M’havia promès a mi mateix de no parlar gaire més del PSC(PSC-PSOE), des d’ara anomenat directament PSCOE (Partit Socialista Català Obrero Español) o PSCUGLOE (Partit Socialista Català Uno, Grande, LIbre, Obrero, Español). Però les ridícules notícies que van apareixent, en part explicades en la Reflexió anterior, generades pel propi PSCetc o per d’altres m’obliga a trencar la meva promesa.
La primera notícia ve del PSCetc i la segona és un article d’opinió de Toni Soler.
Pel que fa a la primera, cal situar el PSCetc en el seu context d’espai-temps actual. Cada un dels cadells del PSCetc (Collboni, Daniel Fernàndez, Chacón...) encara que sembli impossible són més espanyolistes que els Zaragoza, Ferran, Corbacho i Montilla junts. Deuen haver de fer mèrits davant del gran pare blanc Rubalcaba. Vejam, tal com explicava en Miquel Puig en l’apunt anterior el projecte PSCetc, anomenat pacte fiscal federal està basat en fer que tots els territoris espanyols tinguin un dèficit fiscal inferior al 4% (com els lands alemanys, per entendre’ns). En canvi el projecte de CiU amb el suport d’ERC és que Catalunya deixi de tenir un dèficit fiscal del 8-10% i passi al 4%.
Totes les solucions són bones encara que n’hi ha unes més irrealitzables que altres. Amb dades del 2010, segons el CCN les 8 comunitats que paguen més del que reben fan una aportació total a la caixa comuna de 55.100 M€, dels quals 48.300 M€ són de Madrid, + Catalunya + Balears. D’acord amb les premisses del pacte fiscal federal l’aportació dels 3 territoris actualment més espoliats hauria de ser inferior a la suma del 4% dels PIBs de Catalunya, de Madrid i de les Balears1 o sigui de 425.000 * 4% = 17.000 M€. La diferència és de 48,3 – 17 = 31.300 M€. En canvi la solució CiU consisteix a disminuir l’aportació catalana de 19.200 a 8.200 M€, o sigui 11.000 M€. D’on pensen treure els cadells Chacón, Collboni i Fernàndez aquests diners? I d’on pensa CiU treure els seus? Quin ha de ser el criteri de les diferents marques del PSOE a cada territori si d’entrada el PSCetc proposa una cosa a Catalunya oposada a les dels PSOEs de Navarra i d’Euskadi. Quina solució és més irrealitzable? Totes dues!
De quina manera creieu que el govern del PP, que està de rebaixes, pugui acceptar la solució CiU (que són de la mateixa corda) o la solució PSCetc (que no són de la mateixa corda)? De cap manera!
I per acabar-ho d’explicar:
Collboni ha defensat però que el PSC té un model de pacte fiscal "federal" que en cap cas "no és el del concert" i que únicament passa per "posar al dia" l'acord pel finançament català a què va arribar amb el govern espanyol l'estiu de 2009.
Doncs estem cuits ja que el meravellós finançament pactat el 2009 fa que Catalunya tingui un dèficit d’uns 8.000M€ cada any. Si el posessim al dia quin superàvit tindríem?
I ara un resum de l’article, amb totes les seves contradiccions:
07 de febrer de 2012. El PSC reitera la seva oposició frontal al concert econòmic per Catalunya
· Això sí, tot el PSOE s'oposa al concert econòmic en el cas català, perquè tant el PSOE d'Euskadi com el de Navarra fan front comú tant amb el PP com amb els nacionalistes bascos per defensar el concert econòmic per aquests dos territoris.
· Collboni ha defensat però que el PSC té un model de pacte fiscal "federal" que en cap cas "no és el del concert" i que únicament passa per "posar al dia" l'acord pel finançament català a què va arribar amb el govern espanyol l'estiu de 2009. Per això Collboni ha instat CiU a aclarir "quin és el seu model" si el vol negociar, perquè ha assegurat que "encara no ho sabem". "De què està parlant quan diu pacte fiscal? D'actualitzar el model actual? D'una estratègia prèvia a una transició nacional que no sabem què és? ha afirmat el portaveu.
http://www.racocatala.cat/noticia/28025/psc-reitera-seva-oposicio-frontal-concert-economic-catalunya· Ho estem fiant tot a aquesta cosa que rep el nom de pacte fiscal, que alguns reivindiquen perquè és necessari i d'altres perquè és impossible (i per tant -sospiren- farà saltar la banca).
· És lícit que ens preguntem si darrere de la paraula màgica hi ha el concert econòmic -com explicitava Artur Mas abans de ser president- o una simple limitació del dèficit fiscal o una almoina més o menys substanciosa.
· Curiosament, els governs de Baviera i Baden-Württemberg acaben de dir que estan tips de pagar i que volen revisar aquesta limitació del dèficit fiscal al 4% per la qual sospira el líder d'Unió. És a dir, que quan nosaltres hi anem, els alemanys ja en tornen.
· ¿És realista aspirar a aquesta reducció fins al 4 % del nostre PIB? Si CiU s'ho marca com a posició de sortida d'una eventual negociació, vol dir que és una proposta de màxims? Pensem que, mentre parla d'això, Mas ha d'anar governant sense majoria. Ai, ai: potser l'acord final ja està sent víctima del pasteleo madrileny; potser els magnats de Puente Aéreo, sempre disposats a amorosir les tensions hispàniques, ja ho tenen tot mig embastat: ho deuen haver arranjat tot fent el cafè, després d'un dinar sobre fusions bancàries.
· Ja veig el president Mas anunciant resignadament un acord "acceptable, en les actuals circumstàncies". Una reducció moderada i gradual del dèficit, amb alguna propineta, i oblidem-nos del concert. Al cap i a la fi, Mas sempre podria carregar els neulers a la majoria absoluta del PP i a la tèbia posició dels socialistes catalans, dos factors que, certament, tenim en contra.
· El front del pacte fiscal presenta llacunes i esquerdes:
o A CiU no hi ha unitat de criteri;
o ERC i Solidaritat defensen la proposta, però perquè fracassi;
o Iniciativa la vol, sempre que incorpori una reforma fiscal i una pujada d'impostos (?);
o El PSC ni piula des que Carme Chacón va expressar el seu rebuig frontal al concert.
o Del que vol el PP no cal ni parlar-ne.
· És a dir, que encetem un camí de destí incert, amb les forces dividides.
· ¿I si tot plegat acaba sent una distracció, un miratge que ens aparta del debat autèntic?
· Rafael Nadal, flamant premi Josep Pla, escrivia divendres a La Vanguardia que Catalunya fa massa temps que fa veure que és un estat sense ser-ho, i que necessitem un estat real, ja sigui propi o compartit amb Espanya... si és que Espanya pot esdevenir l'estat que necessitem. I això es pot mesurar amb un percentatge del PIB?
Llegiu l’article sencer, que s’ho val!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada