dissabte, 8 de gener del 2011

08/01/11. El 23F, l'església, la magistratura, la policia i l'exèrcit

Benvolguts,

Avui recordarem els fets ocorreguts el febrer del 1981 a Espanya. I hi afegirem una anècdota personal.
El dimecres 18 de febrer del 1981 la meva dona i jo varem volar cap a Paris, per qüestions professionals. A l’avió hi varem llegir el diari conservador “Le Figaro” i ens va colpir l’article d’Anne M. Romero que transcriurem a continuació, però primer s’ha de fer una mica d’història.

Història

El 29 de gener del 1981 el president del govern espanyol Adolfo Suárez (UCD) va dimitir. El congrés va elegir Leopoldo Calvo Sotelo també d’UCD president del govern. La cerimònia d’investidura s’havia de produir el 23 de febrer. Però mentrestant varen succeir altres coses:


“El dia 13 de febrer de 1981 el basc Joseba Arregi, que llavors tenia 30 anys, va ser arrestat a Madrid per la Policia espanyola i en virtut de la lleis "antiterroristes", va romandre nou dies en règim d'incomunicació. El novè dia, quan va ser traslladat a presó, el seu cos estava rebentat per complet. Les autoritats penitenciàries, atemorides per l'aspecte que presentava, van donar ordres immediates d'ingressar-lo en la Presó-Hospital de Carabanchel. D'acord amb el que va declarar després un alt càrrec del Ministeri de Justícia, el titular de la qual era llavors Fernández Ordoñez, "Arregi va arribar A Carabanchel destrossat".

Arregui va morir el mateix dia a l’hospital. I la policia es va inquietar...

Article de Le Figaro: La revolta de la policia espanyola. Una crisi inevitable

“La dimissió massiva de nombrosos alts responsables i de centenars de funcionaris de la policia espanyola és la conseqüència lògica del més monstruós error comès després de la mort de Franco. Si Espanya no estigués actualment sense govern, s’hauria pogut esperar que el govern presentés la dimissió al rei, tan greu és l’escàndol per les seves conseqüències i sobretot pel que revela dels mètodes que la policia no ha deixat mai d’utilitzar.
Però si aquesta nova crisi arriba en el pitjor moment no per això és menys saludable. Després de 5 anys l’Espanya postfranquista es debat entre les reformes formals audaces i la impossibilitat de fer passar la democràcia a la vida quotidiana a causa de la supervivència de forces intactes després del franquisme: l’església, la magistratura i sobretot la policia. El problema de les forces armades no ha estat fins avui més que un problema de la imaginació. El fre real constant el constitueix la policia...”

La nostra anada a Paris era el dia 18. L’estada havia de ser fins el dimarts 24. El mateix dimarts  de bon matí varem sentir per la radio que el Tejero i els seus guàrdies civils havien intentat de fer un cop d’estat el dia anterior, dilluns 23F...

Comentaris

L’article analitza globalment els problemes de fons d’Espanya i postula que tots tres poders, l’església, la magistratura i la policia es mantenen intactes després de la mort de Franco el 1975 i la transició del 1978. En aquell moment el problema més urgent era la tortura practicada per la policia i la guàrdia civil i per això l’articulista li dóna més relleu. Tampoc considera que l’Exèrcit fos perillós i resulta que Tejero, Armada, Milans del Bosch, el borbó (?) i d’altres ja estaven congriant de feia temps un cop d’estat per el 23F!

Un cop la pseudo-democràcia estabilitzada s’ha vist tanmateix que els nínxols franquistes es mantenien també en els altres poders. I creaven noves fornades de franquistes. Per mostra la policia i la policia paralela, el GAL del Felipe González (el senyor X?), l’església de Rouco Varela i de la Conferència Episcopal Espanyola (propietària de la COPE), els militars no hissant la bandera catalana a les casernes de les Forces Armades, i tota la caterva de jutges que s’han perpetuat en els seus mètodes franquistes, no admetent judicis en català a Catalunya, no volent aprendre la llengua, alimentant els tribunals franquistes que abans es deien TOP i que ara es diuen Suprem i Constitucional.

Segurament que a més dels poders citats a l’article d’Anne M. Romero caldria afegir-hi el poder legislatiu i l’executiu!


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada