diumenge, 26 de juny del 2011

26/06/11. Pedagogia contra la ignorància

Benvolguts,
Uns bons amics m’envien les seves reflexions sobre la ignorància i la pedagogia que cal fer per combatre-la. Per descomptat que es passen en elogis que no em mereixo. És cert que treballo molt els temes, recurrents, que toco, però els elogis m’inquieten. Respecte a la reflexió sobre la ignorància, com que jo no ho hauria pas fet millor, m’ha semblat interessant reenviar-vos-la.
Realment totes les meves reflexions apunten implícitament i explícita a combatre la ignorància. Tota la meva revolta és contra la ignorància. El meu neguit és explicar i explicar i explicar el que em sembla que la gent no veu prou.

És interessant el punt de vista que són els colonitzats els que són ignorants i per tant fan el joc als colonitzadors!
I m’ha agradat molt la frase de cloenda:
“La ignorància inoculada a la gent senzilla que, sense perdre les seves arrels, viu i treballa a Catalunya fa que assimilin  aquesta terra a la nació espanyola i, per omissió, neguen la identitat dels països catalans”.
Per tant canya contra la ignorància, pedagogia contra la ignorància!

I així, crec que a la reflexió li manca una segona part: ja que ells són pedagogs, ens haurien de donar més arguments i sobretot metodologia per vèncer aquesta ignorància!

I anem a la reflexió dels bons amics Clara i Pere:
Benvolgut Joan Anton, ja saps com agraïm la feina d’informació, reflexió i anàlisi que, amb persistència i eficàcia, dus a terme sobre els esdeveniments que ens sotraguen, dia si, dia també i que ens preocupen profundament: la nostra terra esquarterada, la nostra història tergiversada, el nostre treball explotat, la nostra economia robada, la nostra llengua menystinguda, la nostra  identitat negada. Les  pressions de tot tipus, polítiques i econòmiques que exerceix, des de fa segles, el poder central i centralista de l’estat espanyol  ens està ofegant sense pietat. El més trist de tot això és la gran dosi  de conformitat que tenim els catalans per a la submissió.
El nostre parer és que, a part del col·laboracionisme  d’alguns que volen esgarrapar parcel·les  de poder d’allà on sigui i des de casa nostra mateix, a una gran part de catalans la ignorància ens ha vençut. No sabem (segurament per la força de la mentida persistent) que no només és  la homogeneïtzació la que ens assimila i ens dilueix  sinó la situació d’espoli  moral i material que ens empobreix, que ens colonialitza  i que,  a sobre, ens titlla de feixistes. És la ignorància, doncs la que més ens preocupa, la dels colonitzats que es comporten com a colonitzadors i que, per enganyats del tot, per mandra o per desídia no acaben de discernir entre el que és just i el que no ho és, essent com són, també ells, perjudicats.
Senzillament no saben que es tracta d’una nació amb tots els drets que li correspondrien (dels que ells també participarien) si no fos que li van ser manllevats amb les armes, amb les imposicions dels vencedors i les tergiversacions de la història i de la realitat des de fa segles. I que  encara dura amb l’espoli fiscal,  el no compliment dels compromisos pressupostaris, el sistemàtic oblit de les inversions pactades, els veredictes del tribunal constitucional i sobretot l’atac persistent a la nostra llengua.
La ignorància i la voluntat d’enganyar van aparellades, cadascuna des del seu feu ens crucifiquen.  El lerrouxisme vigent d’alguns polítics com ara el de la senyora Rosa Diez amb el seu discurs populista que explota la crisi com a element del seu discurs per guanyar posicions en el rànquing de la política nacional espanyola i de l’unitarisme més excloent, és com una plaga que ens recorda aquells temps on es covava l’“alzamiento nacional” i la conseqüent liquidació de les llibertats més elementals. Ara no calen les armes, n’hi ha prou amb la mentida persistent o amb el repartiment de prebendes. La ignorància inoculada a la gent senzilla que, sense perdre les seves arrels, viu i treballa a Catalunya fa que assimilin  aquesta terra a la nació espanyola i, per omissió, neguen la identitat dels països catalans.

Clara i Pere
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada