dissabte, 18 de febrer de 2017

17/02/2017. [Vídeo] Les tertúlies del Cuní a 8 Al Dia es converteixen en un feu unionista.. Ahir, per exemple, hi havia Màrius Carol, Xavier Vidal-Folch i Antoni Fernández Teixidó contra Gemma Calvet. De fet, en alguns moments, l'exdiputada per Esquerra, va posar molt nerviosos als tertulians unionistes tal com es pot veure al vídeo.

Benvolguts,
Ho intuíem però mai no havíem fet un recompte com aquest. En aquest cas d’en Cuní i el 8aldia hi ha tres menes de gent: els independentistes, els unionistes i els godoistes o botiflers que són els que remenen les cireres, trien i aparellen els tertulians, etc. I aquests practiquen el joc del pim-pam-pum…

Tanmateix això no és res comparat a com les televisions españoles, totes unionistes, no conviden gairebé mai opinadors independentistes. Vegeu aquest enllaç que és molt, molt  il·lustratiu!

Vegem ara l’article del directe.cat:

17/02/2017. El Nacional. Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi. Als anys 20 del segle passat va haver-hi a Girona diversos intents de crear un nucli estable del Fascio (el partit únic de Mussolini) que mai no va esdevenir gaire dinàmic. El principal motiu de la inactivitat van ser les tradicionals divergències entre la colònia local i sobretot les dissensions internes entre la mateixa família de l’agent consular Magaldi, la més nombrosa de la comunitat italiana de Girona".

Benvolguts,

Varem acabar l’article comentat ahir sobre la fiscal franquista Magaldi amb la frase:

Cal trobar, tanmateix, més informació sobre aquesta família d’autèntics feixistes...

I aquesta informació ha aparegut ràpidament i la comentem en l’article complementari Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi.

L'ULL DE L'AGULLA
Els avantpassats feixistes de la fiscal Magaldi
El Nacional
Barcelona. Divendres, 17 de febrer de 2017

Al número 288 de la magnífica "Revista de Girona", Joan Barbarà explica que els Magaldi van arribar a Girona el 1864 des de Rivello, una localitat de la regió de Basilicata, al sud d'Itàlia, potser empesos per les dures condicions del país, sacsejat pels conflictes de reunificació. Barbarà cita l’historiador Arnau González i Vilalta a "Cataluña bajo vigilancia", on explica que, als anys 20 del segle passat va haver-hi  a Girona diversos intents de crear un nucli estable del Fascio (el partit únic de Mussolini).

"Malgrat que en diversos períodes fins i tot hi va arribar a ser, mai no va esdevenir gaire dinàmic. El principal motiu de la inactivitat van ser les tradicionals divergències entre la colònia local i sobretot les dissensions internes entre la mateixa família de l’agent consular Magaldi, la més nombrosa de la comunitat italiana de Girona", explica el reportatge. Es veu que Giuseppe Magaldi, que s’havia afiliat al Partit Nacional Feixista el juny de 1928, no tenia gaire predicament entre els italians gironins. González revela en el seu llibre alguns noms de persones que es van afiliar a l’organització feixista italiana a Girona. Entre ells Giovanni di Giuseppe Magaldi, Giuseppe di Giovanni Magaldi, Salvatore di Antonio Magaldi, Maddalena i Maria Magaldi.

Aquest només és un detall de l'excel·lent treball de Barbarà, que insisteix que "la majoria d’italians que es varen establir a la ciutat eren gent emprenedora, amb un cert nivell d’instrucció, que buscaven estabilitzar les seves vides i fugir de la conflictivitat que es vivia aleshores a la seva terra. No venien a buscar feina sinó a crear-ne".
El Nacional 

Joan A. Forès
Reflexions



divendres, 17 de febrer de 2017

17/02/2017. Perfil de la tal Magaldi (arribat per internet). Pertanyent a una família feixista italiana, instal·lada a Catalunya abans del 1936. Van intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

Benvolguts,

Ens ha arribat el perfil de la tal fiscal Magaldi, pertanyent a una família feixista italiana, militants del Partit Nacional Feixista, família que va arribar i es va establir a Catalunya, concretament a Girona, abans del 1936 i va intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

La fiscal diu que té 64 anys per tant devia néixer al voltant del 1953.

Jo odio els sanguinaris feixistes espanyols i de retruc els feixistes italians que venien a bombardejar Catalunya. I odio els actuals franquistes hereus dels anteriors.

Ja admeto que aquests assumptes m’interessen extraordinàriament. Jo vaig néixer el 1937 a Barcelona, en territori republicà començant a ser assetjat en aquell moment per l'exèrcit espanyol que estava culminant la guerra d'Espanya contra Catalunya, repetició de la Guerra de Successió dels borbons contra els àustries tristament finalitzada l'11 de setembre del 1714.

Nosaltres varem perdre la guerra i els franquistes la varen guanyar, ajudats pels governs dels feixistes italians, dels nazis alemanys i del Vaticà i la seva Cruzada.

I nosaltres, i la fiscal Magaldi també, varem viure l'ocupació per l'exèrcit espanyol i pels seus sequaços, falangistes, requetés, funcionaris (mestres, professors universitaris, secretaris d'ajuntaments, notaris, registradors de la propietat, personal de RENFE, i capellans i bisbes). I varem viure el genocidi físic i cultural de Catalunya durant tota la nostraa joventut, aixafats pel franquisme més salvatge, que a l'any 1975 a través de la "transacció borbònico-franquista" va disfressar-se de democràcia, "de forma que todo cambie para que nada cambie". Amb la diferència que nosaltres varem patir l'ocupació i en canvi la fiscal Magaldi la devia gaudir!

És per això que tinc contínua necessitat d’explicar el context de la guerra i la postguerra.

A la gent de la meva generació els varen assassinar econòmicament, culturalment, i físicament molt sovint. Amb l'ocupació militar i civil varen assassinar Catalunya. La Catalunya que hem viscut no és la que havien viscut els nostres pares i que ells havien preparat per a nosaltres. És una Catalunya franquista, borbònica, espanyola, repugnant...

Endavant, doncs amb els comentaris:

Hem de recordar que, segons la Viqui:

Benito Amilcare Andrea Mussolini (Dovia di PredappioForlíRegne d'Itàlia29 de juliol del 1883 - Giulino di Mezzegra27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins al 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, en el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap). A partir de 1936, el seu títol oficial va ser Sua Eccellenza Benito Mussolini, Capo del Governo, Duce del Fascismo e Fondatore dell'Impero ("Sa excel·lència Benito Mussolini, Cap del Govern, Duce del Feixisme i Fundador de l'Imperi")[1]
 El 23 de març de 1919, Mussolini fundà el fascio a la Piazza San Sepolcro de Milà com el Fasci Italiani di Combattimento (Esquadra Italiana de Combat), consistent en 200 membres.;[48]tot i que segons Mussolini només hi havia presents 50 membres,[49] però en anys posteriors, quan la qualificació de "sansepolcrista" donava automàticament drets a beneficis substancials econòmics i socials, van ser centenars de persones els qui van aconseguir afegir el seu nom a la llista.[49]



Així doncs aquesta senyora, fiscal franquista espanyola, de nissaga feixista italiana, que es devia trobar bé en la franquista Espanya de Franco i que es deu trobar més que bé en la franquista Espanya post-Franco, per alguna cosa s'ha colocat de fiscal franquista a Catalunya i com que a més és una provocadora compulsiva, ha fet tots els numerets i totes les posturetes en els judicis a Mas-Ortega-Rigau: asseure’s de forma que surti a totes les fotos de totes les jornades i a tots els vídeos del judici múltiple a Mas-Ortega-Rigau, aturar-se, girar-se i plantar cara fumant una cigarreta, provocant els joves antifeixistes a la sortida del Palau de Justícia(?)...

I a més ha fet que els mitjans cavernícoles de Madrid hagin aprofitat per parlar més d'aquesta anècdota que dels aspectes realment importants d'un judici antidemocràtic que serà el previ a un altre judici antidemocràtic a la Presidenta del Parlament català. I diem antidemocràtic perquè estem immersos en un procés kafkià que usa una justícia amb la balança desequilibrada cap el nacionalisme espanyol sense cap oportunitat pel nacionalisme català. I cal dir ben alt que el recurs continu a anomenar Espanya estat de dret no s'aguanta per cap cantó. L'Estat espanyol no és un estat de dret. No n'hi ha prou de dir-ne estat de dret per què un estat corrupte, ple dels assassins franquistes encara repapats a les seves poltrones sigui un estat de dret!

Que quedi clar que no creiem que l'Estat espanyol sigui un estat de dret ni estem d'acord a que una Constitució franquista creada amb soroll de sabres franquistes sigui cap model exportable de Constitució...

Unes quantes fotos i acudits gràfics del feixisme-nazisme-franquisme-borbonisme:

dijous, 16 de febrer de 2017

15/02/2017. Editorial. El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació.

Benvolguts,

El doble raser de la Fiscalia a Múrcia i a Barcelona. Els nou fiscals del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya van decidir per unanimitat que no hi havia delicte en la consulta o procés participatiu del 9-N i la Fiscalia General de l'Estat va ordenar que es presentés una querella contra el president de la Generalitat Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau pels delictes de desobediència i prevaricació.
En canvi la Fiscalia General de l'Estat acaba d'ordenar no continuar endavant amb la investigació que duien a terme les fiscals del cas Púnica contra el president de la Regió de Múrcia, Pedro Antonio Sánchez, del Partit Popular.

Doble raser Catalunya-Espanya i doble raser CIU-PP!

Vegem l'editorial:

11/02/2017. Franquisme. Salvador Cot. Rajoy veu 'pied-noirs' espanyols. Sempre que els espanyols parlin del 48%, etc se’ls ha de recitar la dècima: “Són 72 escons del SÍ contra 52 escons del NO! I els 11 restants fins a 135 són de CSQP que la mateixa nit electoral van dir que de cap manera es podien afegir els seus 11 vots als SI o als NO!”

Benvolguts,

Vegem els resultats comentats del 27-S!

“Són 72 escons del SÍ contra 52 escons del NO! I els 11 restants fins a 135 són de CSQP que la mateixa nit electoral van dir que de cap manera es podien afegir els seus 11 vots als SI o als NO!”

En Salvador Cot explica que
:
El supremacisme castellanista de sempre avança cap a la consideració de pied-noirs dels unionistes catalans, als qui, tot i oferir tutelatge, acusa, implícitament, de passivitat davant la força social de l'independentisme. 

I Els diuen que els salvaran, encara que a Catalunya ningú no demani ser salvat.

Com podeu veure el Rajoy va fent amics:

dimecres, 15 de febrer de 2017

11/02/2017. Franquisme. Toni Soler. La Moncloa té un problema. El sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. Conclusió: el govern espanyol no pot suspendre l’autonomia catalana, perquè sense la Generalitat i el Parlament no seria capaç d’administrar el territori seguint els principis de l’estat de dret i de la democràcia. Això, amics, és un problema real. I el tenen ells.

Benvolguts,

Magnífica reflexió d’en Toni Soler! I és per llegir-la tres cops i pensar-hi tres dies. Un cop ho tinguem clar, endavant les atxes!

La Moncloa té un problema
Toni Soler ACTUALITZADA EL 11/02/2017 18:08


MOLESTAR. Tenir raó, tenir relat, tenir marca, està molt bé. Però en una batalla política i diplomàtica, aquesta mena d’arsenal és insuficient. No diré, Déu me’n guard, que per fer una truita cal trencar els ous. Només diré, si se’m permet, que el sobiranisme català ha de canviar d’estatus si vol captar l’atenció dels agents polítics i econòmics. 

És a dir, ha de deixar de ser una molèstia, o una ofensa, per esdevenir un problema. 

Perquè davant d’un problema els poders actuen (sobretot si tenen un informe que diu que el preu de la inacció serà superior al preu de l’acció). Exemple de problema: l’agència Moody’s ha reconegut recentment que, en cas de conflicte, un impagament del deute per part del govern català podria ser interpretat pels mercats com un impagament de l’estat espanyol. Fins ara era la tesi de Junqueras. Ara és la de Moody’s.

REPRIMIR. El repte català és de primera. Fer un referèndum sense acord és molt difícil; aplicar les lleis de transitorietat, en cas de victòria del sí, encara més. Però posem-nos a la pell de Mariano Rajoy, forçat a fer respectar la seva autoritat en un territori díscol. Imaginem que la Moncloa, per la força, desarticula el referèndum i evita que es compleixi el mandat del Govern i del Parlament. Si Rajoy se sent magnànim, ho podria deixar aquí; però si el govern català hi torna, haurà d’acabar portant els seus membres als tribunals. Tot i així, el Parlament seguirà existint, i el seu mandat es tornarà a aplicar. Per evitar-ho, al final el govern espanyol haurà de suspendre l’autonomia i dissoldre el Parlament, democràticament elegit, la qual cosa a Europa farà lleig, i a Catalunya significarà, aquest cop sí, una ruptura mental difícilment reversible. (L’efecte a Espanya tampoc no serà gaire bo, perquè ¿algú creu que una mascarada com és l’estat de les autonomies durarà gaire, si Catalunya passa a ser un territori no autònom?)

GESTIONAR. Però això no és res. Ara imaginem la situació real del país amb l’autonomia suspesa per decret. Imaginem -no és fàcil- que no hi ha reacció ciutadana i que la gent s’avé a la recentralització forçada. Després d’un procés de depuració a escala industrial, amb una Generalitat intervinguda, sense consellers ni directors generals, el govern espanyol haurà de demostrar que és capaç de fer rutllar els serveis públics a Catalunya. (Fa més de 30 anys que som una comunitat autònoma, hi ha coses que no s’aprenen en un parell de mesos.) Les escoles, els hospitals, la seguretat, els serveis socials, el transport, l’administració local... El govern espanyol haurà de fer rutllar una maquinària immensa des de la distància, com fa amb Renfe, o bé comptar amb la bona gent que recluti l’Enric Millo. Imagineu consellers i alts càrrecs de la nova administració catalana militants del PP (5è partit de Catalunya!) fent-se obeir pel territori, contravenint tots els mandats del Parlament.

Conclusió: el govern espanyol no pot suspendre l’autonomia catalana, perquè sense la Generalitat i el Parlament no seria capaç d’administrar el territori amb normalitat i eficàcia, seguint els principis de l’estat de dret i de la democràcia. Això, amics, és un problema real. I el tenen ells.
Toni Soler

Joan A. Forès

Reflexions

dilluns, 13 de febrer de 2017

12/02/2017. Revista de Catalunya. Impacte econòmic de la independència. Endeutament i independència. En estudiar el balanç de l’Estat espanyol, els autors han posat de manifest que en termes econòmics i tractat com si fos una corporació empresarial, l’Estat té uns passius que superen en molt els seus actius; altrament dit, està en situació de fallida i no podria fer front a la totalitat dels seus deutes ni en cas de vendre’s la totalitat dels actius.

Benvolguts,

La setmana passada vàrem comentar un capítol d’aquest llibre, de títol Un estat en contra. Avui en comentem un altre Endeutament i independència. De moment hem triat de comentar parts d’aquests dos capítols perquè ens diuen moltes coses que és indispensable que coneguem si volem arribar ràpidament i exitosament a la nostra fita de la República catalana.

Així com en el capítol anterior havíem trobat interessants disquisicions i anàlisis sobre la patologia psicologica de Madrid i de l’Estat espanyol en simbiosi total, i de com hem tingut la desgràcia de tenir com a veïns aquests governants, casta hidalga, caciquil, corrupta i gandula però més eficient robant que els trabucaires de Sierra Morena, aquí trobarem informació sobre el protocol a usar pel repartiment dels actius i passius de la nostra separació, “devolution” en diuen els anglosaxons.

En el detall del repartiment d’actius i passius ens ha sorprès enormement el fet que l’Estat espanyol estigui un cop més, com més d’una dotzena de vegades li ha succeït, en fallida. Bancarrota en diuen en castellà.

Vegem el comentari d’uns quants subcapítols del capítol Endeutament i independència del llibre Impacte econòmic de la Independència