Darrerament en Salvador Cardús cada cop surt més
en aquest Bloc. Concretament l’hem esmentat 14 vegades, 8 el 2011 i 6 el 2012.
Ara en la darrera setmana ha fet una conferència al Centre Cívic de Bellaterra en
la presentació de l’ANC amb el títol De
la independència possible a la inevitable i un article a Nació Digital de
títol Que hi ha algú més? En tots
dos casos parla d’independència i això m’ha portat a comparar les dues accions
i sobretot a veure com es va concretant la seva opció independentista que
sempre ha tingut, però que ara crec que és més desinhibida. En la xerrada de Bellaterra
fa història dels greuges amb l’Estatut i assegura que el procés
de convicció de que s’ha d’anar cap a la independència "s’ha anat accelerant de tal manera que no
som conscients del gran recorregut que s’ha fet. O dit d’una altra manera: reconeix en el poble el mateix camí que ell
ha seguit: anar
cap a l’independentisme acceleradament. Desbocadament voldria jo! En
l’article, que parla del Pacte Fiscal, diu:
Tot plegat, amb el seu
punt de surrealisme. Estem discutint què
anem a demanar, sabent que no tan sols no estan disposats a donar res, sinó que
no tenen res per donar.
Val la pena de sentir la conferència de (13 minuts)
i val la pena de llegir-se l’article (3 minuts)!
Salvador Cardús, de la independència possible a la inevitable
25/05/2012
El periodista, sociòleg, escriptor i doctor en economia, Salvador Cardús, destacava ahir al Centre Cívic Bellaterra que la independència és una fita històrica que, segons ell, no té marxa enrera i que arriba després de tot un seguit d’esdeveniments de caire polític i social pels quals ha arribat l’hora que els catalans decideixin el seu propi destí.
Vídeo de la conferència que dura 15 minutets:
Segons Salvador
Cardús,
aquesta ja no és una expectativa només d’uns pocs convençuts, sinó que s’ha
anat estenent arreu del país, i ara s’ha arribat a un punt d’inflexió,
fonamentalment per tot el procés de discussió de l’Estatut del 2006. Un procés
que va portar la convicció que la Constitució no era un camí obert, sinó "una ratera
política per als catalans", tal com, assegura, es va poder
comprovar després amb la sentència del Tribunal Constitucional.
Per a Cardús,
un dels moments claus en què es va adonar que l’Estatut no era el camí adient
per a Catalunya es va produir quan al desembre de 2006 el govern de Madrid va
imposar una hora més de castellà a les escoles catalanes. Per al ponent, tot
una demostració de que la suposada autonomia catalana quedava "esmicolada
i en entredit".
Des de 2006
fins ara, el sociòleg afirma que el procés de convicció de que s’ha d’anar cap
a la independència "s’ha anat accelerant de tal manera que no som
conscients del gran recorregut que s’ha fet". Bona prova
d’això, comenta, és l’aparició de noves organitzacions independentistes amb un
perfil més plural i diferent al tradicional, com ara Sobirania i Justícia, la
qual aplega gent gran, acomodada i de nom i que en poc temps ha arribat a la xifra
de 3.000
associats.
Un altre fet
destacat són també les adhesions particulars -per exemple d’empresaris, intel.lectuals i polítics-
algunes d’elles "veritables sorpreses per venir d’ambients més aviat
federalistes" o de persones de l'entorn del PSC que considera en principi
"poc sensibles" al moviment independentista, com ara l'actual
conseller de Cultura Ferran Mascarell o l'escriptor i
exdirector del CCCB, Josep Ramoneda.
Pel que fa a
les consultes populars, Cardús creu que no hi ha cap experiència similar a tot
Europa de capacitat de mobilització tan intensa i extensa, com la que es va
donar durant els anys 2009-2010.
Davant
aquesta situació, Cardús creu que, malgrat que el futur no serà fàcil,
Catalunya té endavant
"el més gran i ambiciós desafiament que pot tenir un pais, i pel qual
tots, ciutadans i polítics han d’estar preparats".
Segons el
sociòleg, ni Europa ni Espanya seran els principals problemes, sinó que el principal escull
que es trobarà en aquest camí, "som nosaltres mateixos".
Informa: Cerdanyola.cat
Salvador Cardús. Que hi ha algú més?
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticiaON/3778/algu
En la negociació del pacte fiscal que encapçala el govern actual, la memòria
de l’experiència del procés pel qual es va arribar a l’aprovació de l’Estatut
de 2006, convenientment retallat el 2010 i no pas per la crisi econòmica, hi
pesa com un mort (que és el que és ara mateix aquell Estatut). Els fets són
massa recents com per oblidar les ingenuïtats, els errors i les renúncies que
es van cometre i que van deixar els nostres representants polítics amb un pam
de nas –per dir-ho en termes d’horari infantil- davant de l’Estat espanyol.
Tant, que si les estructures de dominació estatals en tinguessin la capacitat,
ara encara s’estarien cargolant de riure.
Hi ha, en primer lloc, la memòria d’aquella paradoxa irresoluble que parla de la necessitat d’unitat dels partits polítics per fer força a Madrid, però que només aconsegueixen anar junts en la mesura que arriben a acords pels quals ja no fa falta tenir gaire força. Ara mateix, si la unitat va a compte de cedir en el fonamental, tenir la clau de la caixa, doncs ja no cal anar a Madrid plegats. El parany, òbviament, està en el fet que alguns dels partits d’aquí no volen la unitat per fer més força, sinó per restar-ne i evitar el xoc de legitimitats entre Catalunya i Espanya. És a dir, que en realitat, ja estan a l’altra banda de la taula de negociació de Catalunya estant. Una cosa molt semblant a la que ja va debilitar l’Estatut de 2006, quan l’endemà d’arribar a un acord aquí, Montilla anunciava que ell mateix ja el rebaixaria allà.
En segon lloc, hi ha la pressió que se sol rebre dels poders fàctics –la força dels quals l’obtenen de no ser transparents-, que ja es va mobilitzar per l’Estatut. Recordeu l’estiu en què Maragall va enviar-los una carta que tot feia pensar que s’havien redactat ells mateixos. I, sobretot, fem memòria de com Artur Mas va acabar cedint a les altes pressions per acabar d’una vegada amb la incertesa d’una negociació que tant els amoïnava. La història es repeteix de manera gairebé clavada.
Però, és clar, també pesa i molt l’experiència del fracàs. És a dir, que ningú no vol tornar a haver de carregar el mort d’un nou enfonsament. Fins i tot el PP anuncia una abstenció abans d’arribar a cap acord, o sigui, abans de saber què es demanarà exactament a Madrid. Es posen la bena abans de fer-se la ferida. Per no parlar del funambulista Duran, que a la tarda diu aquí que cal una Agència Tributària pròpia, i l’endemà, allà, diu que seria absurd pensar en una agència independent. Tot i que, tal com fan anar les paraules, potser hi ha una coherència oculta difícil de desxifrar pels pobres mortals que no entenem l’alta política. O què dir del PSC, que encara canta la cançó del federalisme, que és com tocar música ié-ié en temps de música rap.
Tot plegat, amb el seu punt de surrealisme. Estem discutint què anem a demanar, sabent que no tan sols no estan disposats a donar res, sinó que no tenen res per donar. És com aquell que crida socors, agafat a una branca, a mig caure al fons del pou, i sense que ningú el senti. “Que hi ha algú?”, va bramant. Quan finalment Déu li diu que es deixi anar que ja el salvarà, s’ho pensa uns segons, i torna a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs aquest és el cas. Els sobiranistes, per fer un pacte fiscal, van cridant, inútilment a l’altra banda: “Que hi ha algú?”. I quan els unionistes diuen: “Deixeu-vos anar que l’Estat us salvarà”, després de pensar-ho uns segons, els sobiranistes tornen a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs sí que hi ha algú més: la independència.
Hi ha, en primer lloc, la memòria d’aquella paradoxa irresoluble que parla de la necessitat d’unitat dels partits polítics per fer força a Madrid, però que només aconsegueixen anar junts en la mesura que arriben a acords pels quals ja no fa falta tenir gaire força. Ara mateix, si la unitat va a compte de cedir en el fonamental, tenir la clau de la caixa, doncs ja no cal anar a Madrid plegats. El parany, òbviament, està en el fet que alguns dels partits d’aquí no volen la unitat per fer més força, sinó per restar-ne i evitar el xoc de legitimitats entre Catalunya i Espanya. És a dir, que en realitat, ja estan a l’altra banda de la taula de negociació de Catalunya estant. Una cosa molt semblant a la que ja va debilitar l’Estatut de 2006, quan l’endemà d’arribar a un acord aquí, Montilla anunciava que ell mateix ja el rebaixaria allà.
En segon lloc, hi ha la pressió que se sol rebre dels poders fàctics –la força dels quals l’obtenen de no ser transparents-, que ja es va mobilitzar per l’Estatut. Recordeu l’estiu en què Maragall va enviar-los una carta que tot feia pensar que s’havien redactat ells mateixos. I, sobretot, fem memòria de com Artur Mas va acabar cedint a les altes pressions per acabar d’una vegada amb la incertesa d’una negociació que tant els amoïnava. La història es repeteix de manera gairebé clavada.
Però, és clar, també pesa i molt l’experiència del fracàs. És a dir, que ningú no vol tornar a haver de carregar el mort d’un nou enfonsament. Fins i tot el PP anuncia una abstenció abans d’arribar a cap acord, o sigui, abans de saber què es demanarà exactament a Madrid. Es posen la bena abans de fer-se la ferida. Per no parlar del funambulista Duran, que a la tarda diu aquí que cal una Agència Tributària pròpia, i l’endemà, allà, diu que seria absurd pensar en una agència independent. Tot i que, tal com fan anar les paraules, potser hi ha una coherència oculta difícil de desxifrar pels pobres mortals que no entenem l’alta política. O què dir del PSC, que encara canta la cançó del federalisme, que és com tocar música ié-ié en temps de música rap.
Tot plegat, amb el seu punt de surrealisme. Estem discutint què anem a demanar, sabent que no tan sols no estan disposats a donar res, sinó que no tenen res per donar. És com aquell que crida socors, agafat a una branca, a mig caure al fons del pou, i sense que ningú el senti. “Que hi ha algú?”, va bramant. Quan finalment Déu li diu que es deixi anar que ja el salvarà, s’ho pensa uns segons, i torna a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs aquest és el cas. Els sobiranistes, per fer un pacte fiscal, van cridant, inútilment a l’altra banda: “Que hi ha algú?”. I quan els unionistes diuen: “Deixeu-vos anar que l’Estat us salvarà”, després de pensar-ho uns segons, els sobiranistes tornen a cridar: “Que hi ha algú més?”. Doncs sí que hi ha algú més: la independència.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada