diumenge, 23 de gener del 2011

23/01/11. PSC, rue del Percebe. Dibuixos desanimats

Benvolguts,

Avui me n’adono d’una circumstància curiosa: en el Periódico hi comença a haver articles que enlloc de fer la pilota als PSC com sempre havien fet, se’n distancien substancialment i fins i tot en fan escarni. O crítica ferotge i despietada. Què passa?

Com a parèntesi un gran acudit gràfic de l’humorista argentí Quino. Un noi festeja una noia i ella diu NO! A la vinyeta següent ell hi torna i ella diu NO! A l’altra ell insisteix i ella respon igual. A la vinyeta final (molt gran) ella diu SÍ, s’obre el cel i apareix l’àngel amb la trompeta de l’Apocalipsi.

Amb el binomi Periódico-PSC pot passar de manera semblant: si El Periódico deixa de fer la pilota al PSC és que s’acosten grans i transcendentals canvis? Ho anirem veient...

Com a mostra el periodista Joan Ollé publica un article crític sobre el cas: PSC, rue del Percebe.

El començament:
“No he visitat mai el quarter general dels socialistes catalans, la gran sala de màquines del carrer de Nicaragua, però me la imagino idèntica a aquell edifici que va fer les delícies surrealistes de la infància dels que avui ja som grans: 13, rue del Percebe. M'imagino cadascun d'aquells pisets com els diversos despatxos que deuen ocupar els màxims responsables del consolat barceloní de Ferraz. Admeto que no seria pertinent comparar aquells lamentables personatges -el pispa que roba trastos inútils, el botiguer que sempre intenta cisar la clientela en el pes, el fabricant de monstres, l'aranya de l'escala que en cada nou episodi ens sorprèn amb una disfressa diferent...- amb Montilla, Nadal, Corbacho, Zaragoza, Iceta i companyia, però crec que la història recent dels uns i l'antiga historieta tenen almenys dos punts en comú: el cúmul de despropòsits que es poden arribar a produir per minut en escassos metres quadrats i la unànime riallada que aquest desori desperta en l'auditori.”
I el final:
“De debò, ¿en cap somni o malson no se'ls han aparegut encara, entre pètals de roses pansides i càntics electorals, un infal·lible Montilla I custodiat de prop per Celestino Richelieu Zaragoza i, completant el retaule, rodanxons i rosacis, amb les manetes en repòs sobre la panxa, mirant cap a una altra banda, els beatífics Nadal i Iceta? Però no seria just vincular aquests grans autors de pensaments que han sobreviscut la foguera del temps amb els contemporanis que avui ens ocupen: no s'hi adverteix en ells cap mena d'ideal, només càlcul i consigna. Són personatges de tebeo, dibuixos desanimats.”

No us sembla que aquesta mena d’articles s'acostumen a publicar en una altra premsa i no a El Periódico? Què passa?


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada