Benvolguts,
Us presento l’article en “El Singular digital” d’en Víctor Alexandre. En Victor fa una dissecció de l’eslògan socialista “ni independentistes ni de dretes” i el deixa fet un fregall!
A més a més com acaba sempre passant s’agafa abans un mentider que un coix. Els PSC (PSC-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE-PSOE) i els CiU quan es veuen contra la paret no tenen més remei que ensenyar totes les cartes, incloses les de la mànega.
Aquí hi surt una frase definitòria de l’Iceta:
"Combatrem l'independentisme" perquè "la sobirania popular correspon al govern espanyol"...
I a l’ABC (!) en Duran i Lleida (o millor Lérida) diu la gran parida:
"Yo sueño con una Cataluña próspera, justa, donde haya libertad ejercida con responsabilidad."...."No necesariamente independiente... Mire, yo no puedo ser independentista por dos razones: una intelectual y otra sentimental. Por un lado, no lo veo posible porque Europa no lo aceptaría. Y por supuesto, España tampoco; y el camino sería todavía más difícil. Por otro, mi padre sigue viviendo en un pueblecito de Aragón, y mi corazón no puede aceptar que mi padre y yo vivimos en países distintos y que una frontera nos separa."
Aquest no combat l’independentisme però diu que "no pot ser independentista" i hi barreja temes subjectius i de cor, que sempre són traïdors...
PSC "dependentista i espanyolista"
Cal agrair al PSOE de Catalunya que, per un cop a la vida, hagi elaborat un eslògan que s'aparti de la buidor estructural del seu discurs polític i que expliciti públicament quina és la seva nació i quines són les seves temences. "Ni independentista ni de dretes", diu el seu lema de campanya electoral. És a dir, que està en contra de la llibertat de Catalunya i també en contra de si mateix. Sembla un despropòsit, però només la primera part ho és. La segona, és una falòrnia. En realitat, el que ens diu aquest partit és que hem de continuar essent allò en què Espanya ens ha convertit: quatre províncies del seu territori sense cap més objectiu a la vida que enriquir-la submisament tot corrent darrere del Zapatero de torn per pidolar-li una engruna dels recursos que ens roba dia rere dia. No és un espectacle edificant, certament. L'autohumiliació provoca vergonya aliena. Però sempre hi ha catalans que experimenten un plaer morbós com més vexats se senten, i el PSOE de Catalunya ja fa temps que ha trobat en ells una font d'alimentació.
Tanmateix, analitzant el lema socialista, s'hi observen un parell de coses molt significatives. D'una banda, com dèiem, la mentida. Perquè, per ser d'esquerres, no n'hi ha prou de dir que no ets de dretes. Cal demostrar-ho, també. I, francament, es fa difícil d'entendre que algú que s'autoproclama d'esquerres sigui capaç d'aprovar uns pressupostos dignes de la dreta més conservadora i d'elaborar unes polítiques socials totalment inútils que aboquen a la desesperació els qui haurien de ser-ne els beneficiaris. El lema, per tant, no sols menteix, sinó que constitueix un frau electoral. I una cosa que demostra que bona part dels catalans no perceben el PSOE de Catalunya com un partit d'esquerres és que es veu obligat a proclamar-se'n per mitjà d'una negació. Només la nena que la gent confon amb un nen diu "no sóc un nen".
Pel que fa a l'altra negació, la de definir-se com a "no independentista", el Partit Socialista cau tot sol en la seva pròpia trampa, ja que, en dir-nos allò que no és, acaba dient-nos allò que sí que és. En altres paraules, per no haver de confessar que és dependentista, no té altre remei que embolicar la troca dient-se "no independentista". Talment com si un senegalès mancat d'autoestima, eludís dir-se negre definint-se com a "no blanc". El problema del Partit Socialista és que ser dependentista significa ser espanyolista, i totes dues coses, que en realitat en són una de sola, tenen una connotació molt negativa. La primera, dependentista, és lletja en qualsevol àmbit de la vida. Algú que es confessa dependent vocacional –dependent de qui sigui o del que sigui– sempre inspira pena o rebuig. I la segona, espanyolista, encara els fa més vergonya. Fixem-nos que fins i tot Alícia Sánchez Camacho defuig dir-se espanyolista. Malgrat això, tothom sap que la nació dels populars i la nació dels socialistes és la mateixa i es diu Espanya. Una Espanya que significa la mort per a Catalunya. Amb tot, tant els uns com els altres tenen el cinisme de dir-se "catalanistes". Talment com si els partidaris de la pena de mort es diguessin "humanistes".
És obvi, doncs, que el lema de campanya del PSOE de Catalunya és un reconeixement explícit de l'ascens espectacular i imparable de l'independentisme i una reafirmació de la declaració de guerra que el passat 15 de juny, a través dels micròfons d'Onda Cero, el portaveu socialista, Miquel Iceta, feia amb aquestes paraules: "Combatrem l'independentisme" perquè "la sobirania popular correspon al govern espanyol". Només li va faltar dir "¡Arriba España!". Això explica que aquest partit recorri als eufemismes "no independentista" i "no de dretes" per amagar la seva autèntica personalitat. Ja hem dit que no pot presentar-se a les eleccions com a "dependentista i d'esquerres. No pot dir-se "dependentista", perquè li fa vergonya; i no pot dir-se "d'esquerres", perquè no ho és.
El Singular Digital , 16/11/2010
http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1258&Itemid=63
PSC "dependentista i espanyolista"
Cal agrair al PSOE de Catalunya que, per un cop a la vida, hagi elaborat un eslògan que s'aparti de la buidor estructural del seu discurs polític i que expliciti públicament quina és la seva nació i quines són les seves temences. "Ni independentista ni de dretes", diu el seu lema de campanya electoral. És a dir, que està en contra de la llibertat de Catalunya i també en contra de si mateix. Sembla un despropòsit, però només la primera part ho és. La segona, és una falòrnia. En realitat, el que ens diu aquest partit és que hem de continuar essent allò en què Espanya ens ha convertit: quatre províncies del seu territori sense cap més objectiu a la vida que enriquir-la submisament tot corrent darrere del Zapatero de torn per pidolar-li una engruna dels recursos que ens roba dia rere dia. No és un espectacle edificant, certament. L'autohumiliació provoca vergonya aliena. Però sempre hi ha catalans que experimenten un plaer morbós com més vexats se senten, i el PSOE de Catalunya ja fa temps que ha trobat en ells una font d'alimentació.
Tanmateix, analitzant el lema socialista, s'hi observen un parell de coses molt significatives. D'una banda, com dèiem, la mentida. Perquè, per ser d'esquerres, no n'hi ha prou de dir que no ets de dretes. Cal demostrar-ho, també. I, francament, es fa difícil d'entendre que algú que s'autoproclama d'esquerres sigui capaç d'aprovar uns pressupostos dignes de la dreta més conservadora i d'elaborar unes polítiques socials totalment inútils que aboquen a la desesperació els qui haurien de ser-ne els beneficiaris. El lema, per tant, no sols menteix, sinó que constitueix un frau electoral. I una cosa que demostra que bona part dels catalans no perceben el PSOE de Catalunya com un partit d'esquerres és que es veu obligat a proclamar-se'n per mitjà d'una negació. Només la nena que la gent confon amb un nen diu "no sóc un nen".
Pel que fa a l'altra negació, la de definir-se com a "no independentista", el Partit Socialista cau tot sol en la seva pròpia trampa, ja que, en dir-nos allò que no és, acaba dient-nos allò que sí que és. En altres paraules, per no haver de confessar que és dependentista, no té altre remei que embolicar la troca dient-se "no independentista". Talment com si un senegalès mancat d'autoestima, eludís dir-se negre definint-se com a "no blanc". El problema del Partit Socialista és que ser dependentista significa ser espanyolista, i totes dues coses, que en realitat en són una de sola, tenen una connotació molt negativa. La primera, dependentista, és lletja en qualsevol àmbit de la vida. Algú que es confessa dependent vocacional –dependent de qui sigui o del que sigui– sempre inspira pena o rebuig. I la segona, espanyolista, encara els fa més vergonya. Fixem-nos que fins i tot Alícia Sánchez Camacho defuig dir-se espanyolista. Malgrat això, tothom sap que la nació dels populars i la nació dels socialistes és la mateixa i es diu Espanya. Una Espanya que significa la mort per a Catalunya. Amb tot, tant els uns com els altres tenen el cinisme de dir-se "catalanistes". Talment com si els partidaris de la pena de mort es diguessin "humanistes".
És obvi, doncs, que el lema de campanya del PSOE de Catalunya és un reconeixement explícit de l'ascens espectacular i imparable de l'independentisme i una reafirmació de la declaració de guerra que el passat 15 de juny, a través dels micròfons d'Onda Cero, el portaveu socialista, Miquel Iceta, feia amb aquestes paraules: "Combatrem l'independentisme" perquè "la sobirania popular correspon al govern espanyol". Només li va faltar dir "¡Arriba España!". Això explica que aquest partit recorri als eufemismes "no independentista" i "no de dretes" per amagar la seva autèntica personalitat. Ja hem dit que no pot presentar-se a les eleccions com a "dependentista i d'esquerres. No pot dir-se "dependentista", perquè li fa vergonya; i no pot dir-se "d'esquerres", perquè no ho és.
El Singular Digital , 16/11/2010
http://www.victoralexandre.cat/index.php?option=com_content&task=view&id=1258&Itemid=63
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada