Benvolguts,
Ahir en parlàvem, el forat espanyol és massa
gros per que Europa s’hi atreveixi. I el forat no és tan sols de Bankia sinó de
tot el sistema financer d’Espanya (el
mejor sistema financiero del mundo, que deia el ZP), que havent practicat
sempre l’obscurantisme, per naturalesa, no són capaços de presentar els
comptes clars i s’ha de demanar l’ajut d’auditories foranes per intentar
entendre com és de gran el forat, quines ramificacions té, qui en té la culpa, etc.
En l’España de la Unagrandeylibre, se sentia
parlar dels comptes del Gran Capitan i em sembla que tenen quelcom de relacionat
amb el que està passant. Trec de la viquipèdia:
Las Cuentas
del Gran Capitán son un tópico cultural español que se basa en una
anécdota atribuida a Gonzalo Fernández de Córdoba, el Gran Capitán, que ridiculizó a Fernando el Católico cuando éste le pidió
cuentas de los gastos en que había incurrido durante la campaña de Nápoles,
a finales del año 1506. La respuesta de aquél fue desafiar al rey con una
enumeración de gastos exorbitantes en conceptos absurdos, (la frase más famosa,
que suele usarse también como tópico es en picos, palas y azadones, cien
millones…) pero que aludían
directamente al heroísmo de sus soldados y a las victorias conseguidas, que
habían supuesto la derrota francesa y proporcionado en la práctica acceso al
resto de Italia desde la base del reino de Nápoles. Como frase hecha, se utiliza para calificar de
exagerada a una relación de gastos, o incluso a un listado de cualquier tipo,
para ridiculizar una relación poco pormenorizada o para negar una explicación
pedida por algo a la que no se tiene derecho.
Continuant al Google he trobat les Verdaderas
cuentas... http://es.wikisource.org/wiki/Verdaderas_cuentas_del_Gran_Capit%C3%A1n.
Només un paràgraf ja basta per saber de què va la història. Després de
moltes enumeracions totes demencials acaba amb: Cien millones por mi paciencia en escuchar ayer
que el rey pedia cuentas al que le ha regalado un reino.»
Fatxenderia a l'estat pur...
Ja es veu que no hi havia massa feeling entre el
rei Ferran d’Aragó i el Gran Capitan. I el Ferran aguantant! Sembla el Mas
aguantant el Duran!
Necessitaríem el criteri i la ciència d’en
Jordi Bilbeny per saber què hi ha de cert en totes aquestes històries. Jo d’aquella
època ja no em crec res...
I bé, tornant a la puta realitat, vegem què en
diuen els diaris. El ZP tenia el sistema financer espanyol en alta estima: el mas sólido del
mundo:
Ja es veu que les dues tardes que el Jordi
Sevilla li havia de dedicar per que entengués tot l’intríngulis financer
espanyol li van fer el seu efecte...
Immediatament, els diaris espanyolistes han
dit que Espanya no necessita ajuda. I ja hi som...
Si fem un repàs dels titulars de diaris
estrangers:
The New York Times:
"Espanya té una carta guanyadora en les negociacions dels rescats dels
bancs"
The Independent:
"L'eurozona dividida mentre s'acaba el temps per a Espanya"
La Croix,
diari conservador francès: "Salvar Espanya, salvar l'euro"
Die Tagezeitung: "Madrid busca el
rescat"
És
una perfecta mostra de com la picaresca espanyola pretén que l’ajudin aplicant
la fatxenderia celtibèrica a la seva relació amb tota la resta del mon. La
política d’Espanya és de deixar-se ajudar, no de demanar l’ajuda! Hi ha una frase feta i un film que es diu
The harder they fall, explicant que com més alt estiguis, més dura serà la
caiguda. Ja ho sentirem a dir...
07/06/2012
La part bona del rescat és que per fi s’ha passat a l’acció.
El perill és que sigui un nou pedaç per comprar temps i no resolgui els
problemes de fons
Europa
sospesa un pla de rescat per a Espanya que implicaria ajudar el seu trontollant
sector financer amb diners europeus, però imposant a canvi una austeritat menys
draconiana que les aplicades a Irlanda, Portugal i Grècia. S'evitaria
així en part la humiliació i en part agreujar la recessió amb més retallades en
dosis de cavall.
El govern de Mariano Rajoy ha negat per activa i per
passiva que li faci falta cap mena d'ajuda exterior, tot i que fa dos dies el ministre
d'Hisenda, Cristóbal Montoro, va admetre per primera vegada els problemes
d'Espanya a l'hora de finançar-se.
Ahir
l'executiu espanyol es va mantenir mut sobre les converses en curs.
Sembla clar que la prudència s'imposa en espera dels resultats de les
auditories sobre el sector bancari espanyol, tant la de l'FMI -una primera
conclusió de la qual ja ha donat per sa el 70% del sector- com la de les firmes
Roland Berger i Oliver Wyman.
La
Comissió Europea, el Banc Central Europeu i fins i tot la sempre reticent
Alemanya s'han mostrat partidaris de fer un pas per ajudar Espanya -conscients
que s'hi juguen el futur de l'euro-, amb diferents fórmules que no passen per
un rescat en tota regla. Té una part bona: que per fi han passat a
l'acció. Així ho
veuen els inversors i així s'ha traduït a les borses i a la prima de risc, més
relaxada.
La part dolenta, o almenys perillosa, és justament que
el rescat que es planteja sigui limitat. És difícil jutjar una solució sense saber-ne l'abast
ni les contrapartides exigides a Espanya. Però, segons com es faci, pot
ser un nou pedaç europeu per comprar temps, que s'explica perquè Europa no té
ni els diners ni l'esma d'emprendre les reformes que li fan falta per
afanyar-se a construir la unió fiscal, amb el Tresor i el deute comú que necessita, i
d'ampliar el paper del BCE perquè a més de vetllar per la inflació vetlli també
pel creixement. Perquè els bancs són gran part del problema
espanyol però no tot: també hi ha l'endeutament privat i la falta de motors de
creixement.
I l’article del director Carles Capdevila,
incidint en la mateixa idea s’anomena: Un
tros de veritat, una mica de rescat.
07/06/2012
Ahir una
persona em va regalar la comparació ideal per entendre per què americans i
anglesos va fer neteja ràpida dels actius tòxics bancaris i en el nostre cas ho anem tapant i
sabent per etapes.
És com la vida de parella: els anglosaxons es casen i separen sovint, fan els
processos lògics afrontant la veritat, i la infidelitat dura menys perquè és mal
vista. I al món mediterrani la tradició és no separar-se i mantenir les
relacions amagadetes, anar-ho tapant fins que explota. Quan
afrontes la veritat de cop és dur, caus de cop, però comences la recuperació al
mateix moment.
Tenir secrets sota la catifa i anar-los desvelant de mica en mica té un punt de
tortura, perquè vas acumulant petites males notícies, la bola s'acaba fent
encara més grossa i quan toca recomençar estàs molt cansat. Potser
en honor d'aquesta manera de ser, i mentre el debat era rescat sí o rescat no,
des d'ahir va prenent cos a Europa la idea que Espanya rebi "una mica de
rescat".
Un rescat suau, a la carta, una intervenció amb anestèsia local. Potser es basa
en un diagnòstic correcte, o potser és només una manera de començar, tenir el
pacient ja mig adormit i immòbil, i un cop obert decidir si cal anar més a
fons. En tot cas, la conseqüència que Espanya vagi ensenyant
les vergonyes de mica en mica és que sigui rescatada a poc a poc. I ho
explicarem, esclar, per capítols.
En conclusió, segons el meu parer, el forat és
tan gros que Europa no s’atreveix a intervenir totalment ja que trontollaria
tota la barraca. Solució (parcial): Anar intervenint de mica en mica, “que se consiga
el efecto sin que se note el cuidado”. Però això no crec que pugui funcionar
perquè hi haurà greuges comparatius a dojo entre entitats bancàries, entre les
comunitats, entre partits polítics...
Reflexions
Corria un acudit
famós ja fa molts anys, propagat pels francesos, contra els belgues: Diuen que
Bèlgica, veient que Anglaterra i l’Índia i el Japó condueixen per l’esquerra
decideix canviar el sentit de circulació a tot el país... però per que no sigui
tan traumàtic, decideixen primer canviar el sentit dels turismes i 3 mesos més
tard el de la resta de vehicles...
No sé si hi veieu
la semblança?
Joan
A. Forès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada