dilluns, 31 de gener del 2011

31/01/11. Declaracions de Jordi Pujol comentades per Salvador Cardús

Benvolguts,

Malgrat que ja hem citat en una reflexió anterior l’article de Salvador Cardús a l’ARA del diumenge sobre les opinions del President Pujol, paga la pena d’analitzar els seus arguments. Cardús presenta la ideologia de Pujol des de sempre: no-independentista. Cardús admet que el Pujol no independentista (i Español del año de l’ABC), sembla que estigui canviant de criteri (Jordi Pujol no podia ser independentista i potser encara no ho és del tot), però a Cardús li queden dubtes, els mateixos que tots sempre hem tingut sobre les idees de Pujol. No sembla que haguem avançat gens! Ara bé, tal com diu Cardús “ho ha dit el president!”. El guru ho ha dit. Si el guru demà passat clavés un cop de puny a la taula i digués que s’havia acabat el bròquil i que s’havia de fer una declaració unilateral d’independència, a la següent sessió del Parlament sortiria aprovada amb els vots de  CiU, d’ERC, de Solidaritat (majoria absoluta) i segurament d’algun diputat del PSC (PSC-PSOE) i de més d’algun diputat d’ICV EUiI.

Vejam l’article, que val la pena de llegir íntegrament!

El despertar del somni autonomista

L' editorial d'aquesta setmana del president Jordi Pujol al butlletí del Centre d'Estudis que du el seu nom representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap a la independència. I ho és no tant perquè Pujol ens descobreixi res de nou, sinó perquè el que més necessita el procés engegat ara fa quatre d'anys és guanyar plausibilitat. Vull dir que, en general, els catalans ben informats ja saben que la independència és necessària i desitjable. Però el principal obstacle que té per esdevenir l'objectiu de la gran majoria de catalans és que sigui vista com a assolible.
Jordi Pujol, doncs, potser no diu res que no sapiguem, res que no sigui d'una obvietat que només una mentalitat poruga podria ignorar. Però, atenció, ho ha dit el president Pujol.
Sovint, en les meves intervencions públiques, havia sostingut que el dia que el president Pujol fes aquest pas s'obririen portes que fins ara eren receloses de seguir endavant. Solia dir que ja em conformava si, com a mínim, no hi posava obstacles, com havia fet fins fa ben poc. Ara, per als catalans que encara li tenen una confiança gairebé somàtica, la seva clara presa de posició representarà l'alliberament del constrenyiment mental que els impedia fer el pas a la lliure manifestació del sentiment i de la raó en favor de la independència.
Jordi Pujol mai no va amagar que no era independentista. El seu programa polític va buscar de manera clara, diàfana i lleial l'encaix de Catalunya a l'estat de les autonomies, seguint un ideari que darrerament Pujol havia associat als noms d'Espriu i Vicens Vives. Això, o potser era una manera de justificar el fracàs del projecte emparant-se en els millors còmplices possibles.
Jordi Pujol no podia ser independentista -i potser encara no ho és del tot- de la nit al dia sense aparèixer com un home frívol, qualitat als antípodes del seu geni polític.
Tanmateix, des de la (mala) resolució del procés de revisió de l'Estatut aprovat el 2006, m'ha semblat que el president Pujol, a poc a poc, anava fent el dol necessari per enterrar definitivament el seu projecte d'Estat plurinacional, mai no acceptat a Espanya.
La societat catalana més agosarada, aquesta que els emprenedors no es cansen d'invocar, sap de totes totes que s'han tancat definitivament tots els camins cap a una Espanya federal o plurinacional. A Espanya no en volen sentir a parlar, a Catalunya no hi creu ningú, i em temo que només Duran i Lleida, per raó del càrrec, fa veure que encara és possible. I, tancada aquesta possibilitat, seguir com fins ara és "el final de Catalunya com a nació, llengua cultura i consciència col·lectiva", diu Pujol.
Aquesta setmana passada, comentant l'editorial del president Pujol a la tertúlia de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes, l'amic Joan Majó, resistint-se encara a l'evidència dels fets, insistia que ell, malgrat tot, preferia ser Baviera que Letònia.
En definitiva, es pot somniar truites i imaginar que Espanya un dia pot ser Alemanya, el Canadà o Suïssa. Però ha arribat un punt en què els que toquem de peus a terra sabem que, tot i les dificultats, l'únic futur possible i nacionalment digne és la independència.

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada