diumenge, 22 d’abril del 2012

22/04/12. D'un canvi de règim polític a un canvi d'estat


3.   D'un canvi de règim polític a un canvi d'estat


·         Els resultats de les eleccions municipals del 12 d'abril precipiten la fi de la monarquia a Espanya

·         Macià proclama la República Catalana, com a estat d'una federació ibèricaemail protegit


El ban de proclamació de la República Catalana

La nit del dia 12, Macià enviava el telegrama següent: “Niceto Alcalá Zamora, presidente Gobierno provisional: Esquerra Republicana Catalunya triunfa con 25 concejales, Lliga 10, radicales 15; total cuarenta republicanos, diez monárquicos. Esquerra Republicana de Catalunya saluda presidente Gobierno provisional y espera con resolución inquebrantable triunfo nuestros ideales. Viva Cataluña libre en una España libre y republicana”. Durant el dia 13, s'havien sentit crits de “Visca la República i visca la llibertat” i “A baix la monarquia”, i Cambó agafava el tren cap a Madrid amb 39 graus de febre. Al vespre, els principals dirigents d'Esquerra es reunien. Tot era molt confús, fins al punt que al matí, Macià, parlant amb Prieto, havia suggerit que es nomenés Marcel·lí Domingo –segons va afirmar ell més endavant– president del futur govern autònom de Catalunya. En qualsevol cas, les ordres de Macià són clares: res no estava preparat, calia ser prudent i esperar.

L'endemà, però, el resultat és completament diferent: Companys proclama la República i Macià, la República Catalana. No ens entretindrem amb les anècdotes, convertides ja en llegendes vives. Com va ser possible? Companys, cansat de veure passar el temps, temia que s'esvaís l'eufòria popular i va fer volar els ponts. Macià, que desconeixia els propòsits del seu company de partit, es va veure obligat a actuar. Són quarts de quatre. Mentre que a Espanya continua vigent la monarquia, a Catalunya Companys n'havia canviat el règim polític i Macià, l'estat. No només era un acte de traïció, sinó de sedició. A Madrid la notícia cau com una bomba.

La situació és d'una dificultat extrema. Tot i els contactes que durant els mesos previs hi ha hagut amb militars d'ideologia republicana, el general Despujol, que havia estat governador militar de Girona i Barcelona durant la dictadura, és al capdavant de la capitania. Hi ha cinc destructors de l'armada espanyola al port de Barcelona i alguns rumors, disparats en aquell moment, fan referència a moviments en les casernes de la ciutat. De Madrid no es pot esperar res, excepte, potser, la declaració de l'estat de guerra. Les forces sindicalistes, expectants, anhelen la confirmació de la revolució. La Lliga, calla, tot i que aviat Cambó encarregarà plaça per a un altre tren, el que surt a la nit de Madrid a París. I no tots els republicans estan decidits a donar un suport unànime a Macià: els radicals lerrouxistes, que senten el triomf republicà com a propi, però que s'indignen de la deriva nacionalista que pren el rumb dels esdeveniments, decideixen actuar pel seu compte i posen els ulls en el govern civil.

És aleshores que apareix l'estadista. Envoltat dels homes més fidels, Gassol, Casanovas, Carrasco i Formiguera i Aguadé, Macià comença a manar. Internament, s'organitza una eficaç secretaria política en mans d'aquell jove de La Falç que havia admirat tothom en la coordinació de la campanya electoral d'ERC, Josep Tarradellas, que aquells dies s'encarregarà de fer rutllar l'aparell logístic. Externament, comença la batalla de la comunicació. En pocs minuts, es pren la direcció de Telègrafs –Escrig–, Telèfons –Miralles Pi– i Correus –Artemi Aguadé–. En paral·lel, s'atenen els periodistes, s'envien emissaris a tots els pobles de Catalunya i es redacta la proclama oficial de la República Catalana.

Macià ha jugat amb les paraules en les seves dues proclamacions –a l'Ajuntament i a la Diputació–, però ara cal ser més precís. Probablement és Carrasco el que li dóna la redacció definitiva. Hi és tot: el llenguatge dels conspiradors i el del pacte de Sant Sebastià, el patriotisme i la justícia social, la dignitat i la revolta. I una estranyíssima fórmula jurídica inèdita en la història d'Espanya: la “República Catalana com a estat integrant de la federació ibèrica.” La pirueta legal és magnífica: tot és possible. No només això, la proclamació deixa clara la provisionalitat del moment: “Esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.” La partida, doncs, quedava oberta.

Les preocupacions de Macià la resta de la tarda, resolta la qüestió menor que Aguadé es faci càrrec de l'alcaldia de Barcelona i no Companys (que per uns moments és proposat com a ministre de la República en substitució de Nicolau d'Olwer, derrotat en les eleccions), se centren en tres focus: l'Audiència, la capitania general i el govern civil. En el primer cas, es nomena Oriol Anguera de Sojo, jurista de prestigi i aleshores militant de la causa catalanista, que va prendre possessió l'endemà. Però el general Despujol, a la capitania, es manté intractable: espera ordres dels seus superiors. Macià, que té posades en el general López Ochoa, republicà, que coneix de l'exili, totes les esperances, maniobra al seu favor. Quant al govern civil, la situació gairebé és pitjor, està fora de control. Emiliano Iglesias, després d'unes hores d'intrigues subterrànies, aconsegueix fer-se'n càrrec. És un triomf vital per als radicals lerrouxistes, que s'havien vist apartats dels llocs de comandament en aquelles primeres hores republicanes.

Finalment, Madrid cedeix i López Ochoa, en un decret signat pel president de la República Catalana a un quart d'onze de la nit, és nomenat capità general de Catalunya, havent jurat estar a les ordres del president català. El cert és que Macià va preferir en tot moment disposar dels militars de l'exèrcit, els seus antics camarades. Ordre i símbols. Prop de la mitjanit la situació del govern civil es desencalla. Companys, amb una ordre signada per López Ochoa mateix, foragita Emiliano Iglesias.

A la matinada, dues bateries de cinquanta homes del destacament del quart regiment d'artilleria de la capitania general de Catalunya, arribaven a la plaça Sant Jaume, proclamant la República con los mismos honores con que se proclamaba en el anterior régimen el estado de guerra”. Complien ordres del nou capità general, amb el “VºBº El presidente del Estado. Francisco Maciá”.

A Palau, començava una nit llarga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada