cap arrogància, han votat CiU perquè tot anés pas a pas
i sense trencar la porcellana, i ha confiat en els líders d’aquesta federació
perquè a banda de ser independentistes tenen dos dits de cervell i no volien
convertir Catalunya en un circ.
No cal, de veritat. A les bases de CDC no els
cal cap lliçó de res. Més aviat les necessita el líder, les lliçons. Una lliçó elemental d’honestedat i d’amor al país, que
d’entrada l’hagués dut a envoltar-se de persones inspirades i capacitades en
lloc d’aquests gossets faldillers, ignorants i petulants, que res no saben i
que li fan fer el ridícul una i una altra vegada. Homs, Cuminal, etcètera.
Quin desastre.
El president Mas ja ens va enganyar
una vegada, i ja prou que en patim les conseqüències, amb aquest Estatut de
merda. Ara pretén
tornar a fer el mateix, per salvar la seva presidència, amb un pacte fiscal de la senyoreta Pepis pactat tant a la
baixa que fins i tot a Convergència ja li han dit que no l’hi accepten.
Potser és la primera vegada que l’executiva de CDC es rebel·la contra el seu
líder: imagina’t com de grossa havia de ser la tifeta emmascarada que Mas els
proposava que s’empassessin.
El president Mas no vol anar al
conflicte i fuig del xoc de trens. Que ho digui, que sigui honest i que ho digui, perquè així els catalans
podrem decidir lliurement si ja ens va bé així o
si preferim un altre president i un altre projecte.
La grandesa no s’assoleix mai sense
generositat. I el president Mas no ha estat mai generós amb Catalunya. Ens va
fallar amb l’Estatut i ara ens està fallant amb el pacte fiscal.
Ara que Mas ja ha fundat a Catalunya el seu
particular imperi de la mediocritat,
estaria bé que tingués un darrer moment de persona, un instant d’integritat
encara que fos breu i passatger, i ens digués la veritat del què pensa fer.
Mentre tot això arriba, que ja sé que no
arribarà, Mas faria bé de deixar d’alliçonar les
seves bases, faria molt ben fet si com a mínim tingués la decència
de callar. Les bases de CDC no necessiten cap lliçó de res. Només necessiten un president compromès amb la història...
2.
Forges define claramente a España- un país de
mediocres-
UNA TRISTE
REALIDAD…EL PAIS EN QUE VIVIMOS
Escribe Forges:
“Quizá ha llegado la hora
de aceptar que nuestra crisis es más que económica, va más allá de estos o
aquellos políticos, de la codicia de los banqueros o la prima de riesgo.
Asumir que nuestros problemas no se terminarán cambiando a un partido por
otro, con otra batería de medidas urgentes o una huelga general. Reconocer
que el principal problema de España no es Grecia, el euro o la señora Merkel.
Admitir, para tratar de corregirlo,
que nos hemos convertido en un país mediocre.
Ningún país alcanza
semejante condición de la noche a la mañana. Tampoco en tres o cuatro años. Es el resultado de una cadena que comienza en la escuela
y termina en la clase dirigente. Hemos
creado una cultura en la que los mediocres son los alumnos más populares en
el colegio, los primeros en ser ascendidos en la oficina, los que más se
hacen escuchar en los medios de comunicación y a los únicos que votamos en
las elecciones, sin importar lo que hagan. Porque son de los nuestros.
Estamos tan acostumbrados a
nuestra mediocridad que hemos terminado por aceptarla como el estado natural
de las cosas. Sus excepciones, casi
siempre reducidas al deporte, nos sirven para negar la evidencia.
Ø Mediocre es un país donde sus habitantes pasan una
media de 134 minutos al día frente a un televisor que muestra principalmente
basura.
Ø Mediocre es un país que en toda la democracia no ha dado un presidente que hablara inglés o tuviera unos mínimos conocimientos sobre política
internacional.
Ø Mediocre es el único país del mundo que, en su
sectarismo rancio, ha conseguido dividir incluso a las asociaciones de
víctimas del terrorismo.
Ø Mediocre es un país que ha reformado su sistema
educativo tres veces en tres décadas hasta
situar a sus estudiantes a la cola del mundo desarrollado.
Ø Mediocre es un país que no tiene una sola universidad entre las 150 mejores del
mundo y fuerza a sus mejores
investigadores a exiliarse para sobrevivir.
Ø Mediocre es un país con una cuarta parte de su
población en paro, que sin embargo, encuentra más motivos para indignarse
cuando los guiñoles de un país vecino bromean sobre sus deportistas.
Ø Es mediocre un país donde la brillantez del otro provoca
recelo, la creatividad es marginada -cuando no robada impunemente- y la
independencia sancionada.
Ø Un país que ha hecho de la mediocridad la gran
aspiración nacional, perseguida sin complejos por esos miles de jóvenes que
buscan ocupar la próxima plaza en el concurso Gran Hermano, por políticos que
insultan sin aportar una idea, por jefes
que se rodean de mediocres para disimular su propia mediocridad, y por estudiantes que ridiculizan al compañero que se
esfuerza.
Ø Mediocre es un país que ha permitido, fomentado y celebrado
el triunfo de los mediocres, arrinconando la excelencia hasta dejarle dos
opciones: marcharse o dejarse engullir por la imparable marea gris de la
mediocridad.
FORGES.
|
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada