dimarts, 14 de juny del 2011

14/06/11. Els imperialismes serbi i espanyol

Benvolguts,
Vides paral·leles (relativament). Aquesta setmana passada hem estat de creuer pels mars Adriàtic, Jònic i Egeu. En particular avui comentaré l’estada a Dubrovnik (Croàcia).  
En els anys 70 havíem passat per Croàcia (de fet no sabíem que era Croàcia), en una convenció de ventes d’una multinacional. Varem estar a Dubrovnik i varem passar per Split i Zagreb (però insisteixo a dir que no sabíem que havíem estat a Croàcia, creiem que havíem estat a Iugoslàvia!). I no sabíem, com ara sabem que Croàcia té una història, una llengua i una cultura potent. I uns greuges, com Catalunya!
Tal com explica Maria Barbal a l’ARA d’avui, en comentar que sembla que el govern de CiU vol eliminar la Institució de les Lletres Catalanes (LC) del mapa, en l’article “La ILC no pot desaparèixer” ens varem adonar a posteriori de tot el que no sabíem en aquell moment!
Alguns fan i han fet d'apòstols de Catalunya a l'estranger per amor al país, per amor a una llengua en desequilibri. Esporàdicament, com a autora que he recorregut sobretot Alemanya amb el projecte de donar a conèixer una obra de ficció, he hagut de canviar de tema i, amb dificultats, fer política sense tenir-ne cap preparació, tan sols el sentit de pertànyer a aquesta terra. Passant neguit perquè molts no sabien que dins d'Espanya existien altres llengües, no sabien què era Catalunya, no sabien que, on passen les vacances de fa vint anys, a les Balears, es parla català, que allí hi ha alguns dels millors escriptors del nostre patrimoni; explicar a algú, molt enfadat perquè una filla seva que vivia a València no entenia els mestres en les reunions i ensenyaven valencià a la xiqueta, que és llengua d'aquell país. Els escriptors valencians, balears i de la Catalunya Nord s'han sentit igualment aixoplugats per la ILC com a autors catalans i no tan sols sota la denominació restrictiva d'una ciutat, una illa com alguns governs d'aquestes zones han volgut subratllar per separar.
O sigui que com uns guiris qualsevol, no sabíem res de Croàcia quan hi varem anar per primer cop.
S’ha parlat més d’un cop que els països imperialistes com Castella i Sèrbia tenen la seva raó(?) de ser en la supremacia ètnica de la seva comunitat amb el benentès que aquesta supremacia s’aconsegueix de la manera que sigui, traïcions, guerres, ocupacions, genocidis, contra els països ocupats, en aquest cas Croàcia i Catalunya. La península ibèrica i la península balcànica ha sigut per tant un exemple claríssim de països imperialistes, ocupants sempre que poden dels països ocupats, que curiosament són els que toquen el mar i han tingut, per tant, a través dels anys més contacte amb els països de l’entorn, proper o llunyà, països més oberts, instruïts, amb capacitat per respectar i acceptar cultures diverses, cosa que els imperialistes no estan biològicament preparats per a fer.
Per tant ara que sabem alguna cosa més toca explicar quelcom sobre Croàcia.
Iugoslàvia (que significa "País dels eslaus del sud") és el nom que van rebre diversos estats entre el 1918 i el 2003 i que van ser formats en acabar la Primera Guerra Mundial (Tractat de Versalles) amb la unió de les repúbliques de Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Macedònia, Sèrbia i Montenegro. Prèviament alguns d’aquests territoris pertanyien a l’Imperi Austro-Hongarès que va perdre la guerra i els més orientals pertanyien a l’Imperi Otomà.
El 1934 Iugoslàvia, Grècia, Romania i Turquia formen el Pacte Balcànic, per oposar-se a la política expansionista nazi i a la influència soviètica.
Del 1939 al 1945, Segona Guerra Mundial, amb intervenció de tots els actors esmentats fins ara.
L'any 1945 es va establir la República Democràtica Federal de Iugoslàvia (RDFI) re-creada el 1945 un cop l’exèrcit de partisans de Josip Broz (Tito), va expulsar els alemanys al final de la Segona Guerra Mundial.
El 1946, la nova constitució va establir les 6 repúbliques constituents i l'any 1963 adoptà el nom definitiu de República Federal Socialista de Iugoslàvia (RFSI). El primer president va ser Ivan Ribar mentre que el Primer Ministre va ser Josip Broz Tito. L'any 1953, Tito va ser elegit com a president i posteriorment l'any 1963 va ser nomenat "President vitalici".
Durant el 1991 i el 1992, quatre d'aquestes repúbliques, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Macedònia i Eslovènia, es van independitzar de Iugoslàvia i van passar a ser estats independents. Eslovènia fou la primera a independitzar-se d’una manera pacífica, enfront d’una Iugoslàvia molt debilitada políticament pel desmembrament del pacte de Varsòvia, la caiguda del Mur de Berlin i la fi de la URSS. Sèrbia no va acceptar el desmembrament de l’antiga Iugoslàvia i va entrar en guerra amb Croàcia. Sèrbia va comptar amb l’ajut actiu o passiu de Bòsnia-Herzegovina i de Montenegro i amb l’ajut de les cinquenes columnes de Serbis dintre de Croàcia. La guerra va durar 4 anys. L’exèrcit Serbi (també anomenat iugoslau) i l’estat Serbi dirigit per Milosevic foren els atacants. Dubrovnik fou atacada amb bombardejos que varen provocar un gran incendi que va deixar la petita ciutat completament destruïda.
La guerra va acabar feliçment per Croàcia gràcies a l’OTAN i l’ONU. Milosevic està sent jutjat a l’Haia actualment. L’Estat Espanyol encara no ha reconegut Croàcia, ni Kosovo, pel seu amor interessat en Sèrbia.
Dubrovnik, avui integrat a Croàcia fou un estat independent, República de Ragusa del 1300 al 1808. En aquest període Ragusa pertanyia a un territori anomenat Dalmàcia i tenia la seva pròpia llengua llatina, el dàlmata, però aquest es va perdre per la pressió dels pobles eslaus que varen anar ocupant tota la costa.
Avui Croàcia és un estat independent.
Croàcia es membre de les Nacions Unides, l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, el Consell d’Europa i fou membre no permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides de 2008 a 2009. El país també es candidat per incorporar-se a la Unió Europea i és membre de l’OTAN des de l’1 d’abril de 2009, convertint-se així en la segona nació ex iugoslava a ingressar en aquesta aliança militar després d’Eslovènia. Addicionalment, el país es membrefundador de la Unió per a la Mediterránia des de la seva creació el 2008.
Una de les coses que més m’ha impressionat aquest cop ha sigut una gran placa de marbre a l’entrada de la ciutat emmurallada de Dubrovnik amb la inscripció:
“Indicació dels danys provocats per l’agressió de l’Exèrcit Iugoslau, dels serbis i dels montenegrins contra Dubrovnik de 1991 a 1992.
Seguit d’una relació d’aquests danys a la ciutat.
Jo no he vist mai que a Catalunya hi hagi una inscripció que digui:
“Indicació dels danys provocats per l’agressió de l’Exèrcit Espanyol, contra Catalunya de 1936 a 1939, així com del genocidi realitzat a continuació durant 37 anys per les forces d’ocupació espanyoles.
I m’agradaria molt de veure-la. Demano que quan Catalunya sigui independent es faci el possible (i l’impossible) per realitzar aquesta placa commemorativa, com a primera acció de desgreuge del poble de Catalunya contra Espanya i el seu Exèrcit i els seus militars i els seus funcionaris ocupants!

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada